27 de juny 2014

#NovaPolítica i #NouPaís

L'enquesta que dibuixa la fi d'una etapa. O almenys, els primers símptomes de la fi de la política clàssica. La darrera projecció de GESOP publicada a El Periódico fa tremolar les pilones que sustentaven la política catalana i mostra un nou escenari. Un mapa tan nou ha donat lloc a moltes interpretacions, perquè ja sabem que les enquestes tenen tantes lectures possibles com lectors. Jo els hi proposo una més.





La fi

Hi ha una clau que ajuda a llegir ràpidament els resultats: La necessitat de canvi. Un canvi tan ràpid i tan profund només es pot explicar perquè una part de la població assumeix el principi que si vols crear un canvi no pots fer les coses com fins ara. I, per tant, tampoc pots votar els de sempre. És la fi de. No tant el principi de, perquè els partits del canvi es mouen més bé expliquen què no són, a què s'oposen, que no pas què són exactament. 

Nova política

Una part del relat se sustenta en un nova política. Són nous perquè incorporen processos més participatius, perquè assagen models de política deliberativa, perquè utilitzen amb eficàcia les xarxes socials i la política 2.0. Són nous també perquè es desvinculen de la "classe política" i qüestionen privilegis, salaris o atribucions i es guanyen una reputació d'austers i transparents. I són nous especialment, perquè s'oposen als poders fàctics i no els hi fa por qüestionar-se la monarquia, enfrontar-se verbalment a exbanquers, denunciar les trames d'interessos i il·luminar allò que fins ara es cuinava a les golfes. Pequen de populisme, naufraguen en la concreció i es queixen més que proposen, però és evident que la fórmula funciona. 

Nou país

A Catalunya, aquest procés s'ha connectat amb un altre que és la reivindicació d'un nou país. Jo crec que té la mateixa arrel: La major part del sobiranisme considera que un nou país és la sortida necessària a una situació de fi de cicle. Com la nova política, es presenta com a solució a un problema. Com la nova política, és més eficient explicant les misèries del vell país que les possibilitats del nou país. Si un segueix el relat central del sobiranisme, el centre de gravetat del discurs és la crisi d'Espanya. Crisi econòmica, però també social, cultural, territorial i, fins i tot, moral. El projecte de #noupaís precisa de la complicitat d'agents bastant antagònics, que només tenen un espai d'intersecció (la voluntat de crear un nou país), però discrepen en la resta.

NouPaís i NovaPolítica

Hi ha un exercici interessant que és creuar els dos processos. Construir una matriu que relacioni la demanda d'un canvi polític i la demanda d'un nou país. El resultat seria més o menys el que tenen en aquesta representació.


D'entrada, hi ha dos partits que ho tenen molt malament, com són el PPC i el PSC, perquè no poden presentar cap argument de renovació: Representen la vella política i proposen mantenir-nos en el vell país. Per això, han trobat un espai de creixement Ciutadans, que és capaç de presentar un model de renovació política desvinculada del dret a decidir. També Podem té camp per córrer, perquè accepta el vell país però proposa una política radicalment nova. Els dos es mengen l'espai menguant de PSC i PP.

Hi ha un partit que ha aconseguit situar-se en el centre, és a dir, que ha assolit la fita dels manuals de política clàssics. Proposa una nova política, però parteix d'una vella tradició. I es mou amb agilitat entre el sí i el no, o entre el sí però i el no però. El problema d'ICV és que s'ha centrat en un moment en el que la societat s'ha polaritzat. I ara és vist com el partit aigualit, que no acaba ser ni carn ni peix.

A l'altra banda, la CUP i sobretot Esquerra han aconseguit doble bonus. L'èxit d'Esquerra es basa en la seva imatge renovada malgrat que és un vell partit. Ha aconseguit connectar amb el mecanisme de renovació del moviment per una nova política. I, al mateix temps, se centra en el nou país com a forma d'obrir un nou horitzó renovat i radicalment nou. La possibilitat de construir un país gairebé des de zero.

I aquest és, potser, el principal problema de CiU. El partit que ha governat Catalunya des de la restitució democràtica amb el breu parèntesi del tripartit pateix l'estigma de la vella política. I el més important: Crec que una part dels sobiranistes sospiten que un nou país amb CiU seria simplement un país nou, però amb les mateixes estructures que el vell país. Un canvi de bandera i d'himne, però no model. Posats a canviar, fem un nou país nou. 

