30 d’agost 2014

Model turístic i altres unicornis


El debat sobre el turisme de Barcelona està a punt de desplaçar les discussions sobre l'alineació del Barça o l'ingredient secret del Gin Tonic perfecte. Surts una nit qualsevol i després de les primeres converses d'introducció (quin temps que fa, s'ha separat en daixonses...) apareix inevitablement la reflexió sobre "el model turístic" de Barcelona. Per algú que estudia turisme és una situació excepcional. Normalment, només et truquen per demanar-te un web de vols econòmics o la millor ruta per Uzbekistan.

Si féssim un núvol de tags, apareixeirien paraules com gentrificació, massificació, parc temàtic, disneïtzació, qualitat, i sobretot model turístic. Deixeu-me fer sis reflexions sobre el "model turístic" de la ciutat i una proposta concreta. Ah, i si aneu a Uzbekistan, centreu-vos en la Ruta de la Seda, feu un esforç i pugeu fins a Moynaq i eviteu la capital.

1. Model és el que vols ser i el que ets

Alguns utilitzem la paraula "model turístic" per referir-nos a la construcció idealitzada de la ciutat que es fa normalment de forma consensuada, i que pren forma de document, de pla o de contracte programa. En aquest sentit, Barcelona té un model turístic que és el Pla BCN2015, que és un molt bon pla, i que recull moltes de les preocupacions que avui formen part dels debats de carrer. A banda d'una extensa documentació, el Pla fa una proposta estratègica basada en 20 punts carregats de sentit comú. Si hem de parlar de model de Barcelona en termes teòrics, fem-ho amb aquest document.

Hi ha una altra acepció de "model", que és la simplificació de la realitat, és a dir, no tant el projecte com allò que realment ha esdevingut. Es parla del "model turístic" per referir-se a allò que és avui el turisme de la ciutat, la descripció dels elements bàsics que integren l'organització turística de la ciutat. De vegades, aquest "model" (aquesta simplificació de la realitat) és percebuda com el resultat d'un pla previ, d'un model en el sentit de projecte. Moltes de les queixes sobre el "model turístic" de Barcelona fan aquest exercici: Es refereixen a la realitat de la ciutat i consideren que aquesta realitat és el resultat d'un pla previ, concebut des de les administracions i els poders econòmics. Mireu, per exemple, què diu la CUP

2. No hi ha "un model" turístic a Barcelona

La realitat és que no hi ha "un model" turístic a la ciutat, no es pot ressumir la complexitat de les dinàmiques turístiques de la capital amb uns pocs ítems, que és el que ha de fer un bon model. La Barcelona turística és la suma de diverses peces, que no tenen res es comú. L'aposta per les fires internacionals crea "turistes", que són en realitat venedors d'apps de mòbil, de maquinària de processament d'embotits o de grues d'alta precisió. Els qui venen a fer negocis (obrir una línia de franquícies, tancar una delegació, crear una estratègia de màrqueting 2.0) dormen en hotels i consten en les estadístiques com a tals, però és poc probable que pugin al bus turístic. És cert que el turisme d'oci és majoritari a la ciutat, però això aixopluga els seguidors de l'Ajax que van a veure el seu equip al Camp Nou, els entusiastes de la música electrònica que es compren l'entrada complerta del Sónar, els admiradors de l'obra de Miró, els backpapers australians que recorren Europa o un italià gastrònom que s'ha desplaçat des de Roma per sopar al Ticket.

Parlar de turisme a Barcelona de forma genèrica és com referir-se al futur de la indústria del Vallès o les possibilitats de l'agricultura de les Terres de l'Ebre. De fet, hi ha peces del turisme que entren en conflicte amb altres peces. Hi ha turismes en conflictes amb altres turismes. Per tant, quan es diu que el "model turístic" de la ciutat ha entrat en crisi, honestament no sé ben bé què volen dir.

3. Els agents privats turístics són plurals

De la mateixa manera que no existeix "el turista" de Barcelona, tampoc existeix l'hoteler de Barcelona. D'entrada, la despesa hotelera és només un fragment de la despesa global del turisme, de manera que un guia, un comerciant, un taxista, un restaurador, el responsable d'un museu o el dissenyador d'una app que orienta els visitants són agents turístics, tal com ho és el propietari d'una cadena hotelera. Tampoc entre els hotels hi ha homogeneïtat, ja que hi trobem grans cadenes multinacionals, hotels de gama mitjana, petits hostals o pensions gestionades gairebé de forma familiar.

