27 de desembre 2012

2012 en 25 tweets

16 de desembre 2012

Un referèndum previ



En els anteriors posts (aquest i aquest), he intentat demostrar que la via federal és segurament l'aposta que millor equilibra una societat fragmentada. Pels federalistes (que són molts, com demostren les enquestes), aquest seria l'escenari ideal; pels més immobilistes o reformistes, el federalisme seria el peatge necessari davant de l'alternativa de la independència; i pels independentistes, la via federal podria ser quelcom molt semblant a Baviera o Puerto Rico o, per què no, un estadi més en el camí cap a la independència.

Diran que l'estat federal té un problema essencial, que és la negativa d'Espanya a trencar la seva estructura. I tenen tota la raó. Espanya no es planteja canviar les regles del joc i, com els detractors del federalisme han insistit, dos no es federen si un no vol. Admeto l'esmena a la totalitat.

Per això, plantejo la mateixa metodologia que la via independentista: Que els catalans siguin consultats, via referèndum, si accepten la via federal. Amb l'aval de les urnes, el Govern de la Generalitat té la legitimitat per exigir Espanya una reforma constitucional profunda i uns canvis radicals definits en la consulta: hisenda pròpia, pacte fiscal, blindatge del català, estatus de nació, projecció exterior i presència en els organismes internacionals, reforma del Senat i organització territorial pròpia. Si el TC dinamità el pacte anterior, només hi ha un camí possible, que és dinamitar la Constitució i crear un nou marc constitucional. S'obren dos escenaris.

Si l'estat ho accepta, entrarem en un nou període constituent que, com he explicat en els dos posts anteriors, és el millor equilibri de la complexa arquitectura de sensibilitats de la Catalunya actual. És un escenari que aconsegueix el major sumatori de les espectatives col·lectives i genera la menor decepció col·lectiva possible. 

Si l'estat no ho accepta, amb l'aval de les urnes i la complicitat internacional, Catalunya pot plantejar un referèndum per la independència. La comunitat internacional acceptarà que Catalunya ha fet tots els esforços per a una resolució de la tensió. I, el més important, una part del país que ara es mostra escèptica o distant del model de ruptura, s'afegiria al projecte d'un nou estat europeu. 



13 de desembre 2012

Carta a un español cualquiera




Señor 

Lo sé. La verdad es un espejo que se rompió en muchos trozos y cada uno de nosotros solo ve un pedazo de la realidad. Y en los temas sensibles, es fácil caer en las visiones parciales y en el acaloramiento del fuego cruzado. Entiendo que, en la distancia, algunos de los temas puedan deformarse y es muy difícil discernir qué es real y qué es mera propaganda.

Me gustaría explicarle mi versión de los hechos. No tengo más credibilidad que cualquiera de las otras interpretaciones que habrá escuchado y entiendo que dude de mi versión. No le pido que me crea. Tan solo, que me lea. Y que luego contraste lo que digo. Como decía áquel, "busque, compare...".

Cataluña es una tierra hospitalaria. Cuando se inicia una obra, aparece siempre una necrópolis, o una villa romana o un antiguo poblamiento íbero o los restos de un asentamiento militar. No es extraño: Está situada en un corredor histórico, por el que han desfilado casi todas las civilizaciones que aprendimos de pequeño y otras muchas que hemos ido olvidando con el tiempo. Antes de la oleada de inmigrantes andaluces, murcianos o extremeños, y mucho antes de la reciente llegada de trabajadores subsaharianos, norteafricanos o americanos, Cataluña ya había recibido contingentes de todos los confines. Hoy Cataluña es, de lejos, el mayor centro de atracción turístico de España. La hospitalidad forma parte de la génesis histórica de esta tierra.

Sé de lo que hablo. Como el humorista Corbacho, mi madre es castellana y mi padre era extremeño; yo llegué a esta tierra cuando ya se acababa mi niñez. Y tengo que decir que nunca, en ninguna ocasión, me he sentido alguien extraño. Como la mayoría de las personas que han llegado a Cataluña, desde el inicio me he sentido acogido. En Cataluña casi todo el mundo procede de otro lugar. Aquí el origen no es relevante, porque en un ambiente de convivencia lo que realmente se valora es el destino colectivo.

