26 d’octubre 2014

Escoles immòbils en un món mòbil



El Consell Escolar Municipal de Girona ha aprovat un reglament sobre l'ús dels mòbils als centres de secundària. El CEM prohibeix l'ús dels mòbils en els recintes escolars. És cert que amb una excepció, que és l'autorització expressa d'un professor per a usos docents. Intentaré explicar per què em sembla un error.

Escoles innovadores. Amb les TIC és més senzill.

Us proposo un passeig per algunes de les escoles més innovadores del món. Us recomano que seguiu els enllaços perquè són exemples extraordinaris. 

A l'Escola Fontán de Bogotà, Colòmbia, que he tingut la sort de visitar, els estudiants programen el seu ritme d'aprenentatge: Disposen de tot el material en una plataforma virtual. Desapareix el concepte clàssic de classe, perquè cada estudiant decideix què aprèn a cada moment. 

L'Acadèmia Shireland es basa en classes invertides. Els estudiants consulten en una plataforma virtual problemes i qüestions que responen abans d'iniciar una sessió. La interacció permet els professors saber quins són els temes que més interessen els estudiants abans de fer la sessió. Els permet també detectar quins són els principals problemes. Així, quan l'estudiant rep la sessió ja s'ha planteat interrogants previs. 

Sóc un fan del model de la Khan Academy, que no és en sentit estricte una escola, tot i que té milions d'estudiants. Em costa sintetitzar la proposta educativa de la Khan i per això us proposo aquest TED meravellós. És un video que ha pulveritzat tots els meus conceptes de com ensenyar. I aquest altre en el que l'Escola Los Altos explica com ha aplicat els principis de la Khan. 

Mireu per exemple el mòdul IXl, una plataforma que permet emprar les TIC per a proporcionar informació i exercicis adaptatius basats en el joc, la creativitat i l'adaptació a l'usuari. El mòdul detecta els errors més comuns de l'usuari i també les seves fortaleses i adapta la relació a la interacció amb l'estudiant. Us imagineu les possibilitats d'aquest espai?. Diverses escoles han pres l'IX1 com a eina pedagògica central del programa. 

L'Edu Muntaner, un extraordinari professor de la UdG, porta temps treballant a l'Índia. La seva proposta és que la tecnologia pot ser una eina per la creativitat. A la Shanti Bavan, l'Eduard estimulà les capacitats dels estudiants (per sota del llindar de la pobresa) a partir de la construcció de robots. No us perdeu aquest fantàstic TED. L'Eduard també m'ha convençut que els estudiants han d'aprendre a programar i ho explica molt bé en aquest post

Mireu-vos en fi què fan al nord de Finlàndia, en una escola construida amb la col·laboració de Microsoft. L'escola empra la potencialitat de les tecnologies per a crear un programa educatiu flexible, interessant i estimulant. Una escola que potencia les habilitats individuals dels estudiants i les seves capacitats. I una escola preciosa, d'altra banda. Un lloc on ens agradaria ser-hi físicament.

Hi ha molts altres exemples, com aquesta escola finesa fantàstica, la Futures Tech egípcia o la Steve Jobs School. Mireu aquest video en el que expliquen la innovació excepcional d'aquesta escola neerlandesa. Totes aquestes escoles tenen dues coses en comú: M'agradaria portar-hi els meus fills. I usen la tecnologia amb intel·ligència per a innovar els processos pedagògiques, per a ensenyar i aprendre millor. 

Mentre el món utilitza les TIC per a reprogramar les escoles i per a repensar els sistemes educatius, aquí continuem ancorats en un model caduc. En una escola analògica enmig d'un món digital. Quaderns, fotocòpies, deures, treball a mà. La tecnologia no garanteix l'excel·lència, és cert. Però donem una oportunitat als entorns adaptatius, a la gamificació, al treball col·laboratiu, a la personalització, al treball en xarxa, a la potenciació de la creativitat que permeten les TIC. Hem de transformar radicalment (i urgentment) la manera d'ensenyar i d'aprendre, i els suports digitals ens poden ajudar. 

Mòbils. L'escola bombolla

És veritat. Els mòbils creen problemes entre els estudiants: Distreuen, dificulten les relacions personals, poden aillar i faciliten pràctiques com el bullying o l'intercanvi d'imatges inapropiades. A banda, els estudiants poden usar els mòbils per a accedir a continguts que els impedeix seguir una lògica d'aprenentatge adequada. Però abans de continuar en aquesta visió catastrofista, deixeu-me afegir que els mòbils tenen també moltes capacitats.

A Stanford proposen entre altres eines educatives, l'SMILE que és un entorn basat en l'ús dels mòbils. Els smartpones com a estratègia educativa innovadora. Mireu el video i avalueu les seves potencialitats. De fet, hi ha ja una extensa literatura que ha avaluat el procés d'aprenentatge amb la participació dels mòbils, i les conclusions són normalment molt positives. La Mar Camacho és una experta en aquest àmbit i ha publicat estudis en aquesta mateixa direcció. La UNESCO organitza des de fa tres anys la Mobile Learning Week, en la que professionals de tot el món testen les possibilitats educatives dels mòbils. És veritat que la normativa que ha aprovat el CEM de Girona permet l'ús dels mòbils com a recurs pedagògic de forma excepcional. El problema és que la prohibició converteix el mòbil en un estrany, en un intrús, i obliga el professor a justificar un ús, com una mena de treva imprevista. 