Convé recordar també que a banda de l'impacte directe del turisme, és a dir, la despesa que fa un turista durant la seva estada, existeix un impacte indirecte i un impacte induït. L'impacte indirecte mesura l'efecte de la indústria turística sobre els seus proveïdors de béns i serveis. I gràcies al compte satèl·lit del turisme català, sabem per exemple que el sector agroalimentari català està molt vinculat amb l'activitat turística del país. No vull fer una apologia del turisme amb aquesta afirmació, perquè tots els sectors econòmics generen efectes multiplicadors. Em limito a constatar que "el sector turístic" és una constel·lació d'agents grans, petits, mitjans, transnacionals, locals, tradicionals, innovadors, que no tenen cabuda en la simplificació del "lobby hoteler".

4. Les relacions causals són complexes

En el mecanisme de rellotgeria de les ciutats metropolitanes, cada efecte és el resultat de moltes causes simultànies. En canvi, en aquest debat hi ha una tendència a situar el turisme com a agent causal directe d'efectes urbans no desitjats. ¿És el turisme el responsable de la gentrificació del centre de la ciutat, de la substitució de botigues tradicionals per franquícies impersonals, de la deserció ciutadana de l'espai públic o del caràcter multitudinari de les festes tradicionals?. Si ens traslladem a grans ciutats amb escassa activitat turística (Lyó, Dortmund, Rotterdam, Minsk...), podem veure els mateixos processos: gentrificació dels centres urbans, desaparició del teixit comercial clàssic, proliferació de franquícies globals (de zaras a starbucks), poca presència en els espais públics... Hi ha una dinàmica a les grans ciutats europees que provoca una crisi de la ciutat tradicional, i que és el resultat de l'aliança entre causes molt diverses.

És cert que algunes dinàmiques turístiques poden accelerar aquest procés. També és cert que altres mecanismes turístics poden ser un bon aliat. Hi ha cohorts de turistes interessats en la gastronomia local, en els mercats de proximitat o en el comerç tradicional. I també hi ha cohorts de locals que freqüenten els fast food, que compren en grans superfícies i que no han trepitjat mai un parc de la ciutat.

5. No hi ha una "Barcelona real"

La ciutat dels turistes no és la ciutat real. Aquesta és la tesi central dels ideòlegs de l’antiturisme. És veritat que la ciutat dels turistes no és la ciutat real. Però és que cap ciutat no ho és. Els turistes han construït uns itineraris urbans que segueixen com un ritual, malgrat la seva percepció de llibertat. És cert que consumeixen un fragment de la ciutat i el prenen per un tot: els turistes que transiten per Barcelona en realitat només transiten per uns quants carrers de la ciutat. Però els barcelonins han creat també la seva geografia urbana particular, i si resseguim els seus passos, veurem un gran buit, espais ignorats pels mateixos residents. Totes les ciutats viscudes són necessàriament una minúscula part de la ciutat real, que en realitat no existeix. Ni tan sols és la suma dels fragments. 

Però la crítica contra la ciutat fingida té una segona variant. Alguns diuen que el turisme crea una realitat virtual, allunyada de la identitat de Barcelona; que ignora la veritable identitat de la ciutat i ha creat una versió light, senzilla, immediata i falsa. Però, quina és la identitat de Barcelona? I, encara més: qui és el cronista acreditat per desvetllar-la? Alguns veuen la “veritat” en el conflicte social i per això constaten més vida fora del MACBA que a dins. Jo crec que la Barcelona dels okupes, dels locutoris i de les whiskeries no és necessàriament la ciutat real. Com tampoc no ho és la ciutat obrera, la ciutat burgesa o la ciutat dels estudiants. L’error essencial de la crítica contra el turisme és pensar que existeix una ciutat de veritat, real, al marge dels fluxos turístics. 

La identitat de la ciutat és en realitat una construcció social. I el turisme és un agent més (un agent important) en la construcció d’aquesta identitat. Com ho poden ser el cinema, la literatura, l’experiència personal o l’evocació. El turisme no és un agent contra la identitat de Barcelona, sinó que és un element més d’aquesta identitat. Primer, perquè contribueix a crear-la i difondre-la. I segon, perquè els turistes formen part del paisatge urbà: són una peça més de la realitat. Per això, quan Woody Allen filma una pel·lícula a Barcelona no amaga els turistes, sinó que els integra dins de la seva mirada, perquè no és possible imaginar la Barcelona contemporània sense turistes de la mateixa manera que no podem dibuixar la ciutat del tombant de segle sense les fàbriques més enllà de la Ciutadella.

6. Les ciutats mundials són cosmopolites

Barcelona és una ciutat global, un referent universal conegut a l'Índia, a Alaska i a Crimea. És, com totes les ciutats globals, un imant d'activitat, de capitals, d'idees, de talent i de persones. Aquesta és una derivada de la seva condició de ciutat mundial. I és lògic: Les persones volen veure i volen viure en les ciutats que ofereixen oportunitats, connexions i l'extraordinari espectacle de la creativitat humana. Recorden aquella sensació la primera vegada que trepitjaren Londres?. Moltes persones visiten o s'instal·len a Barcelona atrets per la seva enorme capacitat de generar una experiència profunda, com un viatge psicodèlic.