En Cataluña, casi todos dominamos el catalán y el castellano. Aquí no existe ningún problema lingüístico. Hay, como en todos los sitios, muchos problemas. Económicos, sociales, ambientales, culturales, geográficos, personales, sexuales... Pero jamás, en toda mi existencia, me he topado con una situación que se parezca a eso que algunos llaman "el conflicto lingüístico". No sé a qué conflicto se puede referir, ni qué bandos se enfrentan, ni qué efectos colaterales genera. Como los unicornios o El Dorado es un concepto que no puedo concretar en ninguna realidad, en nada de lo que me rodea.

Conozco bien los centros de educación catalanes. Mis padres fueron profesores, lo son varios de mis hermanos y yo mismo. Tengo un hijo que va a una escuela pública, donde por cierto casi la mitad de la clase son inmigrantes. A pesar de las dificultades, el nivel docente es muy elevado y solo puedo decir buenas cosas de la escuela. No dudo que habrá mejores y peores centros. Que existirán mejores o peores profesores en otros lugares. Pero no tengo constancia de ningún caso donde el problema del centro sea la lengua. Mi hijo, con once años, domina sin ninguna dificultad las dos lenguas y empieza a entender algo de inglés. Sabe escribir almohada, vacío, vulgar o hiena sin cometer ninguna falta.

Pactamos las reglas del juego hace mucho tiempo, de forma casi intuitiva. Consideramos que una persona puede pedir a la administración en qué lengua quiere que se dirija a él. Tengo que decir que no es infrecuente que el prestador público no domine el catalán: El caso inverso no lo conozco aún. Con las escuelas, eso no es tan fácil. No podemos adaptar la lengua del profesor a la lengua de cada estudiante. Por eso, consideramos que debíamos optar por una de ellas, que es el catalán. El catalán es la lengua más comúnmente hablada en Cataluña y es la lengua habitual de relación entre los estudiantes. Este modelo ha permitido que las nuevas generaciones dominen el catalán y el castellano sin ningún problema, y ha evitado que el desconocimiento de la lengua sea una barrera de entrada para los inmigrantes.

Me podría decir usted que puestos a escoger, se podría haber optado por el castellano. El resultado sería, con toda probabilidad, que en ese caso la habilidad lingüística en catalán de una parte de los estudiantes se resentiría notablemente. Cualquier persona que hable catalán habitualmente, también los niños por supuesto, recibe diariamente mucha información en castellano. En Cataluña son habituales los periódicos, las revistas, las películas, los programas de televisión, la radio o las conversaciones callejeras en esta lengua. No es como el Liceo Francés, que utiliza la lengua vehicular como única forma de aprendizaje de un idioma. En Cataluña, el castellano forma parte del paisaje cotidiano y un niño no necesita que la asignatura de naturales se dé en  esta lengua para aprender a la vez naturales y castellano. Eso sí, los niños asisten a las clases de castellano en el aula. Y en las diversas pruebas objetivas (como la selectividad) obtienen unos resultados similares a los murcianos o los canarios. El resultado de esta opción es el siguiente: Todos los niños dominan las dos lenguas. 

Disculpe usted por la extensión. Quería expresarle que desde hace mucho tiempo, en Cataluña hemos pactado entre todos un modelo que funciona, que nos gusta y que no genera ningún conflicto. Quería decirle que desde mi experiencia cotidiana, no hay nada que se parezca a un problema lingüístico. Y que cambiar ahora el modelo es tan innecesario como peligroso. Es fácil que una nueva organización del sistema educativo genera muchos más problemas de los que realmente cree resolver. 

10 de desembre 2012

Turisme cultural

Al #teet02 hem estudiat els efectes directes i indirectes del turisme cultural. En aquesta presentació, podreu accedir als temes que hem anat detallant durant la nostra travessia: els límits del turisme cultural, els tipus d'espais, els models de gestió i els principals escenaris. Al twitter, hem debatut alguns dels problemes bàsics de la delicada alquímia del turisme cultural.


 

Els estudiants han estat treballant amb la base de dades CulturaBase del Ministeri de Cultura. Per facilitar la lectura, hem creat infografies que compartim al pinterest. Aquesta és una obsessió constant del teet: Que els treballs no restin en el calaix fosc del professor, sinó que puguin ser usats per altres persones. Aquests són alguns exemples del talent desbordant dels estudiants del teet, els futurs professionals que tota destinació voldria contractar:


06 de desembre 2012

Federalisme, independència i teoria de jocs (II)


En el primer post, hem considerat que el pols entre secessió i unió és, en realitat, un combat de pressing catch entre cinc lluitadors, els immobilistes, els reformistes, el federals, els independentistes i els rupturistes. El principal problema del combat és que cap de les solucions possibles és satisfactòria: Tots els escenaris generen al mateix temps decepcions i il·lusions.

