23 de setembre 2013

Barcelona 2022 (II)



El turisme de neu és un dels sectors turístics més competitius. Mentre que el turisme cultural, litoral o urbà creix de forma constat, el número d'esquiadors en el món sembla estancat des de fa més d'una dècada. D'altra banda, una part molt significativa dels esquiadors opten per estacions de proximitat, de manera que el volum de turistes de neu és reduït i molt preuat. Per això, les destinacions blanques han afinat molt més les seves estratègies que altres espais turístics: des de la Savoia francesa a la regió australiana de Victòria, de Bòsnia a Finlàndia,  de CanadàEslovènia han aprovat plans més o menys ambiciosos. Fem un breu resum.

El futur del turisme blanc

El trending tòpic de l'estratègia turística de les destinacions de neu és el canvi climàtic. Hi ha un munt d'informes sobre els efectes de l'escalfament del planeta en el turisme de neu (entre ells, el de la pròpia OMT), amb diverses prediccions, escenaris i estratègies de contenció. Malgrat la diversitat, hi ha dues conclusions que són universals: La neu serà una de les víctimes més evidents del canvi climàtic i els efectes s'evidenciaran a partir de la segona meitat del segle XXI i seran molt greus a finals del segle. Hi ha moltes evidències que l'esquí quedarà reduït a una porció molt petita del planeta, que paradoxalment viurà una edat d'or turística per l'absència de competència. Tots els plans proposen mesures per a adaptar-se al nou escenari. Un horitzó de 100 anys recomana no fer de l'esquí una opció estratègica a llarg termini, però dóna prou marge com per a justificar una inversió territorial moderada.

Algunes destinacions han optat per una calculada segmentació. Canadà, per exemple, està explorant el codiciat mercat xinès; Sierra Nevada porta temps adreçant-se al segment LGTB. No és una iniciativa fàcil: En general, les estacions necessiten adreçar-se a una població el més àmplia possible. Altres espais es basen en la millora de la qualitat de les instal·lacions o en la diversificació de l'oferta d'après-ski. Andorra, per exemple, ha invertit en serveis complementaris, que atorguen valor a la neu fora de la neu. El país dels Pirineus intensa compensar la pèrdua de l'atracció comercial amb grans equipaments recreatius. Tanmateix, la principal estratègia de les destinacions de neu és, precisament, reforçar la capacitat d'atracció fora de temporada. El turisme de St Anton, al Tirol, és un bon exemple del trànsit de la muntanya blanca a la muntanya verda. L'objectiu és aprofitar tant les instal·lacions de la neu (especialment els remuntadors) com els serveis turístics associats, per a atreure visitants quan la neu ja no pot ser un argument. 

L'alternativa del Pirineu català

Tímidament, els Pirineus verds comencen a situar-se en el mapa del turisme internacional. La iniciativa Pyrineo 2011 no va aconseguir l'èxit previst i algunes estratègies com Itinerànnia o Pirinexus situen, a poc a poc, l'espina dorsal del país en els mercats del senderisme o el BTT. En canvi, els Pirineus blancs estan completament al marge dels fluxos turístics i es basen de forma essencial en el mercat de proximitat. I en un mercat estancat, és difícil cercar elements diferencials que permetin capturar visitants als gegants dels Alps, als incipients mercats de l'est o els països nòrdics. Amb un mercat intern amb tendència al decreixement, el turisme és l'oportunitat de les grans estacions catalanes. Mentre que per a un esquiador de dia, el forfait representa el 26% de la despesa i el transport el 29%, els turistes de neu inverteixen en aquests dos conceptes un 32%. La meitat versus un terç. El turisme és un bon negoci per a les estacions, però especialment és un bon negoci per als territoris.

El Pla Director de les estacions de muntanya (2006) proposava un pla d'acció realista, que tenia com a objectiu revitalitzar un subsector estancat. Les dades demostren que el pla no ha tingut efecte, tot i que la crisi podria explicar parcialment la seva inanició. Només Baqueira - Beret i Masella - La Molina superen les 70 pistes i tenen capacitat per a moure més de 20.000 viatgers per hora. Baquèira, per exemple, ha tancat la temporada amb uns 760.000 esquiadors, mentre que Masella ha arribat a la meitat. El problema és que amb millors connexions, amb inversions puntuals, o amb una nova estratègia de promoció (les claus del pla), la neu catalana no destacarà en el mercat internacional.