Això genera tres efectes que alteren el fràgil equilibri d'una ciutat tradicional. En primer lloc, la ciutat es densifica, hi ha un ús molt intensiu de l'espai urbà, especialment d'unes àrees molt determinades. En segon lloc, la ciutat acull ètnies, religions, patrons culturals i cosmologies molt diverses. I en tercer lloc, molts usuaris de la ciutat són efímers, temporals. Tant els turistes, com els visitants, com els estudiants, com els backpackers, com els residents a la recerca d'oportunitats hi són, però marxaran. Tot plegat crea una atmosfera urbana inèdita, molt més líquida, molt més fràgil, però també estimulant, creativa i diversa. 

La ciutat pot renunciar a la seva condició de ciutat món. Pot iniciar un procés complex d'expulsió de talent, d'empreses, d'estudiants, de turistes i de diversitat i intentar recuperar l'atmosfera urbana de principis del XX, la ciutat dels prodigis. O pot intentar gestionar aquest caràcter cosmopolita amb una revindicació activa dels seus elements nuclears, amb una resistència beligerant contra l'aiguabarreig uniformador. Crec que en la crítica al turisme hi ha quelcom de més profund, que és la desorientació d'una ciutat adolescent, que sent una nostalgia sobrevinguda de la ciutat que un dia fou. I com totes les nostàlgies, amb una barreja entre realitat i ficció, amb una visió deformada que et fa pensar que tot els temps passats foren millors. 

Una proposta

No és possible un projecte turístic desvinculat del projecte de ciutat. Jo crec que Barcelona pot ser una ciutat global, un node internacional que és capaç de crear oportunitats, idees, projectes i grans iniciatives. Aquesta condició és fràgil i inestable, perquè el tsunami asiàtic està creant desenes de ciutats competidores, que aspiren a esdevenir ciutats globals. I perquè Europa és un continent de ciutats extraordinàries, disposades a recuperar una fortalesa perduda. Barcelona pot ser una ciutat hospitalària i oberta. I ha d'assumir que la seva estratègia internacional crearà densitats i crearà diversitats. I que inevitablement atreurà turistes. 

Simultàniament, la ciutat ha de crear una estratègia de recuperació dels seus barris. Fer dels barris l'escala natural de les identitats locals, de la presa de decisions, de la democràcia directa, de la gestió urbanística, del disseny d'activitats, de l'assaig de noves formes de relacions econòmiques, de la protecció d'allò que és nuclear. No és una estratègia pública, sinó col·lectiva. No podem desplaçar la responsabilitat del que ha passat o del que cal fer a l'Ajuntament. És un procés compartit en el que totes les petites decisions (com em desplaço, on compro, com en relaciono,...) afecten al projecte de l'entorn immediat. El barri permet recuperar l'escala humana de la ciutat i contrapesar les tensions d'una ciutat global.

Un model de turisme?. Millor un model ciutat. La meva proposta seria aquesta: Una ciutat global, una ciutat amb vocació unniversal, construïda i gestionada des dels seus barris, dinàmics i diversos. Una versió més de la dialèctica local - global, que mou el món contemporani. 

27 d’agost 2014

Turisme vs Barcelona. First Round



Abans que es creïn escamots ciutadans que segrestin turistes i demanin barrets de mexicans per alliberar-los, proposo que pensem. Pensem primer el diagnòstic. I pensem segon les solucions. Abans de continuar, però, deixin-me que els hi proposi cinc sentències que no argumentaré (perquè ja ho he fet en altres posts) i sobre les que fonamento la resta del post.
  1. Barcelona no té molts turistes. De cada 100 persones que hi ha a la ciutat un dia qualsevol a una hora qualsevol, dues són turistes i 98 no ho són.
  2. Barcelona no té monoconreu turístic. No és ni Bali ni les Seychelles. El turisme representa entre un 10% i un 12% del PIB, si considerem els efectes indirectes i induïts, és a dir, els beneficis del turisme sobre altres sectors econòmics.
  3. Barcelona té turistes perquè és una ciutat d'èxit. Té turistes perquè atreu empreses, fires, congressos, artistes i capitals. 
  4. Barcelona és un accident en el mapa internacional de ciutats interessants. És una nouvinguda, entre Roma, Sydney, Pekin o Bangkok. I és una situació fràgil, inestable. El risc que la ciutat torni a ser invisible és molt alt. 
  5. No existeix 'el turista' de Barcelona. Un delegat indi al WMC, un ucraïnès que es cura el maluc, un artista italià que busca inspiració al monestir de Pedralbes, un comercial de raspalls de dents, la família Bofarull de Guimerà que dormen a Barcelona la vigília de l'11S i un comiat de solter de joves galesos disfressats de Heidi tenen en comú els 23 parells de cromosomes. I poc més. 
Diagnòstic