Quin és l'escenari ideal en aquest context?. El podríem definir com la situació que crea una major satisfacció col·lectiva amb la menor desafecció possible. Hem vist que el federalisme és, probablement, la via que permet un major equilibri, entre perspectives diferents i contraposades. Però tenim un problema...

Escollir entre dues opcions

Normalment, els processos de decisió no permeten ponderar diverses opcions, sinó que obliguen a escollir una via. Aquesta distorsió és encara més evident quan forcem la decisió via referèndum, perquè entre totes les combinacions possibles, els electors han de decidir només dues: O blanc o negre. Si tenim cinc opcions, podem proposar deu referèndums possibles (variacions de cinc elements, agafats de dos en dos).

Aquest gràfic representa les deu alternatives. El valor de cada cel·la representa el percentatge de vots de cada col·lectiu a la primera opció de les dues proposades. Mirem, per exemple, la primera dicotomia entre immobilistes i reformistes. La primera cel·la implica que el 100% dels immobilistes votaria per la primera opció (i en conseqüència, el 0% per la segona). La segona cel·la representa el percentatge de vot que dedicarien els reformistes a les primera opció (un 0%).



Si tenim en compte els pesos dels diversos col·lectius, podem estimar el resultat que estan representats a les dues darreres columnes. Per exemple, en un referèndum entre immobilistes i reformistes, el 90% dels electors es decantarien per la segona opció.


Llegint els resultats
  1. Hi ha moltes consultes possibles i cada consulta genera un resultat diferent. Quan forcem un col·lectiu a escollir entre dues opcions només, l'obliguem a decidir potser entre dues opcions que no el satisfan. Llavors, la seva decisió avalua quina és l'opció que genera menys danys o bé l'opció que crea més beneficis. 
  2. L'opció immobilista perd sempre i amb resultats molt contundents. Sempre que forcem a escollir entre continuar com fins ara o canviar (sigui quin sigui el canvi), la segona opció reunirà més del 60% dels vots. Si continua com fins ara, la consulta seria sempre favorable a una alternativa.
  3. L'opció federal guanya sempre. Sempre que forcem a escollir entre un model federal o qualsevol altre model, la primera via obtindria més resultats. El que varia molt és la diferència entre les opcions: És especialment elevada davant els immobilistes i els reformistes, elevada davant dels rupturistes i molt ajustada si la comparem amb els independentistes.
  4. La via rupturista només prospera si l'oposem a l'immobilisme. En una consulta entre reformistes i rupturistes, però, el resultat seria molt ajustat. En canvi, els rupturistes perderien les eleccions si l'alternativa fos la via independentista o la via federal.
  5. La via independentista (els qui aposten per unes "estructures d'estat", seguint el model escocès) només perderia davant d'una alternativa federalista. En la resta d'escenaris, aquesta via sempre obtindria un resultat molt positiu.
Simplificant

En un escenari de consulta, l'única possibilitat viable de què el resultat sigui desfavorable a la independència és una alternativa federal. Si l'estat no és capaç de donar una resposta contundent i proposa una reforma federal del país, és molt poc probable que es mantingui el vincle amb Espanya. És important insistir en què ni tan sols una proposta reformista, una millora en el contracte social entre Catalunya i Espanya, seria suficient per garantir el vincle.

Des de l'altre costat del mirall, és molt més probable que prosperi la via independentista que la rupturista. Si la consulta força el contrast entre la ruptura absoluta o una alternativa, és possible que aquesta segona tingui un resultat més favorable. Una proposta d'estructures d'estat, que s'inspiri en el model escocès, seria molt viable i podria tenir un resultat favorable. 

En el darrer post, els plantejaré les estratègies de cada col·lectiu a partir d'aquesta informació i seguint la lògica de l'equilibri de Nash. Potser podrem saber per què estem on estem. Mentrestant, espero les seves crítiques, comentaris i suggeriments.

01 de desembre 2012

Federalisme, independència i teoria de jocs (I)



Hi ha qui pensa que el debat nacional és un pols entre dos jugadors, els qui volen un nou estat i els qui no el volen. Imaginem, però, que el país és més complicat que això i que podem identificar més jugadors. Imagimem que no es tracta d'un pols, sinó d'un combat de pressing-catch amb varis lluitadors que pugen i baixen del ring, lluitadors que s'alien de vegades i d'altres lluiten entre sí. En els propers dies, intentarem aplicar els conceptes de la teoria de jocs a les possibles solucions del debat nacional. Per aquest ordre, identificarem els actors, avaluarem les seves preferències i observarem com reaccionen davant de diferents escenaris. Això ens hauria de permetre definir una solució òptima i, també, un hipòtetic equilibri de Nash.