Catalunya té dos grans imans turístics, que són Barcelona i el litoral. I aquest és el valor afegit del turisme blanc del país. L'única forma de competir amb la potència alpina o el pedigrí nòrdic és sumar l'oferta de neu i una altra àncora, especialment la capital catalana. Tres dies d'esquí i dos dies a Barcelona, per exemple. Aquesta seria una oferta competitiva, que beneficia el turisme blanc del país, però que també beneficia la ciutat comtal. La Sagrada Família, el MNAC, Cadaqués o Tossa són els arguments que podrien emprar les estacions catalanes. Això, i millors connexions, una millora de les instal·lacions o la diversificació de l'après-ski, naturalment. 

I ja tenim una segona peça del trencaclosques. Barcelona 2022 no és només un projecte olímpic. És també una estratègia turística, basada en el binomi Barcelona - neu o, també, el litoral - neu. Barcelona 92 va ser un èxit, perquè hi havia un pla de ciutat que anticipava el propi projecte olímpic. Barcelona 22 només té sentit si som capaços de dibuixar un rumb clar pel turisme de neu i de muntanya del país, si el pla és primer i el Jocs l'acompanyen. Fer uns Jocs amb l'única intenció de beneficiar-se dels Jocs, sense que hi hagi una bona previsió de l'escenari post-esdeveniment és una catàstrofe segura. Però sobre els efectes dels Jocs parlarem en el proper post.

20 de setembre 2013

Barcelona 2022 (I)



L'Ajuntament de Barcelona proposa fer una consulta sobre Barcelona 2022 i estic disposat a votar que sí si em garanteixen que l'alcalde dirà en el seu discurs que es pot fer un relaxing cigaló a la Plaça de Sant Jaume. Com?. Què no puc votar?. Visc a l'Empordà i aquí tenim més barcelonins durant els cap de setmana que en tot el Barri de Gràcia. Hauríem de tenir dret a decidir, també. I amb quatre canons, podem deixar el Montgrí com el Canigó al febrer. 

Les consultes estan bé. No només perquè es recupera el principi de la democràcia directa, sinó sobretot perquè permet debatre i ja saben que jo confio molt en les possibilitats de la democràcia deliberativa. I ara que s'iniciaran els debats sobre el turisme de neu, els Pirineus o els efectes dels Jocs d'Olímpic sobre el turisme de les ciutats que les acullen, em permeto anticipar-me al debat i dir-hi la meva. Aquest és, per tant, el primer d'una sèrie de posts dedicats al món del turisme blanc i els esports de neu. Com sempre, els comentaris són benvinguts i celebrats amb una joia descontrolada.

200 anys de turisme blanc

El turisme va néixer al mateix temps que neixia el muntanyisme i, de fet, aquest va ser un dels seus vectors inicials més actius.  L'alpinisme té més de 200 anys, ja que la mítica ascensió al Jungfrau va tenir lloc el 1811. I el Ford del turisme, Thomas Cook, integrà ja en els seus primers viatges els camins de muntanya. La via suïssa de Cook es va iniciar el 1858, i avui és un itinerari turístic encara vigent. La prehistòria del turisme està totalment vinculada amb Baden-Baden o Saint Moritz. A Catañunya, La Molina va acollir els primers esquiadors el 1908 i allà es va instal·lar el primer telecadira de tota la Península, el Font Canaleta, el 1943. En resum, el turisme de neu (i, per extensió, el turisme de muntanya) forma part de l'ADN mateix de l'activitat turística.

Turisme blanc?. Els Alps

El turisme de neu té una restricció geogràfica molt significativa: Precisa muntanyes elevades, però accessibles; temperatures baixes, però no extremes; dominis esquiables, és a dir, espais amb pendents moderats; i innivació garantida. És cert que es pot esquiar a Dubai o en un altre dels 60 centres d'esquí indoor, però aquestes instal·lacions no són més que atraccions periurbanes. Amb aquestes condicions geogràfiques tan particulars, s'estima que en el món hi ha uns 5000 o 6000 espais esquiables i unes 2000 estacions d'esquí.