El principal problema del model turístic de la ciutat és l'extrema concentració de l'activitat turística en un pocs barris, molts pocs. A diferència de Nova York, de París, de Singapur, de Lisboa o de Roma, el turisme es mou en una minúscula quadrícula de la ciutat. Els barris més afectats són el Raval, el Barri Gòtic, la Dreta de l'Eixample, l'Antiga Esquerra de l'Eixample i una mica menys el barri de Sant Pere. Afegim que Ciutat Vella és un districte molt petit, perquè les dimensions de la ciutat intra muros són particularment reduïdes en el context de les grans ciutats europees. 

És important que consensuem el diagnòstic. Hem de ser molt precisos en el diagnòstic, perquè cada problema té una solució diferent. El més important és encertar el problema. Jo no penso que la ciutat tingui massa turistes. Tampoc crec que el perfil del turista sigui inadequat i que el seu grau d'incivisme superi el dels locals. No crec en absolut que Barcelona sigui una destinació de "turisme d'alcohol". No sé ben bé què es vol dir quan es parla d'error del "model turístic". La meva proposta és aquesta: Les tensions del turisme de Barcelona provenen de l'extrema concentració de l'activitat en un espai molt reduït. 

Els efectes

Que l'activitat turística es concentri en un espai molt reduït provoca, en primer lloc, molèsties. No és còmode viure en un espai on costa caminar, on és impensable trobar aparcament, on has de fer cua per comprar una barra de pa, on les nits s'omplen de crits i músiques, on inevitablement tot plegat bruteja una mica. La densitat urbana té límits que, si són superats, es crea un espai asfixiant, una distopia urbana. L'Eixample és un espai molt més capacitat per amortiguar l'impacte de la sobrecàrrega que Ciutat Vella, un petit eixam de carrers laberíntics. Tanmateix, la ciutat sencera pateix una forta pressió per l'activitat dels residents i el fortíssim ritme pendular dels commuters. Algunes de les reflexions sobre la dinàmica urbana les poden trobar a l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona.  

Un espai petit amb una forta pressió implica que els elements urbans tenen una forta demanda amb una reduïda oferta, de manera que el preu del sòl tendeix a incrementar-se. Aquest és un segon impacte que pateixen els residents: El mercat els expulsa perquè els beneficis turístics potencials són més elevats que els comercials o residencials. La ciutat turística s'encareix. En realitat, els mecanismes són més complexos i segueixen normalment el cercle viciós que proposa Russo per al cas de Venècia.

El tercer efecte és la pèrdua de la principal característica de la ciutat mediterrània, que és la complexitat. Les ciutats funcionen perquè són una textura de convivència d'usos molt diversos, industrials, residencials, comercials, serveis o lúdics, que s'organitzen en una tensió constructiva. Si alguns barris de la ciutat perden aquesta complexitat, l'equilibri urbà s'altera, com també s'altera la percepció ciutadana d'aquell espai. Barcelona corre el risc de crear barris on només una activitat marca el ritme de l'espai urbà. 

Solució 1. Menys turistes

Crec que la ciutat continuarà incrementant el número de turistes en els propers anys de forma constant. Que la tendència serà més i no menys turistes. Bastants més. S'ha iniciat un procés d'esclat turístic d'Àsia (i altres espais del món), que incrementaran els fluxos cap a les ciutats més atractives d'Europa, i Barcelona és una d'elles. És possible també que la pressió sobre l'espai turístic creï un ofec que acabi deteriorant l'atractiu turístic. 

Es podria pensar que l'única forma d'aturar aquest procés és frenant el número de turistes. Ara bé, com ho fem això?. La normativa urbanística defineix els límits físics de la ciutat i també proposa un llindar màxim de creixement residencial. Però a les ciutats els hi és molt més complicat regular el número màxim d'usuaris de la ciutat. Res no impedeix (ni pot impedir) que els catalans omplin la capital un dia qualsevol, com ara un 11S. La ciutat no pot aturar que els milions de turistes a les costes catalanes vulguin visitar el Barri Gòtic o el Born. En una ciutat que el 1841 cridava "Abajo las murallas", no és fàcil imaginar un procés de reconstrucció simbòlica de les muralles del XIX. 