Els actors

Els hi proposo un combat amb cinc lluitadors: els immobilistes, els reformistes, els federalistes, els independentistes i els rupturistes.

Els immobilistes són aquells que consideren que l'estat de les autonomies és un avenç suficient. Consideren que la relació Espanya - Catalunya actual és equilibrada, que el país ha assolit una quota d'autogovern suficient i que no té sentit anar més enllà en el procés de cessió de competències. 

Els reformistes consideren que és necessari millorar alguns dels mecanismes de l'estat de les autonomies. Essencialment aposten per una reforma del sistema de finançament i un increment del sostre competencial. Aquesta reforma podria derivar en un model asimètric o no.

Els federalistes plantegen un canvi de registre, unes noves regles del joc. L'aposta federal implica una reforma constitucional, una reforma integral de les institucions i un nou pacte Catalunya - Espanya, que assumeixi la personalitat de Catalunya. Els federalistes plantegen també un sistema de descentralització del govern català i una aposta pel municipalisme.

Els independentistes aposten per un estatus propi d'una Catalunya "amb estructures d'estat", un sistema polític amb un elevat grau d'independència i, ocasionalment, uns vincles amb l'Estat espanyol encara per definir, seguint el model escocès. 

Els rupturistes són els independentistes que no accepten cap altre escenari que no sigui un estat nació. Catalunya seria un nou estat nació, amb absoluta independència i uns vincles amb Espanya que no aniran més enllà de les relacions comercials o diplomàtiques entre estats.

Els pesos

De forma intuïtiva, diria que tots els grups es distribueixen de forma més o menys similar. En tot cas, he intentat simular quina seria l'adscripció dels electors del 25N tal i com es veu en el gràfic. 



Si tenim en compte el número de votants del 25N, el resultat seria una distribució lleugerament diferent a la paritària. Els resultats són: immobilistes (9,89), reformistes (20,71), federalistes (25,5), independentistes (19,90) i rupturistes (23,98). Segurament, el més notable és l'escassa incidència dels immobilistes (fins i tot Albert Rivera reclama una modificació del sistema de finançament) i l'increment dels independentistes. Si simplifiquéssim els resultats, la distribució seria aquesta.


Els interessos

Com és lògic, cada personatge se sentiria més còmode amb la seva opció. Però també podríem pensar que cadascú podria sentir una certa afinitat amb una altra perspectiva. Per exemple, és possible que un reformista senti una certa proximitat amb la línia federal i una distància absoluta amb els rupturistes. Podríem dibuixar una matriu, en la que les files serien els diversos col·lectius i les columnes serien les opcions plantejades. Com és lògic, la diagonal es correspon amb la màxima afinitat (100%) i la resta de cel·les definirien l'afinitat mesurada entre 0 (màxima distància) i 100 (mínima distància).



Si apliquem el factor de ponderació de cada col·lectiu a la matriu, obtindríem aquesta resultat.



Quines lectures podem fer?.
  1. Naturalment, els factors de ponderació són el resultat de decisions subjectives. És fàcil modificar les proporcions i els pesos i obtenir resultats diferents. 
  2. Malgrat els canvis que es poden realitzar, existiria sempre una coincidència: Estem davant d'una societat fragmentada en opcions diferents, de manera que cap de les sortides que trobem serà àmpliament satisfactòria. Fem el que fem, inevitablement una part molt gran de la societat se sentirà defraudada amb el resultat.
  3. Sembla però bastant probable que la via federal tindria lleugerament més adeptes que la resta. I això és així per una raó òbvia: En una situació polaritzada, la via del mig sempre és un mal menor per a totes les parts.
  4. De manera que si aquests càlculs fossin més o menys ajustats (amb un marge d'error inevitable), la via òptima seria la federal. No podem, però, plantejar el debat en aquests termes perquè no es donarà mai una situació en la que els ciutadans puguin decidir entre múltiples escenaris possibles.  
Per això, la solució del conflicte precisa de la irrupció de la teoria de jocs. En el proper post, veurem els efectes d'aquests equilibris davant de situacions diverses. Mentrestant, com sempre, els seus comentaris són molt benvinguts.