Les instal·lacions d'esquí es reparteixen entre 70 països del món. De fet, es pot esquiar a l'aire lliure en països com el Marroc, Algèria, l'Índia, Veneçuela, Sud-Àfrica, Xipre o Israel. Hi ha una àrea geogràfica que té la major concentració d'espais d'esquí del món: Els Alps. En aquesta Serralada, es troben 740 estacions d'esquí (un terç del total mundial) i més de 10.000 remuntadors mecànics. S'estima que hi ha en el món 400 milions d'esquiadors: El 44% d'aquests esquiadors escullen els Alps. Gairebé un de cada dos esquiadors en el món opta per aquest espai. I, per això, la pràctica esportiva de pujar muntanyes es diu alpinisme. Només 48 estacions en el món superen el milió de visitants anuals: El 77% d'aquestes estacions es troben situades als Alps.

Els gegants de la neu

La primera divisió mundial de la neu està formada pels països alpins de França (55 M), Àustria (53 M), Suïssa (27 M), Itàlia (28 M) i Alemanya (14 M), a més dels Estats Units (58 M), Canadà (19 M) i el Japó (36 M). Aquests són el G8 de la neu i es poden classificar en dos grans blocs. El primer bloc està format per països amb una demanda interna molt elevada i poc turisme, com Canadà, els Estats Units, el Japó i Alemanya o països que tenen una forta demanda interna, però el component és central en el seu model, com Itàlia, França i, especialment Suïssa o Àustria. A Àustria, per exemple, esquia un terç de la població del país, però els turistes representen el 66% de tots els forfaits venuts. 

Hi ha una segona divisió, una Liga Adelante, de la neu, que està formada per països que tenen entre 5 i 10 milions d'esquiadors anuals. Aquí es troben els altres dos països alpins de Txèquia (9 M) i Eslovàquia (5 M), els nòrdics Suècia (8 M) i Noruega (5 M), Eslovènia (5 M), l'exòtica Corea del Sud (5,5 M), Polònia (5 M) i... Espanya, amb gairebé 6 milions d'esquiadors anuals. Com el cas anterior, algus països han situat la seva marca en l'imaginari col·lectiu internacional i atreuen turistes de neu, com  Eslovàquia (25%), tot i que la gran majoria estan basats en el mercat intern. Aquest és el cas d'Espanya, on només un de cada 10 esquiadors es un turista. 

Els Pirineus invisibles

Catalunya té deu estacions d'esquí, moltes d'elles amb moltes dificultats econòmiques i tècniques que comprometen la seva supervivència immediata. De fet, només dues estacions tenen un volum d'activitat d'esquí considerable, que són Baquèira i Baret i Alp - Masella - La Molina. La resta d'estacions juguen un paper territorial molt significatiu (Vallter a la Vall de Camprodon, Boí Taüll a la Vall de Boí...), però s'alimenten de forma gairebé exclusiva del mercat de proximitat. Estan fora dels circuits internacionals. En una situació similar es troben les estacions del Pirineu d'Aragó (organitzades entorn de la marca Aramón), que estan orientades al mercat intern i no l'internacional.

I aquí tenim la primera peça del nostre trencaclosques. Els esquiadors internacionals realitzen estades més llargues, fan una despesa molt més elevada a les estacions i realitzen un ús més intensiu de les ciutats turístiques properes a les estacions, a l'apres-ski. Però a diferència del turisme internacional global, que creix de forma exponencial cada any, el turisme de neu porta més de 10 anys estancants. L'única forma d'atreure turisme de neu és capturant quota de mercat dels altres i això ha generat una ferotge competència entre destinacions. Els Pirineus són, encara avui, invisibles en aquests grans mercats i l'estratègia dels Jocs Olímpics té com a principal objectiu situar aquest espai en l'imaginari europeu dels esquiadors. De fet, si les estacions d'esquí catalanes no incrementen de forma significativa el seu flux turístic internacional, tendiran a extingir-se. 

