La ciutat dels residents és un oximoron



Som en el planeta dels contes, o si ho voleu dir amb accent postmodern, en l'era de les narracions. Les grans batalles contemporànies són batalles entre històries. Podemos versus la casta, el procés contra Espanya, el yihadisme contra occident o el Madrid - Barça són essencialment guerres de paraules. Això no vol dir que siguin fum: Tenen un rerafons real, tan material com un mal de queixal. El que vull dir és que l'èxit o el fracàs depèn essencialment de la perícia dels narradors, de la capacitat dels bards per imposar la lletra.

D'entre les batalles d'històries, segueixo de ben a prop una: El pols entre la turismofília i la turismofòbia. És un duel fascinant entre dos construccions simbòliques, que combinen pedaços de realitat, tòpics i academicismes a parts iguals. Si durant molt de temps el filoturisme ha estat el discurs dominant, el joc de pèndul s'ha desplaçat cap a una turismofòbia estructural. Mai en la història del turisme hi ha hagut tants turistes com ara; i mai en la història del turisme, hi hagut tanta turismofòbia. Fem turisme i critiquem el turisme. Aquest és el curiós escenari contemporani. 

Com totes les narracions hegemòniques, la turismofòbia crea sentències que es repeteixen de forma automàtica, que generen consensos gairebé universals. I en els últims mesos, sento a cada tertúlia, a cada cantonada, a cada partida de dominó, a cada baralla de galls, el que ha esdevingut l'eslogan de la turismofòbia: 'Hem de construir una ciutat per als residents'. Deixeu-me defensar la tesi oposada: No existeix la ciutat dels residents. Totes les ciutats són en realitat una versió local de l'Eufèmia que narrà Italo Calvino, 'on els mercaders de les set nacions es troben a cada solstici i a cada equinocci'.

Una ciutat és una cruïlla. És un petit Aleph des d'on mirar el món. Les ciutats són els espais que recullen i també els espais que escampen. Aquest immens artefacte social és un joc de miralls, que permeten veure els camps propers, les vinyes més enllà de les muntanyes, però també els camps de blat de l'altre costat de l'oceà. Una ciutat és una porta, per on s'entra i surt. La ciutat és port, és camí, és mercat. I és hostal. No hi ha ciutat sense ciutadans, és cert. Però tampoc n'hi ha sense foranis.

No hi ha ciutat dels residents. Una ciutat sense no residents és una no ciutat. És un pou d'aigua estancada. És una presó, un setge, un camp de concentració, una illa del Pacífic, un miop sense lentilles, un casino de poble sense televisió de fons, un carter amb crosses, un mes sense wifi. Ja no queden pedres per aixecar més muralles: Les hem fet servir per a construir els murs dels Balcans, que no poden pujar els refugiats. No fem ciutats de residents, si el que volem de veres és una ciutat. I no: l'oposat a una ciutat dels residents no és una ciutat dels turistes. 

Comentaris

Anònim ha dit…
Fa dies que proposo que em de considerar als visitantes com a ciutadans no com a turistes es em que volen els viatges i será Sota el meu punt de vista tornar a les esencies dels paissos que com el nostre som receptors
jaka ha dit…
terimakasih bos buta infonya dan semoga bermanfaat
tejo ha dit…
mantap gan artikelnya dan sangat menarik
sarmin ha dit…
makasih mas infonya dan salam sukses
peliculas 2018 ha dit…
me gusta esto
La verdad es que la información es buena y amena, su fácil comprensión me ha atrapado desde el primer momento y ha conseguido que me informe de lo que quería saber. Se nota que estás encantado con lo que haces. =)
tintes de pelo ha dit…
No es lo que estaba buscando ahora mismo, pero el post me ha llamado bastante la atención ya que te cuenta cosas interesantes que pueden ser útiles, encima se nota que le has puesto mucho esfuerzo ¡felicidades!
Cerrajero Lepe ha dit…
Me parece un artículo súper interesante, además de estar super bien redactado y quedarme super claro.
Gracias

Entrades populars