És important insistir que el flux turístic és una derivada de la capacitat d'atracció de la ciutat. Barcelona és un imant de concerts internacionals, de grans esdeveniments esportius, de fires mundials, de filmació de pel·lícules i anuncis, d'estades d'estudiants internacionals, de nous negocis, de laboratoris d'innovació... i de turistes. Quan les ciutats són atractives (i, per tant, atractores) els hi és molt difícil discriminar els elements que hi atreu. Quan la massa és gran, inevitablement la llei de la gravetat farà caure pomes, però també les fulles del pomer. Per tant, als portaveus del "Turistes, go home" i "Barcelona pels barcelonins" els convé recordar que la ciutat pot recuperar l'anonimat internacional si s'activa aquest mecanisme centrífug. 

Solució 2. Menys accessos

Un mecanisme lògic podria ser limitar les vies d'entrada. I aquest és un bon exemple de les relacions entre turisme i no turisme. Que Barcelona sigui una destinació mundial permet obrir rutes directes amb Bogotà, per exemple. Són rutes que seran usades per turistes que venen a la ciutat, però també per Roca Salvatella que ha obert una delegació a la capital colombiana en el seu procés d'internacionalizatció. El trànsit turístic permet crear demandes potencials que afavoreixen les connexions entre Barcelona i el món. Connexions turístiques, però també industrials, comercials, financeres o educatives. És molt difícil tancar l'aixeta del trànsit turístic i mantenir l'estratègia de la internacionalització de la ciutat, i del país. 

Amb dues excepcions, però. La primera són els creuers. Barcelona és la gran capital europea dels creuers i és evident que aquesta sí és una activitat 100% turística. A diferència de l'opinió pública de la ciutat, jo no sóc anticreuer, entre altres motius perquè dues terceres parts dels creueristes surten o arriben a la ciutat (o ambdues coses), de manera que usen els serveis turístics i comercials com la resta de turistes, inclosos els hotels. Però sí crec que convé un debat sobre els creuers a Barcelona. I urgeix definir el límit màxim de tolerància de la ciutat a les entrades per vaixell. 

La segona excepció són els autobusos. Moltes ciutats europees han regulat els accessos dels autobusos com un mecanisme de regulació dels visitants. Allunyar l'aparcament dels busos permet tant dissuadir els visitants d'estades molt curtes com sobretot incentivar nous espais de la ciutat. Crec que el referent europeu és el model de Salzburg, el park and ride, que ha inspirat estratègies similars a mitja Europa. 

Solució 3. Menys hotels

Els hotels són els principals centres d'acollida de turistes en les ciutats, especialment les grans ciutats. Una forma de distribuir els fluxos turístics és limitar el número d'establiments (o de places, millor) en una àrea, el que permet desplaçar una part de la pressió cap a noves àrees. Molts espais turístics usen la limitació de planta com a estratègia de control de creixement, com per exemple Mallorca, on la normativa preveu que cada hotel nou ha d'aixecar-se després de tancar un vell hotel. La norma és admirable, però en la pràctica la compra venda de places hoteleres a Mallorca ha estat gairebé nul·la. El Pla d'usos de Ciutat Vella limita el creixement d'establiments adreçats als turistes (com ara els hotels), de manera que cada nou establiment ha de "tancar" un hotel ja existent.

El model de la limitació de places hoteleres té com a mínim tres problemes. El primer és que els hotels són eines de rehabilitació d'edificis en el centres històrics, com s'ha portat a terme a Mallorca, amb el boom dels hotels boutique. Això ha permès posar en valor edificis en els que era difícil proposar altres usos. El segon problema és que (com ha passat a Ciutat Vella) la limitació de creixement dels hotels i els HUT (habitatges d'ús turístic) ha donat lloc a un esclat de noves ofertes, que es comercialitzen amb portals P2P bàsicament. Així, mentre que l'Eixample ha absorbit una part significativa del creixement de noves places d'HUT, estancades a Ciutat Vella, les ofertes del portal airbnb es concentren sobretot en aquest districte.

El tercer problema és que desplaçar l'allotjament no és sinònim de desplaçar l'activitat turística. Hi ha pocs estudis que analitzin l'efecte de la ubicació dels hotels en els moviments dels turistes. L'estudi de Shoval a Hong Kong suggereix que emplaçaments diferents creen itineraris diferents, però la mostra no és prou representativa. És fàcil intuir que en una ciutat on els nodes estan concentrats en només dos districtes, la localització perifèrica dels hotels no evitarà la congestió en les hores punta. De fet, moltes ciutats han expulsar la planta hotelera i l'únic resultat ha estat la creació d'una oferta hotelera perifèrica on s'allotgen els turistes que ocupen la ciutat durant el dia. Penseu, per exemple, en el cas venecià. 