Però és això és només el primer element d'aquest complicat engranatge. En el proper post, valorarem amb més detall les tendències del turisme de neu i el futur turístic dels Pirineus. 

La imatge és de l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya i mostra uns esquiadors a La Molina

15 de setembre 2013

Tòpics turismofòbics



Mentre que només uns pocs economistes van preveure la magnitud i la durada de la crisi, ara no hi ha economista que no et doni una recepta per sortir-ne. N'hi ha de tots els colors. Més educació, invertir en TIC, sortir de l'euro, reforçar el sector primari, energies renovables, l'eix del Mediterrani, minijobs... Però entre totes les propostes de futur, avui en parlaré de la que suggereix en Miquel Puig a El Punt: Per sortir de la crisi, hem de foragitar els turistes. 

Admeto que no he llegit el seu llibre. I que només en baso en una entrevista, que recull de manera molt sintètica idees que poden ser molt més elaborades. Però em sembla un bon punt de partida, perquè les opinions d'en M. Puig condensen molt bé un mainstream turismofòbic, basat en uns tòpics que m'agradaria qüestionar. Som-hi.

Catalunya no és un país turístic

Catalunya és una economia complexa, en la que el turisme només és un fragment. No som un país de cambrers (per cert, jo ho he estat durant molts estius), com tampoc ho som de ramaders de porcs, de fusters o de venedors de televisors. El pes del turisme a l'economia catalana és lleugerament superior al d'altres economies europees, però no té res a veure amb el que podríem anomenar països turístics, on el turisme ocupa totes les escletxes del model econòmic. 

Catalunya no ha apostat pel turisme

Diu Puig que "l'aposta pel turisme és la que ens ha portat al forat on som". Si el que vol dir és que hi ha hagut una aposta pública pel turisme, és a dir, que les finances públiques han invertit en el sector turístic, s'equivoca absolutament. El sector primari català sí ha rebut ajuts europeus, estatals i catalans a cabassos. També el sector de l'automòbil, el logístic, el biomèdic, l'agroalimentari,... El COPCA i el CIDEM, per exemple, eren instruments al servei de l'activitat industrial. Encara recordo els discursos del President Pujol a les Nits del Turisme, en les que explicava: "Ho feu molt bé. Ho feu tan bé, que no cal que us ajudem". 

Si el que vol dir és que el país, en el seu conjunt, va fer una aposta estratègica dissenyada i col·lectiva, com han fet a Austràlia, a Nova Zelanda, a Gran Bretanya o a Àustria, li diré que tampoc. Mai, com a país, hem dit que situarem el turisme en un punt central del nostre model econòmic. Ara, si el que vol dir és que una part del sector empresarial va optar pel sector turístic, d'acord. Un 11% del PIB, que està bé, però no sé si d'això en podem dir una "aposta de país". Jo més aviat diria que el turisme català  ha funcionat malgrat l'absència d'una aposta del país.

O turisme o nanotecnologia

Aquesta és l'essència del discurs puigià i el core de l'economia turismofòbica: El turisme fa fora les altres oportunitats econòmiques del país. Diu en Puig que si no haguéssim apostat pel turisme, estaríem molt millor, la qual cosa és indemostrable i, per tant, té el mateix valor científic que l'afirmació "Si no s'hagués construït la Catedral de Girona, la ciutat tindria més fibra òptica". Potser sí. Però no em faci buscar entre els universos paral·lels a veure si ha estat així. 

Tinc tres arguments contra la tesi central d'en M. Puig.

Mirem alguns dels països del Top Ten mundial en turisme: Estats Units, França, Itàlia, Gran Bretanya, la Xina, Alemanya... No em sembla un catàleg d'economies de subsistència precisament. O mirem algunes de les ciutats del Top Ten: Londres, Hong Kong, París, Nova York, Kuala Lumpur... Califòrnia acull el Silicon Valley i Disneyland. Aquesta imatge d'un sector turístic que elimina qualsevol rastre d'emprenedoria és empíricament falsa. No acabo de veure clar aquest raonament: "Jo voldria construir una empresa líder en aprofitament de la biomassa, però com que visc a Roses, em limitaré a fer un càmping i a cuinar croquetes". 