Però tornem amb els problemes. És cert que els estudiants no saben emprar els mòbils i que sovint cauen en mal usos o abusos. S'equivoca el CEM, però, si pensa que la prohibició canviarà aquest abús i aques mal ús. Si l'escola és la bombolla on els mòbils són prohibits, perdem qualsevol oportunitat de demostrar sobre el terreny les seves virtuts i els seus problemes. Si ens entestem en presentar els mòbils com un artefacte diabòlic, un instrument prohibit, el convertim exactament en això. La millor forma d'educar en l'ús d'una eina és demostrar en el mateix espai educatiu quines són les bones pràctiques i quins són els seus perills. Si volem educar sobre l'ús dels mòbils, no els podem prohibir.

Fa anys que els meus estudiants usen els mòbils a la classe, i també després de la classe. Per ells és una eina de comunicació habitual i si jo vull emprar el seu entorn i el seu llenguatge, el mòbil n'és un bon aliat. Els demostro les possibilitats educatives, formatives i relacionals dels smartphones i els alerto sobre els problemes. En aquest post explicava el balanç positiu general de l'experiment i les oportunitats d'una formació 2.0. És només un exemple de l'univers de possibilitats que permeten els mòbils: Gamificació, treball en xarxa, recerca activa de la informació, assaig - error, personalització, captació d'habilitats... Costa d'explicar que en el país del World Mobile Congress, els mòbils són penalitzats. 

Hi ha un problema de fons, que és l'envelliment de l'educació primària i secundària (i també universitària), en un model en el que només innova clarament l'educació infantil. Hi ha un segon problema i és que vivim en una societat digital i hem dissenyat escoles i instituts analògics. I hi ha un tercer problema, que és l'aillament de l'escola, la creació d'un espai que renuncia a les eines habituals dels estudiants per a relacionar-se, per a jugar, per a aprendre i per a connectar. Expulsar els mòbils és una forma més de convertir les aules en un espai estrany, com pigmeus en un iglú. I hi ha un darrer problema: Expulsar els mòbils no evitarà el seu mal ús, perquè és impossible controlar-los fora de l'aula. El que sí evitarà és la possibilitat de demostrar in situ els bons hàbits tecnològics. Tot plegat, un error. 

06 d’octubre 2014

Gigapropaganda

A poc a poc, que és el contrari de #tenimpressa, el país es prepara per a un procés de debat entre dos grans models: un nou país o una vella relació. N'hi ha una tercera opció aparcada en la via del mig, que és una nova relació. Necessitem un debat, una lluita de paraules entre el sí i el no. El debat és inevitable, perquè tard o d'hora els catalans votarem i, per fi, sentirem els arguments del no.

Mentrestant, el #sísí va guanyant cada plaça, cada taula de restaurant, cada calçotada, cada timba de botifarra. El sí guanya per incomparença del rival. I és tan gran el silenci del no, que podem caure en l'error de perdre el nord. De pensar que no hi ha cap raó, per minúscula que sigui, contra el sí. Que no hi ha espai per al dubte. Un #noupaís vol dir també admetre la fragilitat, la incertesa, la por, les escletxes. Vol dir mirar-te al mirall i reconèixer una per una totes les teves arrugues. Vol dir saber-te imperfecte i, fins i tot, un punt temerari. 

La #gigaenquesta és un violent exercici de propaganda, que anticipa el país de les meravelles quan en aquest país Alícia és Sánchez - Camacho. I no m'agrada. És més. Em violenta. Em preocupa. I m'avergonyeix. D'entrada, deixem d'anar a les cases de la gent. El porta a porta és spam a escala 1:1. És una migdiada interruptus, unes croquetes a mig fer. Els debats públics, als espais públics. 

La #gigaenquesta diu: "Ara és l'hora d'escoltar tothom". I no se m'acut un principi més noble: Escoltar. Sentir les raons dels altres. Normament, quan el que vols és escoltar et planteges alguna mena d'enquesta qualitativa, o crees un focus grup, o dissenyes una enquesta pilot a partir de grups que apuntin les necessitats bàsiques. Les enquestes més complicades de fer (ho dic per experiència) són les que volen recollir la veu de la gent, per definició diversa i complexa. La gigaenquesta diu també que està recollint les principals propostes de la gent per a construir un nou país. Democràcia deliberativa, en diríem. 

La #gigaenquesta són sis preguntes. Sis preguntes tancades. Si d'això en diem escoltar la gent, necessitem un sonotone. I em perdonareu la broma però amb sis preguntes n'hauríem de dir microenquesta. O nanoenquesta. Anem a veure-les una per una. Som-hi?