Solució 4. Menys apartaments

L'oferta no hotelera ha entrat a formar part del paisatge turístic de totes les grans ciutats del món. A Barcelona, el número d'habitatges d'ús turístic inscrits en el registre és d'uns 7.500, unes 20.000 places registrades davant de les 70.000 places hoteleres de la ciutat. És probable que l'oferta i la demanda parahotelera creixi de forma sensible en els propers anys, al mateix ritme que estan canviant els hàbits dels turistes metropolitans. Com ha fet amb els hotels, la legislació intenta desplaçar l'oferta des del centre de la ciutat cap a noves àrees, ja que el pla d'usos bloqueja la capacitat de creixement de noves places. L'Eixample ha estat el principal receptor d'aquesta fuita.

És cert, però, que l'oferta de Ciutat Vella és sensiblement superior a la que consta en el registre d'habitatges d'ús turístic. I una de les principals vies de sortida de les places no registrades han estat els nous portals P2P, i per això airbnb centra la major part de la seva oferta al Barri Gòtic o el Raval. No hi haurà estratègia turística possible si no se cerca una via de control d'aquestes ofertes parahoteleres, tot i que no serà fàcil. Primer, perquè la Unió Europea és bastant reàcia a la regulació del P2P. Segon perquè la Llei 9/2011 aprovada pel Parlament afavoreix aquesta mena de pràctiques. Però al marge del debat legal, perquè és molt complicat aturar un procés atomitzat, dinàmic i canviant. 

La realitat serà cada vegada més complexa, també perquè canvia la naturalesa mateixa dels turistes. Els recomano la lectura de l'article de Russo i Quaglieri sobre els post-bohemis i les noves classes turístiques. Les ciutats internacionals hostatgen no només turistes, sinó estudiants universitaris, rodamóns, artistes a la cerca d'inspiració, treballadors eventuals, executius instal·lats temporalment, fotògrafs free lance, aprenents d'escriptor, Zuckebnergs frustrats... una cohort de nouvinguts que no fan de Barcelona la seva ciutat d'arribada, sinó una estació en el seu periple vital. No són turistes, però tampoc residents. No creen barri o, en tot cas, creen un concepte de barri diferent. 

Solució 5. Nous nodes

Sabem que el ritme turístic es mou entorn la capacitat d'atracció dels nodes de les ciutat. Les guies, els fulletons, el bus turístic, els quaderns de viatge, les excursions... tota la indústria turística està organitzada per a què el visitant vegi el màxim possible d'elements interessants, de sights (allò que ha de ser vist).  París té almenys un node tres estrelles a cada arrondisement i Singapur ha fet de cada barri una atracció turística. Però a Barcelona, la Catedral, el Picasso, el Gòtic, les Rambles, la Boqueria, el MACBA són a Ciutat Vella i les principals peces del Modernisme en un eix de l'Eixample. Només uns pocs elements (Park Güell, Sagrada Família, Miró, MNAC) s'escapen de la claustrofòbia de l'oferta de nodes de la ciutat. 

Expulsar hotels o apartaments no és suficient. Els turistes dormiran lluny i passaran el dia novament en el perímetre de la ciutat vella i el primer eixample. La ciutat ha de reforçar l'aposta per un sistema polinodal i dispers. I això no és fàcil. Precisa de la complicitat de la indústria turística i precisa també d'una acurada selecció d'allò que és susceptible d'ampliar la mirada del turista. I ja que no hi existeix 'el turista' sinó diversos tipus de turistes, el catàleg de nous nodes ha de poder-se declinar, adaptar-se a les necessitats i gustos canviants dels nous turistes.

Solució 6. Nous barris turístics

Crear nous nodes és una forma eficient de distribuir els fluxos. Però un node només és capaç d'atreure de forma temporal l'atenció del visitant, perquè com diu Lefebvre "la relació amb l'extraordinari és efímera". El Park Güell o la Sagrada Família són grans contenidors de turistes, però només aconsegueixen crear un flux d'entrada i un de sortida, entorn el qual se situen les infames paradetes turístiques. Obrir el catàleg de nodes és molt millor que mantenir la pressió en un espai reduït. Però necessitem passar del node al polígon, és a dir, del sight al barri.

Barcelona és una ciutat de barris. De fet, totes les grans ciutats han nascut per l'addició pacient durant la història de peces més o menys autònomes, amb una profunda identitat. L'estratègia b4rcelon3s cerca precisament això: Posar en el mapa turístic el mosaic de barris de la capital. Buenos Aires és Puerto Madero, Caminito, Recoletos, Palermo..., potser perquè el centre no té la personalitat dels grans centres europeus. París, Rio, Singapur, Lisboa, Bilbao, Berlin o Sydney són ciutats turístiques que han fet de la dispersió de barris turístics l'eix de la seva estratègia urbana. És molt més complicat potenciar nous barris turístics que posar en valor nous nodes i el risc de fracàs és alt. Els turistes no van on les autoritats locals diuen que han d'anar, sinó on consideren interessant anar-hi. I crear un moviment centrífug és llençar un tronc en sentit contrari al corrent. No serà fàcil, però és possible.