No crec massa en la dicotomia  entre llocs turístics i llocs industrials. L'evidència mostra que en el món contemporani, la tensió es dóna entre llocs atractius i llocs opacs. Els primers són espais amb una bona reputació, que els hi permet atreure visitants, empreses, congressos, residents o agències públiques. Els segons perden empreses, turistes, residents i estudiants universitaris. En la nova geografia que competeix aprofitant els atributs del lloc (tal i com descriu Harvey), el turisme no és més que una derivada d'un procés previ, que és la reputació de la teva marca territorial.

Tercer. Sabem que els sistemes econòmics no són tancats. És a dir, no hi ha un sector turístic delimitat per unes grans muralles, sinó relacions entre empreses de sectors molt diferents. Un hotel activa el sector agroalimentari, el tèxtil, el comercial, i fins i tot el tecnològic. De fet, tal i com demostra el compte satèl·lit del turisme, el principal sector beneficiat per la presència de turistes no és l'allotjament o el transport, sinó l'agroalimentari i el comercial. Un exemple. Tots sabem la importància que té la connectivitat per la capacitat exportadora d'un territori i la rellevància dels vols directes. Els aeroports turístics, dissenyats i gestionats per als fluxos de visitants, són oportunitats territorials per les economies on se situen, com sabem molt bé a Girona.

Les relacions causals del turisme mai són lineals

Podem dir que el turisme de la Costa Brava va fer fora les empreses del suro que hi estaven instal·lades o que hi arribà el turisme quan el sector havia entrat en una profunda decadència. Que la crisi del suro coincideixi amb l'aparició del turisme no vol dir que els dos fenòmens estiguin correlacionats. És com el famós estudi del consum de la carn de vedella i la mortalitat infantil: Tots dos estan relacionats entre sí, però no és cert que si menges més vedella, reduiràs la mortalitat infantil. 

L'edifici empíric d'en M. Puig es basa en la correlació entre atur i el que ell anomena "zones turístiques". I compara l'Espanya turística aturada, ignorant i frenada amb la dinàmica Espanya no turística del nord, essent el turisme sempre el factor que explica les diferències entre els uns i els altres. El primer problema té a veure amb les dades. Puig diu que el fracàs escolar és molt més gran a les zones turístiques, però la líder de l'Estat és Castella La Manxa i surten molt mal parats Extremadura, Aragó o La Rioja. I no, Puig, l'enoturisme no dóna per tant. O diu que la immigració només va a les zones turístiques, però Andalusia està molt per sota de la mitjana, i La Rioja o Aragó, molt per sobre. 

L'error més evident, però, és ometre un tercer element del model, que és la construcció. No serà que durant els darrers 15 anys, les zones del litoral han aprofitat la liberalització del sòl per a edificar sobre qualsevol pam de terra?. No serà la construcció l'agent causal, la x de l'equació?. I no, turisme i construcció no són el mateix. 

El turisme de masses no (sempre) és un error

Sempre que parlem de turisme de masses em pregunto quantes masses són massa. Per exemple, en M. Puig creu que Barcelona ja és Salou, i aquí Salou s'ha de dir amb cara de despreci, com si diguessis Txernòbil o Ciudad Juárez. Barcelona registra uns 15 milions de pernoctacions; Londres més de 100 milions. Si Barcelona és Salou, Londres deu ser la Riviera Maya sencera.  Que alguna cosa tingui molts consumidors no és necessàriament un problema. Google és una empresa global (de masses?) i no ho fan tan malament. De fet, en una economia de mercat, la demanda és un bon indicador de la teva eficiència. Si molta gent vol fer turisme a Catalunya és que el turisme català ha fet algunes coses bé, o millor que la competència.

En tot cas, si el debat se centra en la reconversió del model fordista (que no de masses) del litoral, ja hi estic d'acord. Si el debat no és turisme sí versus turisme no, sinó quin model de turisme garanteix la competitivitat del sector, ja podem començar. 

