19 de gener 2014

Les absències del procés



El tic tac del nou de novembre és la banda sonora del 2014, un any que es farà molt llarg. L'efecte papallona de la sentència del TC continua el seu trànsit, com l'ona expansiva d'un maremot, que acaba formant un tsunami. Som aquí per la suma d'una espurna (la sentència) i un caliu (una llarga història i una constitució improvisada). Crec que l'important no és l'espurna, sinó el caliu, una combustió lenta que hauria pres amb qualsevol altre misto. Hem de saber que tot plegat hauria esdevingut abans o després. Anomenem a això el "procés", una paraula que mai no m'ha agradat, com les parelles que no saben com dir-se que volen sexe i acaben emprant perífrasis forçades. "Ara que el nen dorm, fem un procés?".

L'estratègia del Gobierno es basa en dos equívocs. El primer és equiparar el País Basc amb Catalunya i esperar un desenllaç Ibarretxe. El segon és acumular males notícies que dissuadeixin la Catalunya amb seny. Però el principal problema és que el Gobierno no ha indentificat l'arrel popular, espontània i transversal de la demanda. Ja no és possible un pacte a les golfes de la Moncloa amb el Govern, perquè aquest darrer no té marge de maniobra. L'equació d'un govern empès per (una part de) el poble i un Gobierno afàsic només té una solució, que és la ruptura.

Es podria pensar que no hi ha cap escletxa en el mecanisme de rellotgeria que marcarà la independència. Que això és un combat entre un poble hiperactiu i un govern narcolèpsic. Un Bayern de Munich - Apoel de Nicòsia, jugat a Munich. Un concurs de talents musicals entre Wagner i Pablo Alborán. Una partida d'escacs entre Carlsen i Josmar, amb dama de més. Avui voldria compartir els meus dubtes. El "procés" també té algunes esquerdes que no es poden ignorar. M'interessen més les absències que les presències, no tant de què parlem sinó sobretot de què no parlem.

Feblesa 1. El projecte absent

La independència és transversal. Hi participen antisistemes i conservadors, ecologistes i neocons, localistes i cosmopolites,... És un prodigiós acord transitori que ha aliat persones que no tenen res en comú. Quan t'imagines a l'ascensor del Parlament un d'Unió amb corbata Hermès i un de la CUP amb una sola sandàlia te n'adones que la independència ha teixit aliances impossibles. Aquesta és la seva principal fortalesa: Però també la seva feblesa.

Hi ha una pregunta que hem de saber respondre el més aviat possible. Quina Catalunya?. Quan formules aquesta pregunta, la resposta sempre és la mateixa: Ja ho decidirem després. Però una nació és un projecte col·lectiu que va cap a una direcció. França, els Estats Units, Alemanya o Austràlia tenien un perquè, un sentit, un nord. Lògicament, després vindran les eleccions que escolliran governs que decidiran què s'ha de fer. Però necessitem un relat primigeni, un projecte de país, una narració compartida. I no hi és.

L'absència de projecte crea dos efectes igualment perversos. El primer és que la manca de relat permet tot els relats possibles, de manera que una Catalunya independent pot ser una Noruega bis fora de la UE o la capital mediterrània de la Unió, l'avantguarda de l'ecologisme o un Blade runner 3.0, l'arcàdia del Km. zero o un Singapur amb barretina. Podem convertir el país en un Aleph del carrer Pelai (i no Garay). El segon efecte és que Catalunya pot acabar essent una Espanya en català, com l'esperpent de la Grossa. Mancats de projecte, ens podríem limitar a ser la rèplica quatribarrada d'Espanya.

Feblesa 2. El futur absent

Patim una certa obsessió historicista. Els pobles que obliden la seva història no tenen nord, és cert. Però la història només és el prefaci del projecte de país. Sóc dels qui pensa que el tricentenari no hauria de ser una mena de plany nostàlgic o memorial de greuges, sinó una oportunitat per a identificar els grans reptes de demà. En altres paraules, necessitem una mica menys de passat i molt més de futur. El nostre mirall no pot ser el segle XVIII sinó el segle XXI. Sí, el Decret de Nova Planta fou un terrible cop de destral, però constatat l'agravi, ¿reclamem una mena de regressió històrica a l'Àntic Règim o identifiquem els reptes que venen?.

Un s'estudia el TED dedicat als reptes de futur, i sent alhora vertigen i emoció, pors i oportunitats. Te'ls mires i penses: "On som nosaltres en aquest debat?". Descobreixes que el segle XX s'ha acabat finalment i que s'inicia un món diferent, en construcció, inestable, estimulant, creatiu. Es parla de nanotecnologia, de noves ciutats, de la fi del petroli, d'una nova sanitat, de noves desigualtats. Què hi diem nosaltres a tot plegat?. Som en el centre d'una crisi global. Econòmica, és cert, però també social, cultural, geogràfica, ambiental i de valors. Hem de refer les estructures i bastir nous edificis. Hem de dissenyar un futur diferent.