El document del Consell Per la Transició Nacional xifra el "guany" de la independència en uns 5.000 milions, que està clarament fora de l'intèrval 8.000 - 16.000. I aquest document és una anàlisi "ceteris paribus", és a dir, partint de la idea que amb la independència no s'altera (ni positivament ni negativa) l'economia catalana. En realitat, és impossible saber quan "guanyarà" o perderà Catalunya amb la independència, perquè depèn de tants factors que l'equació no es pot resoldre. 

Passem ara a les respostes. La gigaenquesta ja dóna per fet que serem molt rics i ens proposa tres escenaris: Millor infrastructures, millor serveis o menys impostos. No sabem si podem escollir-ne dues. O si podem ampliar amb altres opcions. Jo, si tinguessim més diners, voldria més inversió en transport públic, una aposta per energies renovables, el desplegament d'una llei de la dependència i un model impositiu molt més progressiu. Les tres opcions que em plantegen em semblen no simplistes, sinó infantils.


Si fem un país nou, estarem en una economia món i, potser, en un marc europeu que delimita el marge de maniobra dels estats. Hem de saber explicar que la independència no vol dir la capacitat de fer-ho tot, perquè en una economia global (i en una zona euro) hi ha un munt de decisions que depenen de nivells legislatius superiors o de sistemes econòmics transnacionals. No és ser independent i fer el que vols, sinó ser independent i administrar el teu marge de maniobra.

Sobre les respostes, ho reitero. No queda clar si és una resposta simple o multiresposta, tot i que en aquest cas parla de servei prioritari i s'entèn que és un. Lògicament, jo sóc especialment sensible al tema del sistema universitari. Ara bé, abans de posar la creueta a la (b) m'agradaria molt saber què s'entèn per millorar el sistema universitari: eliminarem els funcionaris?, crearem un sistema de competència meritocràtic?, mantindrem la barrera d'entrada dels estudiants a màsters caríssims?, especialitzarem les universitats?...


Cap país parteix de zero, perquè els països són construccions històriques, i per tant el #noupaís neixeria amb uns antecedents que són els que són. L'endemà, els partits i els polítiques actuals no tancaran la barraca i buscarem un Adolfo Suárez que comenci de zero. I tampoc crec que es pugui donar per fet que segur que renovarem la democràcia. Un dels principis bàsics d'una enquesta és que mai l'enunciat pot predisposar en sentit positiu o negatiu la resposta. Potser en el procés constituent s'aconsegueix renovar el model democràtic o potser no. 

I renovar la democràcia és un procés complex i extremadament fràgil. Podem apostar per un mecanisme bottom - up, pel model danès de governança local, per una democràcia deliberativa, per la tradició refrendària suïssa... Anem a veure les possibilitats d'aquest marc tan estimulant. Primer, regular els sous dels polítics, evitar la corrupció i més transparència. Bufa. Aquest és el gran exercici de renovació democràtica que plantegem?. Si aquestes tres opcions porten anys debatent-se en el Parlament i creant mecanismes amb més o menys encert.


Què puc dir?. La pregunta no només dóna per fet que entrarem a la Unió Europea, sinó que entrarem si volem. No és la UE qui ha de decidir-ho (perquè sembla ser que no hi ha cap mena de dubte), sinó que Europa ens ha de convèncer d'entrar-hi amb arguments sòlids. I ja veurem si entrem o no. 


"Alguns partits" només aparaeix en aquesta pregunta. La resta de temes no són opinions ni manifestacions dels partits, mentre que això del castellà ho han plantejat "alguns" partits. Excusatio non petita... D'entrada he de dir que l'opció (c) és tan evident que si només hem deixen triar una escolliré aquesta. I no conec cap persona a Catalunya que no pensi que és millor parlar moltes llengües que només una. De la (b) em preocupa que pensi que algú pot ser discriminat per motius lingüístics. Si en el #vellpaís no ha passat mai, com és que en un #noupaís podria passar?. I si em demanen l'opinió, falta una opció que és que el #noupaís no tingui llengua oficial. Als Estats Units no n'hi ha de llengua oficial i no els hi va gens malament. Ah, però no es tractava de demanar l'opinió?...


Aquesta és la metàfora de tota la gigaenquesta. Es dóna per fet que el dia 9 de novembre hi haurà eleccions. No hi ha cap espai (per petit que sigui) de dubte o de vacilació. No hi ha un profilàctic "aniria" o un preventiu "en el cas que". Votarem segur. Tindrem molts diners segur. Renovarem la democràcia segur. Els serveis públics milloraran segur. Trobo a faltar una setena pregunta en la que es garanteixi que amb la independència segur que perdrem pes i desapareixeran els michelins.

Acabo. El debat de les idees és un debat que només es pot regir pel principi de l'honestedat. La #gigaenquesta és un error catastròfic, en la forma i en el fons. És una taca de lleixiu en el tapís de la complexitat. És la restauració de l'Ecce Homo de Borja que va fer la Cecilia Giménez. És la porta petita de l'Imaginarium a l'entrada del Parlament de Catalunya. És un mix entre Avon i túppersex, amb preguntes de galetes de la sort. Són els testimonis de Jehovà vestits de groc, amb una bíblia d'un full i mig.