No existeix el turisme majestàtic

No existeix el turisme, així, com un tot. Tampoc existeix l'agricultura. O la logística. Hi ha molts turismes entre el turisme, molts nivells de qualitat diferents. És turisme una pensió minúscula en un poble de costa, un restaurant de Paellador i una botiga de souvenirs amb ratolins fets de petxines. També és turisme una app de geolocalització, l'hotel Camper o el Celler de Can Roca. I això no vol dir que jo pensi que hem de cobrir el país de cellers de Can Roca o que les pensions són, per definició, un error. Només vull dir que en el turisme, més que en cap altre sector, sempre s'activen uns mecanismes mentals d'associació que no sempre es corresponen amb la realitat.

És aquesta generalització la que permet a en M. Puig dir això: "És més senzill fer un hotel que una indústria, que està exposada a la competència internacional". I quan diu això, pensa en un hotelet de 20 habitacions, dirigit per un senyor panxut amb samarreta Imperio versus una empresa de de robòtica submarina. No compara un taller de reparació de pneumàtics versus una cadena d'hotels urbans, com AC. Perquè quan diem turisme pensem en José Luis Vázquez perseguint sueques i quan diem indústria ens imaginem la seu de Toyota, amb els seus cotxes elèctrics i els seus sistemes de producció robotitzats. 

I els sectors s'han de conèixer amb molta més profunditat, més enllà de les quatre dades estadístiques. Salou, que tanta aversió li genera a MP, té una planta hotelera imponent. Els hotels de Lloret competeixen el mercat internacional des de fa 50 anys. Hi ha Patronats (com el de la Costa Brava), que són una referència internacional en la gestió 2.0.  De fet, l'ús de les TIC va ser molt més precoç entre les pimes turístiques que en molts altres sectors. El yield management i el control de preus de un hotel de tres estrelles mig a la Costa Brava requereix gairebé matemàtiques borroses. I l'aportació d'R+D+i que fem des de centres com l'INSETUR o el Campus e-MTA està creant ecosistemes innovadors de referència internacional. No vull que el cop de pèndul vagi de la turismofòbia a la turismofília: N'hi ha molts errors en el sector turístic català. Però fem l'anàlisi des de la complexitat dels llocs, no des de la còmoda distància kilòmetrica de quatre dades i dos tòpics.

Les destinacions no són comparables

A M. Puig li agradaria que tinguéssim el turisme austríac: "Àustria obté els mateixos recursos turístics que Catalunya amb la meitat de l'esforç". Ni una cosa ni l'altra. Àustria és una potència turística mundial, rep molts més turistes internacionals que Catalunya i genera bastants més ingressos per turisme que no pas Catalunya. Ara bé, l'Agència de Turisme d'Àustria és (segons les dades de l'OMT) una de les que més està invertint a nivell mundial, té delegacions en més de 20 països i el seu pressupost anual té una proporció de 25 a 1 respecte del català. Afirmar que Àustria dedica la meitat dels esforços en turisme que Catalunya és una absoluta barbaritat. 

I no seré jo qui digui que Àustria és un mal exemple, però també té les seves ombres. L'estada mitjana és d'una mica més de tres dies, l'estacionalitat és brutal, l'ocupació mitjana dels establiments és molt baixa i la concentració territorial, escandalosa. Qui hagi viatjat als Alps, haurà vist catàstrofes ambientals i urbanístiques, al costat d'operacions molt respectuoses amb l'entorn. I l'ombra del canvi climàtic fa que estiguin reconvertint ràpidament el model clàssic de turisme de neu per un nou model de turisme de muntanya.

En tot cas, Àustria és al nord del sistema alpí i en el centre d'Europa, molt a prop de tot arreu i especialment molt a prop del gegant emissor, que és Alemanya. Nosaltres estem situats en una cantonada d'Europa, molt lluny de tot arreu, amb unes muntanyes molt més discretes i amb un magnífic litoral. No es pot comparar Àustria amb Catalunya, com tampoc Nova York amb Manresa. Hi ha activitats o estratègies que es poden incorporar, però el model austríac només és aplicable a Àustria, perquè els atributs turístics estan totalment ancorats amb les condicions geogràfiques del lloc.