Si aquest matriu guanyés en capacitat explicativa amb el temps:
  1. L'entrada d'Esquerra en el govern afebliria la seva adscripció a la #novapolítica i, potser més important, afebliria el quadrant nou país - nova política. Deixant de banda l'espai que obriria a la CUP, es podria acabar identificant "el procés" com un canvi de país, però no com un canvi de model social o polític.
  2. Ciutadans i Podem no tenen sostre, perquè ni el PP ni el PSC poden contrapesar la seva proposta de nova política. Paradoxalment, el seu sostre és l'improbable escenari en què acaben governant i han de concretar la retòrica abstracta en gestió. I això serà la fi de la seva aura antisistema.
  3. La suma dels pesos relatius nova - vella política i nou - vell país s'apropa bastant a l'equilibri. És a a dir, la societat sembla trencada en quatre pedaços, de manera que si mesurem l'eix nou - vell país o l'eix nova - vella política ens apareixeran meitats bastant similars. 
  4. La fragmentació obliga a aliances contra natura, com ara CUP - CiU en una proposta sobiranista o Podem - C's en una proposta republicana. La geometria variable donarà pas a una geometria fractal no apta per a iniciats, que només es podrà entendre amb ulleres 3D.
  5. En definitiva, què complicat que és tot. Què incert és el futur.

16 de juny 2014

Kramer contra Kramer

Acabo de rebre un nou missatge en el que es compara Espanya amb l'excrement d'una iguana. Ja no recordo si parla de futbol i primes milionàries, de censures monàrquiques o de l'atur que no s'atura. L'he desat a la carpeta SpainIsAShit, plena de infografies, escrits, dibuixos, videos i relats que consideren Espanya un híbrid entre Corea del Nord i Haití. 

De vegades, els documents cauen en les generalitzacions que només fan els racistes. I si a Espanya un individu mata un gos, els espanyols són canicides. De vegades, es basen en dades falses o incorrectes, de manera que ni Espanya té més aeroports que ningú ni és un país de funcionaris, malgrat els tres-cents escrits que rebo cada dia que es jugarien la cama dreta de Messi. De vegades, posen llum sobre una dada però ignoren moltes altres. I sí, és cert que a Espanya el nivell d'anglès és patètic, la innovació una quimera i l'atur és estratosfèric. Tant cert com que Espanya és el país del món més tolerant amb l'homosexualitat, que el nivell dels serveis públics és raonable i l'extrema dreta és invisible.

Conec casos similars. Ell es vol separar. L'escoltes pacientment. I t'explica que ella és un error a la seva existència, un accident del destí. T'explica que ell només té virtuts i ella, només defectes. L'escoltes i calles, però saps que uns anys més tard, quan la separació sigui un record vague, descobrirà  que ella cantava com ningú aquell bolero i sabia somriure quan ell més necessitava un somriure. Calles, però saps que aquella separació basada en un excés, en un absurd intent de justificar-se, es basarà en dues mentides: L'horror d'ella i l'aura d'ell.

Continuo acumulant correus que parlen de l'horror d'Espanya. I callo. Penso, però, que no és cert que Espanya és el forat negre que em dibuixen amb la traça d'un escolar amb plastidecor. Penso, també, que Catalunya no és el paradís càlid i amable que em descriuen amb la caligrafia forçada d'una invitació de casament. Penso, en fi, que aquesta separació es basa en dues mentides, l'horror d'ella i l'aura d'ell. I que tot plegat seria més senzill, més raonable i més sincer si l'únic argument que expliqués l'adéu fos un perquè sí. Plego perquè vull plegar. I dir adéu. I repassar junts l'àlbum Hoffmann dels instants viscuts, sense rancúnies ni insults. I desitjar-se sort. Potser així tot seria més senzill. Potser així, sí.

10 de juny 2014

Pongamos que hablo de Madina



Imaginemos un Presidente.

Pongamos que haya nacido en democracia. Que sea de una generación que tiene más futuro que pasado.

Pongamos que sea de la periferia. Es más, puestos a pedir, que sea de Bilbao. Euskaldún. Y del Athletic.

Pongamos que aunque joven, haya sufrido tanto que en su casa se hizo de noche. O que se madre muriera de pena. Y pongamos que las cicatrices no acaben en desprecio, sino en perdón.

Pongamos que tenga estudios. Que haya cursado un máster en relaciones internacionales, que haya sido profesor visitante y que ejerza como profesor en una universidad. Pongamos que hable idiomas, y que no vea nada excepcional en ello.

Pongamos que sea socialdemócrata. Que sea radicalmente socialdemócrata. Que ataque con firmeza la ofensiva neoliberal. Que tenga ideas nuevas. Y posibles. Y necesarias.

Pongamos que crea en los partidos, pero no demasiado. Pongamos que crea que el cambio empieza en el modelo, pero que no hay cambio sin modelo. Pongamos que apuesta por una revolución democrática interna: Un militante, un voto.

Pongamos que use las redes con naturalidad, que sea un político 2.0, de esos que creen que otra política es posible. Pongamos que en su twitter se hable de libros, de música, del mundo, de su barrio. Pongamos que twitea en voz baja.