Feblesa 3. El món absent

No tinc ni idea de com ha de ser una nació el segle XXI. Intueixo que els estats nació són un residu del passat, un gramòfon bellíssim, però anacrònic. Els estats nació eren projectes basats en el principi de frontera, que separava dins i fora, nosaltres i ells, els ciutadans i els bàrbars. Avui les nacions es defineixen per la fragilitat de les fronteres, perquè els artefactes culturals, els problemes ambientals, la mobilitat dels individus, las cosmologies o les crisis econòmiques es mouen entre els països com es mou el vent o la pluja. 

Avui la tercera nació del món són les persones que viuen en un país que no és el seu. I en unes poques dècades, serà la primera. Què vol dir nació en un món de connexions infinites com un cervell hiperactiu?. No. No parlo d'una ciutadania global ni de la dissolució de les identitats en el magma de l'internacionalisme. És més simple: No és possible un projecte nacional si no és també un projecte internacional. Si Catalunya no sap explicar al món (o siguem més modestos, als seus veïns) quin és el seu projecte col·lectiu, no podem enviar cartes d'adhesió perquè demanem el destinatari que signi un xec en blanc. 

Què serà Catalunya en el món?. La xarnera entre la Mediterrània oriental i l'occidental?. El far de la Mediterrània, que connecta la riba nord i la sud?. La porta de connexió amb Amèrica?. La capital de l'Euroregió?. Una peça del projecte ibèric?. Un país neutral?. Un pont entre les tres cultures del Mare Nostrum?. La Baviera del Sud?... I ja posats, no només em preocupa la manca de projecte internacional, l'absència d'un filament de relacions que expliqui el context del país, sinó també el localisme meliquista. Em preocupen piulades com aquesta.

Feblesa 4. L'absència de debat

Els processos sempre són un subtil equilibri entre les certeses i els dubtes. Necessitem creure fermament en alguna cosa perquè aquesta és la força motriu que empeny les il·lusions. Però necessitem dubtar, perquè el rumb de la història depèn de la capacitat d'anticipar els problemes, no de negar-los. Avui tenim sobredosi de certeses i absència de dubtes. Els uns i els altres s'han atrinxerat en les seves particulars línies Maginot i no toleren cap esmena parcial, cap contradicció, cap dubte.

La manca d'espais de dubte té dos efectes secundaris devastadors. En primer lloc, l'absència de debat empobreix els relats, els redueix a caricatures, immunitza els partidaris de qualsevol sentit crític, converteix la complexitat en una versió plana i, el més important, limita la capacitat d'anticipar-se als problemes. Necessitem dubtar perquè els processos funcionen quan has admès més variables que la teva pròpia utopia. Els uns i els altres necessiten que una crítica sigui vista com una oportunitat i no com una agressió. 

El segon efecte secundari és que l'absència d'un espai d'intercanvi entre dubtes i certeses, un paral·lel 38 on podem trobar escèptics d'un costat i de l'altre, sí pot fracturar la societat. Precissem que en les convencions independentistes i en les unionistes es convidin les altres veus, que siguin escoltades, que se sentin respectats. Necessitem, com a país, aprendre a escoltar-nos els uns i els altres. I posats a demanar, evitem els carnets de bons i dolents, de traïdors i patriotes. Admetem la discrepància com a projecte de país, com a l'element nuclear que caracteritza tot el procés. I creem les àgores que ho facin possible.

Feblesa 5. L'absència d'una majoria

Quan un repassa els darrers processos d'independència, es troba amb majories del 80 al 90%. Dóna la sensació que les ruptures només són possibles quan són compartides per la immensa majoria de la societat. Els desenllaços del Quebec i (potser) d'Escòcia demostren que sense unanimitats (en el sentit social del terme), el pull acaba imposant-se al push. És cert que avui a Catalunya hi ha una majoria a favor de la independència, però amb un contrapès evident del no. Jo crec que el Govern (i especialment Esquerra) ha identificat molt bé aquesta absència i ha centrat els seus esforços en la conversió dels escèptics, aprofitant el bagatge del seu líder en territori "hostil".

La meva hipòtesi és la següent: Aquesta absència és el resultat de les quatre anteriors. La manca d'un projecte global, l'absència d'un relat de futur coherent, la desconnexió entre el projecte català i el seu entorn i la manca d'espais de diàleg són els factors que expliquen l'absència d'una gran majoria. Que el cinquè punt (i el possible desenllaç) és la derivada de les febleses que hem anotat abans.