Del turisme sí o no al debat del model turístic

Ja he dit altres vegades que el debat sobre turisme sí o no em sembla un debat estèril. Fer exercicis d'història ficció i imaginar com hauria estat Catalunya sense turistes és un divertimento, però amb nul·les aplicacions pràctiques. No només és un debat sense sortida, sinó que s'impregna d'un tuf elitista. L'única actitud turismofòbica coherent és la de no fer turisme, com feia en Pessoa que odiava el turisme i els turistes i no sortia de Lisboa. A mi la democratització del turisme em sembla un extraordinari avenç de la societat contemporània. I m'hauran d'argumentar molt bé perquè només uns pocs tenen la legitimitat de veure el món.

Ara bé. Si hem de parlar de quin model de turisme volem, llavors benvinguts al club. Si la discussió se centra en impactes, beneficis, estratègies, possibilitats, competències, línies vermelles, codis, pautes, inversions estratègiques i coneixement, els hi convidem a seure a la taula. Hi ha molta gent (empreses, centres de recerca, patronats, institucions) que portem anys reflexionant-hi, mentre a fora, uns quants criden "Tourists, go home". 

La imatge és de Marije van der Berg 

10 de setembre 2013

Transcripción del discurso de Ana Botella




Ana Botella es una incomprendida. Su discurso no era un banal relato de la ciudad. Era mucho más. Si siguen la transcripción literal* de sus palabras, podrán ver que hay muchas otras claves. Algunos detectarán una nueva filosofía, casi una nueva cosmología. Otros identificarán retazos de poesía experimental, a medio camino entre el existencialismo y el post-nihilismo. Otros, los más agudos, verán claramente la letra de una canción postmoderna, un collage de palabras que abren las puertas al new new age. Me quedo con dos fragmentos: "Las oficinas también hacen" y "Este real/Estoy". 

Gracias sobrino anterior, Robbie.
Los estados miembros de que te veo,
señoras y señores.
Seguí los tiempos para hablar con muchos de ustedes.
En conversaciones privadas
y también que no presentaciones...
En algunas pic
Esta mañana me conoces
Hijo (Debo decir).
Me gustaría seguir
Iframe
Ovejas
Estoy francamente...
No quiero que estos... 
Son la mayor parte del tiempo
Para hablar el uno al otro
Sierra.
déjame decirte aún más.
De mi punto de vista.
La casa, llena como un regalo.
Yo invito a cada uno de ellos (casi).
Convocatoria de la línia de tiempo pública
ID 19 (ver el esquema que hizo Walt).
Al igual que en España.
Mucho repetir una sorprendente naturaleza de las transfusiones.
(Se puede ver). Siento que estoy días.
que un poco de una espinosa Scotchgard envía sus partes.
Come alimentos, que se reúne el octubre.
Architektur aparece.
Aquellos de ustedes que tienen BC.
Podía barro.
Compartido que se siente semana.
Encanta ser su adolescente caliente durante muchos años.
Por lo que tendría (casi) 80 medios de comunicación sobre.
Cada año se siente en casa.
En lo más importante.
Enturbiado bien los JJOO del Este.
No soy solo una celebración del deporte badi.
Ver también reciente de la vida que estoy.
Le aseguro que nadie se celebra la vida.
Como a pesar de que estas personas.
No hay nada como un taza de café de calidad.
Relajarse en clase.
Cómo mi auditoría patio pintoresco romántico.
No saber de nosotros mismos.
Los tres barro.
Relativo a esta parte de mi tratamiento de estas experiencias.
Soy mucho más que la polla dura. 
Estoy muy...
De mi regalo.
Vio conducir a hoy.
Vengo, ver.
Que en la elección del fármaco para el 2020, espero
Recuerda que la red de la feria para conseguir este preparado.
Ahora soy mis.
Las oficinas también hacen...
Es la comida CD de la cultura.
Siguiendo el wat.
Próximos gente.
Los ojos tienes.
Mi.
La. 
Este real.
Estoy
Queremos compartir.
Comer con... Está. Hasta usted.
¿Vas?


* Traducción automática de la transcripción literal del discurso de Ana Botella
La genial idea es de Karra Marro