Pongamos que haya nacido para ser puente. El puente entre naciones que se alejan. El puente entre generaciones que se olvidan. El puente entre políticas que se excluyen. El puente entre los que necesitan y los que pueden.

Pongamos que hablo de Madina.

01 de juny 2014

I si les llengües no fossin oficials?



No tinc massa clar que el català hagi de ser una llengua oficial de la Unió Europea. De fet, no tinc massa clar que cap llengua hagi de ser oficial a la Unió Europea. No acabo d'entendre els avantatges per a Malta de tenir les resolucions de la UE en maltès, ni el que guanya el txec amb la traducció de les directives europees sobre pesca marítima. Imaginem per un moment que la Unió Europea no té cap llengua oficial. Imaginem que la major part de les directives es publiquen en un sol idioma i que amplien el número de traduccions d'acord amb l'interès potencial de cada document. 

Quines banderes onegen en els hotels?. Onegen les banderes dels principals països d'origen de l'establiment, de manera que si cada vegada venen més canadencs, és possible que el propietari decideixi substituir-la per la de Noruega. El menú de la carta està en sis idiomes, perquè amb aquests idiomes es cobreix la major part de la demanda potencial. I si aquell estiu el restaurant s'omple de portuguesos, és probable que el propietari decideixi incorporar aquesta llengua. No crec que hagi d'exisitir una llei que obligui els establiments a redactar les cartes en uns idiomes determinats. 

No s'equivoquin. M'agraden les llengües. He escrit sobre això. Crec que les llengües s'han de protegir pels mateixos motius que estic convençut que hem de protegir els parcs naturals o les esglésies romàniques. Però no tinc clar que la millor resposta a la protecció d'una llengua sigui fer-la oficial. 

Llengües oficials

La creació dels estats nació creà l'artifici de la nació culturalment homogènia, en la que l'èxit del projecte de nació depenia de l'absència de diferències internes. En nom de les llengües oficials, els grans estats nació del XIX ofegaren la riquesa lingüística del món i la limitaren a llengües úniques, en les que fins i tot els dialectes eren considerats residus arcaics de l'Antic Règim. La idea herderiana de cultura es basava en la cerca d'identitats col·lectives, que donaven sentit al relat de nació. 

L'estat nació ja no té sentit en una societat mòbil, líquida, amb orígens i destinacions diverses. Hem après que la diversitat és compatible amb el concepte de nació i, ben al contrari, que no hi ha projecte col·lectiu si no és des de l'assumpció de la pluralitat i el respecte a les minories. Més enllà de la voluntat d'esdevenir nació, una nació no és res. No hi ha cap argument a priori que justifiqui una nació, no hi ha nacions immanents, perquè la nació és exactament la voluntat de ser-ho. Les referències històriques, culturals, geogràfiques no són arguments que expliquen una nació. Ni tampoc les lingüístiques. És una nació el poble que vol ser nació. I punt. 

Pot existir un estat sense llengua oficial?. Certament. N'hi ha un grapat de països que no en tenen. El més conegut és el cas dels Estats Units, que no esmenta en cap disposició constitucional quina és la llengua del país. Tampoc, per exemple, a Argentina, a l'Uruguai, Xile o el Regne Unit. I si viatges a aquests països no notes un conflicte lingüístic massa rellevant.

Llengües a les constitucions

Quan les llengües entren a les constitucions, comencem a crear problemes. Si els catalans volen (volem) que la llengua vehicular a l'ensenyament sigui el català, així hauria de ser. Si la Constitució no parlés de llengua, les decisions sobre la llengua serien competències dels governs, de la mateixa manera que les decisions sobre els parcs naturals o les esglésies romàniques també són dels governs. Si la gent vol que les escoles emprin el català com a llengua de comunicació, votaran els partits que ho proposin i aquests partits formaran governs que ho portaran a terme. 

Si en el futur, l'ús de l'anglès esdevé majoritari i la major part de la població considera que aquest hauria de ser l'idioma comú per afavorir la immigració de professionals i l'atracció de talent, haurien de poder fer-ho. Si la meva Universitat decideix que ha de fer totes les classe en anglès o en castellà perquè és l'única via de supervivència en un mercat global, hauria de poder fer-ho. 

El concepte de llengua oficial només crea problemes. A la Unió Europea, només aporta tones de documents oficials que ningú no es llegeix traduïdes a desenes de llengües, quan la major part de les persones que les consulten llegeixen sense problemes en anglès. A Espanya, crea absurdes tensions i unes poques famílies invoquen uns drets que ningú no entén i generen un conflicteque no existeix. I a Catalunya, el debat sobre quines haurien de ser les llengües oficials de la Constitució d'un hipòtetic estat és una forma de condemnar les properes generacions a acceptar una cosmologia lingüística que sens dubte canviarà.