En turisme, les estratègies push (expulsió) són poc eficients. Necessitem estratègies pull (atracció). Més que fer fora els turistes d'uns determinats barris, els hem de donar arguments per a què vulguin anar a nous barris. 

Solució 7. Ampliar els límits turístics de la ciutat

Macau és per a la majoria de turistes un barri més de Hong Kong. Versalles o Eurodisney són peces del París turístic, de la mateixa manera que Tigre forma part dels catàlegs de Buenos Aires o Setúbal de l'oferta de Lisboa. Barcelona necessita expulsar turistes de la ciutat. Novament, no tant omplint els carrers de pancartes contra ells, com suggerint rutes de proximitat. Avui Montserrat, La Roca Village o Sitges ja formen part de l'oferta turística de la capital. Però la ciutat ha de portar a terme una acció més decidida de promoció turística de la no Barcelona: Girona, Poblet, el Dalí, Tarragona, la Costa Brava poden ser aliades en el model turístic de la capital. És molt complicat per a la indústria turística (i per la pròpia ciutat) explicar que una de les millors formes d'evitar el col·lapse turístic de la capital és reforçant altres espais.

Una persona que viatja a Andalusia, és molt probable que visiti almenys Còrdova, Sevilla i Granada. Qui s'apropa a l'oest del USA, passa per San Francisco, Las Vegas, Yosemite o LA. En una segona etapa, la ciutat podria no només posar en valor espais propers, que generen visites d'unes hores fora de Barcelona, sinó estades turístiques en altres localitats. Imagino, per exemple, tres dies a Barcelona i tres dies al Pirineu; o l'eix Girona - Barcelona - Tarragona; o una oferta litoral - Barcelona. Paradoxalment, el futur turístic de la ciutat passa per la seva capacitat d'integrar el país en l'imaginari de la capital. 

Solució 8. Recuperar la vida urbana

La Barceloneta té 16.000 habitants. Jo no crec que hi hagi 700 apartaments al barri com diuen els veïns, però si admetem aquesta hipòtesi parlem de poc més de 2.000 visitants amb plena ocupació. 3.000 si voleu. Són minoria. És cert: El barri té la pressió afegida dels turistes allotjats en altres zones de la ciutat. I una part dels seus residents són allò que Russo i Quaglieri anomenen post-bohemis, residents temporals. Però parlem d'un turista per cada vuit residents; en algunes localitats de la costa catalana hi ha a l'estiu un resident per cada vuit turistes. 

Hi ha una forma d'evitar la desertificació comercial de la Barceloneta i és evitant els centres comercials periurbans, els baricentros o els roca villages. Si els residents del barri (i dels barris veïns) usen de forma intensiva els serveis urbans locals, podran fer front, ni que sigui parcialment, a l'allau de serveis turístics. Si els residents empren les places locals, els carrers locals, les botigues locals, segurament el barri recuperarà una part de la seva identitat perduda. 

Les ciutats europees (turístiques o no) perden comerç urbà perquè els residents compren en grans superfícies situades en espais perifèrics. Perden vida urbana perquè els residents fa temps que no omplen les places i els jardins. Perden activitat al carrer perquè els nens ja no juguen entre les voreres o en les petites places. Perquè hi ha un fenomen global de renúncia a l'espai públic i sublimació de l'espai privat. Amb o sense turistes, les ciutats estan perdent el seu principi essencial, que és la vida pública. I no accepto l'argument que Barcelona és massa gran com per a apostar per un procés de  recuperació de la vida urbana. Ara fa uns mesos passejava per la ciclovia de Bogotà, un eixam de carrers sense cotxes que és usat per dos milions de persones cada diumenge: Passejos, partides espontànies d'escacs, tertúlies a peu de carrer i centenars de venedors improvisats. 

En resum
  1. Barcelona necessita generar un procés centrífug, en oposició a la dinàmica centrípeta.
  2. No existeix una única solució que resolgui aquest conflicte, sinó una combinació d'elles.
  3. Les estratègies pull són molt més eficient que les estratègies push.
  4. Les reglamentacions i normatives, per elles mateixes, no solucionaran cap problema.
  5. No és només un problema de l'Ajuntament. Les decisions ciutadanes (on comprar, on menjar, on passejar) poden tenir més impacte que tota l'estratègia turística. 
  6. Un excés de turismofòbia pot expulsar turistes, però també residents, capitals, estudiants, idees i, en definitiva, pot retornar la ciutat a l'anonimat internacional.
  7. Una situació inercial sí pot col·lapsar el model, per colmatació. 