12 de gener 2014

Dones



Tot allò que és bo a la meva vida m'ha vingut sempre donat per una dona. Tot allò que he après de veritat, tot allò que és realment essencial, m'ho han ensenyat elles. 

Tot i que els indicis són molt anteriors, l'epifania arriba amb la paternitat. Hi ha un moment en el que ella l'agafa i en aquell minúscul punt de llum de l'univers notes la força de la mare, una força que és silenciosa, discreta, gairebé invisible, com una nota suspesa en el pentagrama. Una força que podria fer girar la Terra en sentit contrari. Un fil de veu que connecta amb l'uterí, amb el pàlpit de l'existència. Hi ha un moment en el que els pares descobrim que mai serem aquella mà que acarona, ni aquells ulls que protegeixen, ni aquell cos que embolcalla. Espectadors del miracle de la maternitat, ens sabem els actors secundaris d'aquell cordó de filigrana que uneix una mare amb el seu fill. No hi ha bolquers, ni cançons de nit, ni partits de futbol que ho equilibri.

Les mares llegeixen els silencis i descobreixen les notes a peu de pàgina dels somriures forçats. Escolten quan només vols ser escoltat. I després callen i acaronen. Com aquell petó que cura de sobte la ferida del genoll. I totes les dones tenen, en certa manera, aquell nucli dur uterí, aquella mena de llum interior, que les fa diferents. I definitivament, millors. Ara que hem descobert la necessitat de repensar-nos i construir un món millor, la meva recepta és senzilla: Mirar-ho tot amb els ulls femenins, tenyir els gestos, les paraules i els somriures de violeta. I, nosaltres, apartem-nos una mica, mirem i aprenem.

08 de gener 2014

2013, any de rècords turístics



2013 ha estat un any d'esclat turístic. És probable que sigui l'inici del big bang que preveu l'OMT. El més interessant és que el boom no es concentra en unes poques àrees, sinó que ha estat un any rècord en (gairebé) tots els llocs. Quan es detalla la relació de rècords, es relativitzen de les destinacions que creixen i s'augmenta el fracàs de les destinacions estancades. Decrèixer el 2013 és un símptoma de la catàstrofe. Aquests són alguns dels espais que celebren el 2013.

Any rècord a Israel. Més de 3,5 milions
Rècord històric al Japó malgrat la crisi nuclear
Any de rècord a Los Ángeles
2013, any d'èxit turístic a Irlanda
Rècord de turistes a les Seychelles
Més pernoctacions que mai a Berlin
Any rècord pel turisme de Viena
El turisme de Bulgaria tanca un any rècord
Europa Park assoleix el seu màxim històric
Santa Lucia aconsegueix el seu record el 2013
Més turistes que mai al Brasil
El 2013 bat tots els rècors a Florida
Es trenca el rècord històric de Dusseldorf
Myanmar arriba el seu màxim històric
Any rècord pel turisme grec
La despesa turística a Anglaterra bat el rècord
Per primera vegada, Filipines arriba a 3,7 milions
Rècord de passatgers al port de Tallin
Any rècord a Espanya. Es trenca el sostre
Rècord de creueristes a Dubai
2013 és any rècord pel turisme de NYC
Bali assoleix el seu màxim turístic el 2013
Itàlia s'omple durant el 2013
Orlando assoleix el seu màxim històric
Any rècord a la ciutat de York
Taiwan supera el sostre de 7,7 milions de turistes
Els creuers a Indonèsia superen el rècord
Més turistes que mai a Turquia


02 de gener 2014

10 claves sobre Cataluña



Esto se acabó. La sensación desde dentro es que la independencia es irreversible. Lo digo sin vítores ni lamentos, porque no me creo la arcadia de los independentistas ni la apocalipsis de los unionistas. ¿Cómo hemos llegado a este punto de no retorno?. Como siempre, es la suma de muchos factores, una alineación astral que hasta no hace mucho parecía imposible. Me sorprende la miopía de la mirada "desde fuera" y la curiosa pasividad del Gobierno, como una vaca que mira con sus ojos grandes como se acerca el tren. Éstos son algunos apuntes al natural. 

1. Hace unos años, los independentistas dudaban y los unionistas no. Los primeros soñaban un escenario que veían improbable (e incluso impracticable) y los segundos estaban instalados en la seguridad y la certeza que su vía era la única posible. Hoy los independentistas no dudan y los unionistas vacilan. Hasta el más acérrimo defensor del status quo sospecha que las cosas no pueden mantenerse como hasta ahora.

2. El independentismo ha atraído la inteligencia del país. Los profesores universitarios, los economistas, los periodistas, las profesiones liberales, las clases medias urbanas son abiertamente independentistas. No es un reducto friki, sino un think tank que elabora escenarios, proyectos, argumentos. Que fabrica ideas. De hecho, la mayor parte del talento catalán es partidario de la independencia. 