12 d’agost 2014

Eres extraordinario



Hay unos 80 millones de espermatozoides en una eyaculación. De esos 80 millones, llegó el tuyo y se quedaron a las puertas el equivalente a la población de Alemania. Una mujer posee entre 200.000 y 400.000 óvulos, de los que solo se liberan unos 400 óvulos maduros. Tú eres la remota posibilidad de que ese espermatozoide y ese óvulo se encuentren, esto es, una probabilidad de uno entre 32.000 millones. 

De hecho, tu padre pudo haber escogido una de las 2.000 millones y pico de mujeres de su época, pero coincidió con tu madre. Y tu madre con él. Que tu madre y tu padre se conozcan, congenien, retocen y que ese espermatozoide coincida con ese óvulo tiene una probabilidad de 1 entre 64 billones, 64 millones de millones. 

Estamos solo en la primera generación. Que tus abuelos paternos se conocieran y concibieran a tu padre tiene una probabilidad de unos 50 billones (había entonces menos población). La misma probabilidad que tu madre. Que sucedan ambas cosas tiene una probabilidad de 2.500 cuatrillones. Mucho más que todas las estrellas del universo.

Ahora sigamos retrocediendo en el tiempo. Eres el resultado de que todos tus ancestros se conocieran y que exactamente ese espermatozoide y ese óvulo coincidieran. Hay millones de situaciones posibles que podían haber alterado esa secuencia perfecta que explica que hoy estés aquí. Un dolor de cabeza, una comida en mal estado, una diligencia que no llega a tiempo, una lluvia inoportuna en cualquiera de los miles de actos de amor que se han necesitado para llegar a ti y no existirías. 

Eres un suceso estadísticamente imposible, una secuencia de hechos extraordinarios, la suma de miles de millones de situaciones necesarias. Eres un milagro. Que nadie diga jamás que no eres especial.

11 d’agost 2014

Los 50 twitters más influyentes en turismo de España

No hay duda de que twitter se ha convertido en una fuente de información, un espacio de debate, un puerto de inspiración y una buena forma de acceder a personas con intereses similares a los tuyos. También es, lo sé, un espacio de vanidades, de reverberación, de superficialidad, de spam o de egos más henchidos que un zeppelin. Como dice Genís Roca, lo 2.0 multiplica por dos los talentos, pero también los defectos.

Hay twitters de cuidadores de gatos, de taxidermistas, de coleccionistas de pitufos, de agoreros, de estilistas o de culturistas sexagenarios. También de turismo. De hecho, hay muchos twitters de turismo, entre viajeros, gestores, profesores, empresarios, emprendedores, hoteleros, guías, aventureros y demás. Aprendo mucho de ellos. Los hay brillantes, estimulantes, inquietos, audaces, intuitivos, profundos.

Hace un año les hice una propuesta del Top 50 de twitter en turismo en España. Hoy les sugiero una actualización de este listado, basado en más de 1.000 registros sobre twitter y turismo. He utilizado una herramienta discutible y discutida como es Klout, que intenta medir la influencia, y que tiene tantos detractores como seguidores. Los criterios que he seguido son los siguientes:

  • Una base de datos propia. Intento limitar las ausencias, pero lógicamente existen. Son todos los que están, pero no están todos los que son. Si detecta una ausencia, por favor, hagámelo saber.
  • El registro tiene en cuenta solo twitters escritos desde España, esto es, aquellos en los que los autores se han situado en algún lugar del país, escriban en la lengua que escriban.
  • No se han tenido en cuenta los nicks institucionales, solo los personales. Algunas personas usan un nickname que alude a su empresa o iniciativa, pero son twitters personales. Solo hay una excepción: Aquellos nicks gestionados por una pareja, tan frecuentes en los grandes viajes, que escriben a cuatro manos, aunque a menudo con un solo corazón.
  • El orden se ha realizado teniendo en cuenta el valor de klout. En caso de tener el mismo registro, se utiliza el número de seguidores de twitter.
Este listado no tiene muchas pretensiones. Es un homenaje a una serie de personas que me inspiran mucho. Y tal vez pueda ser una guía útil para conocer twitters interesantes en el mundo de turismo. 

El Top Ten

Éste es el Top Ten, los diez autores más activos. Aquí encontrarán a luisete, que ha sido capaz de acercarnos un poco el lejano mundo del Japón, el incansable Mario Schumacher, que ha creado una red muy tupida de turismo 2.0, José Facchin una referencia obligada en turismo y tecnología, el gran Paco Nadal, que nos transmite el espíritu viajero en cada tweet o Fernando Gallardo, que tanto sabe sobre esto del turismo. Además, hallaréis a Ana Santos, que es la cara visible de eventosfera, el sagaz consultor Luis Fernández, Sara Rodríguez, mi amigo Jaume Marín, uno de los grandes gestores de márqueting del país y Mónica Castelao, que es más conocida como castelao19. Diez referencias imprescindibles.



El Top 50

Pueden seguir el hilo del Top 50 en esta presentación de storify.