3. Contrariamente a la visión externa, el proceso ha sido claramente bottom - up. No es un plan urdido en el Palau de la Generalitat, sino un movimiento ciudadano que ha eclosionado después de un estado latente. Una parte muy importante de la sociedad se ha organizado, ha trabajado y ha forzado al Gobierno a dar un paso que no deseaba dar. No es la apuesta de unos partidos, sino de una sociedad. 

4. El independentismo ha usado las redes sociales de forma muy hábil. Ocupan la red de forma natural, crean vínculos muy tupidos, densas conexiones de intereses comunes y comparten virales, argumentarios y críticas. Creo que la independencia es un proceso esencialmente 2.0, porque esta lógica bottom - up sería mucho más complicada sin una estructura en red. Los trending topic, los hashtag que triunfan y los vídeos virales son siempre independentistas. De hecho, la principal sorpresa es el absoluto silencio de la otra orilla, el vacío en la red del no. 

5. El catalanismo es un proceso transversal. Campesinos, clases medias, botiguers, personas en paro, Pérez, Pujol, Martínez, Puig, Hassan, radicales antisistema, neoliberales conservadores, socialdemócratas, democristianos... Tal vez ésta sea una de las debilidades más evidentes, porque no es posible articular un proyecto compartido más allá de la proclamación de un nuevo estado. Pero se ha creado un compromiso tácito de prioridades: Primero, el estado y luego, todo lo demás. 

6. La televisión y la escuela sí han participado en este proceso. Ambas están alineadas desde hace tiempo en esta dirección. Como todas las escuelas y todas las televisiones del mundo tienen un relato. Todas las televisiones optan por una determinada visión ideológica y todas las escuelas deciden unas opciones y por tanto renuncian a otras. En algunas ocasiones, me ha molestado un determinado discurso en un programa de radio pública o podría poner alguna enmienda a un texto puntual de un libro escolar  de historia. 

Pero son notas a pie de página. Es absurdo considerar que hemos llegado a este punto porque ha habido un lavado de cerebro colectivo. Y no solo porque la cuota de pantalla de TV3 no llega al 20%. Si esta hipótesis fuese cierta, los 40 años de manipulación fascista habrían borrado cualquier rastro de catalanidad. 

7. Una parte de los independentistas aceptan la versión del Dorado: Todo va a ir bien después del 9 de noviembre. Pero la mayoría de ellos son conscientes de los obstáculos. Hasta el más militante admite que habrá una transición convulsa y no son pocos los que admiten que Cataluña no entrará en la Unión Europea. Y este escenario no disuade a casi nadie. Lo que creo que se ignora "desde fuera" es que la mayor parte de los catalanes están dispuestos a tirar adelante contra viento y marea. 

En este juego de póquer entre Gobierno y Govern, el equipo de Rajoy espera pacientemente que se desmonte el castillo de naipes cuando lleguen las primeras malas noticias. Ignoran que el porcentaje de catalanes que están dispuestos a pagar el peaje es inmenso. Tal vez por su práctica en este hábito.

8. El plan B es imposible. La presión de las otras comunidades, la ausencia de un pacto de estado, el rédito electoral del anti-catalanismo y el coste electoral del pro-catalanismo hacen inviable la única solución posible, una respuesta Cameron. No habrá una tercera vía porque el coste electoral de un gesto no compensa la probabilidad de una secesión según los (creo) equivocados cálculos de Madrid. "No hagamos nada porque al final no pasará nada".

9. España es una marca quemada. Es la Power Balance, el Windows, el Monsanto, el Lehman Brothers, el dentista que recomienda chicle con azúcar, el relaxing café con leche y el "Ma-to" de Belén Esteban. España no seduce a los españoles, no es una marca paraguas de futuros y de iniciativas. Y no hay un proyecto alternativo de España al que aferrarse, y ya es vista más como un lastre que como una ilusión. 

10. Soy muy malo haciendo predicciones. Y casi siempre me equivoco. Pero no veo el más mínimo síntoma de alteración de una crónica anunciada: Consulta prohibida - elecciones plebiscitarias - contundente victoria de la coalición del sí - proclamación unilateral de la independencia. Y sí, el Estado activará el 155 e inhabilitará al President. Pero la presión internacional y la presión popular harán insostenible ese escenario. Y mientras el tren se acerca, el Gobierno mira confiado en medio de la vía, con los ojos como platos y una digestión rumiante. 

Llegados a este punto, tal vez lo más sensato es asumir el proceso y empezar a gestionar la secesión y el país resultante, y las necesarias relaciones entre los dos nuevos estados. Tanto España como Cataluña tendrán entonces mucho trabajo: Decidir qué clase de futuro quieren construir, conjuntamente y por separado.