18 de novembre 2016

Defensa de les classes no magistrals



Escric això després de llegir l'article d'Antoni Dalmases sobre el valor de les classes magistrals. Però reconec que és un post que volia escriure des de fa temps i aquesta és una excel·lent oportunitat. M'estalvio de ressumir l'article, sobretot perquè podria ser que fes una lectura biaxiada de la seva aportació i per això, els hi convido a llegir-lo i a què facin vostès les seves pròpies valoracions. La meva crítica al seu article es fonamenta en quatre punts: (a) Les classes no magistrals no van contra les classes magistrals, (b) només es pot ser crític des de la curiositat per l'altre, (c) les classes no magistrals sun catàleg experimental, ple de llums i d'ombres i (d) els temps han canviat i, potser (ep, potser) algunes coses sí les hem de canviar.

Elogi de la diversitat

Diu l'Antoni Dalmases que se sent agredit. Diu que se sent acorralat per una mena de cohorts irracionals que ataquen sense pietat els professors que fan les classes magistrals. I ens posa un exemple sembla ser que esfereïdor: Una professora que feia una classe va ser interpel·lada per una estudiant. Si jo començo una classe el primer dia i als 15 minuts un estudiant es qüestiona el que dic de forma pública li demano un autògraf. 

És curiós com canvien les percepcions segons qui mira. Més aviat, la meva sensació és la contrària, que els qui tenen una voluntat de canviar l'educació estan bastant sols i reben la incomprensió (si no l'escarni o el rebuig) dels seus companys. Sí que estic segur d'una cosa: El mecanisme que avui, novembre de 2016, predomina a les aules del país és el de la classe magistral, amb power point o sense. Si un thailandès o un coreà es llegís l'article, podria pensar que vivim en un país on tothom fa piruetes a classe, excepte un irreductible poblat de professors magistrals que defensen el valor de la paraula. I passa exactament el contrari. 

De fet, en Dalmases cau en l'error d'allò que critica. La seva descripció de les classes no magistrals és aquesta: 'mots encreuats', 'forexpan', 'estafa', 'no saber escoltar', 'no cal pensar abans de parlar', 'no són mestres de debò', 'acostumar-se a pensar és una barbaritat perillosa', 'passar l'estona', 'professors que es limiten a complaure i entretenir', 'vocabulari limitat', 'dicció patètica', 'festivals de serpentines'... El seu article no és una defensa de les classes magistrals, sinó una crítica a les classes no magistrals. No he trobat arguments a favor de la seva tesi, sinó un atac contra els qui no fan allò que ell fa. És a dir, escriu un article per desenvolupar la idea 'Deixeu-me fer les classes com jo vull' i acaba fent l'article 'Deixeu de fer les classes d'una altra manera que no sigui la meva'. 

Jo defenso la necessitat d'explorar vies alternatives d'ensenyar. No perquè vulgui imposar-les, sinó perquè l'educació precisa d'un cert esperit d'innovació. Està bé que es facin classes de maneres diferents. I per això, en sistemes tan complexos i delicats com és l'educatiu, està bé que uns explorin i assagin i uns altres mantinguin les formes més clàssiques. La meva defensa de les classes no magistrals no és un atac a les classes magistrals. Ans al contrari: Crec que són necessàries. 

Elogi de la curiositat

Un professor ha de ser, abans que res, curiós. I em sembla que en aquest debat hi ha un punt d'asimetria. Tots els professors que exploren noves vies coneixen, practiquen i experimenten amb el model clàssic, amb les sessions magistrals. Alhora, coneixen, practiquen i experimenten amb nous models. Tenen la visió de les dues realitats. Per ser exactes, tenen moltes altres perquè, com intentaré explicar, l'educació no es divideix entre magistral i no magistral, sinó en sistemes múltiples, en molts casos híbrids, que utilitzen recursos diferents. 

Jo entenc els adlàters de les classes magistrals que han après i testat formes diferents i que arriben a la conclusió que la millor opció és la disertació oral unidireccional. Fins i tot, entenc els qui llegeixen informes, estudis o resultats de propostes innovadores en docència i, després d'avaluar-los, manifesten un sà escepticisme o, fins i tot, demostren la poca consistència d'aquestes anàlisis. M'és molt més difícil entendre la crítica des d'un costat del mirall, quan no han fet l'esforç de passar-se a l'altra banda. No dic que sigui el cas de l'Antoni Dalmases, però de vegades la crítica a les classes no magistrals es fa des de l'immobilisme. Són professors mancats de la curiositat necessària per a explorar noves vies. I que es veuen amb l'autoritat de desqualificar allò que ni tan sols han conegut. I llavors, toquen d'oïda, i parlen de forexpans i serpentines i fan una mica el ridícul.

Elogi del dubte

Això no és un combat de boxa entre mestres i clowns. No hi ha una pastilla vermella i una de blava. Hi ha moltes formes clàssiques de transmissió, moltes de noves, adaptacions de les unes i les altres, híbrids. Si alguna cosa té de fascinant l'ofici de mestre contemporani és la possibilitat d'emprar noves eines, de construir-ne de pròpies i d'adaptar les antigues. No existeix la classe 'no magistral' com a categoria. Tenim tota mena de recursos, de materials, de tecnologies, de sistemes, de formes de compartir la informació, de sistemes de transmissió... Fer una esmena a la totalitat de tot allò que no és la transmissió oral, absolutament tot el que no sigui una disertació erudita, s'hauria de raonar amb molta menys frivolitat.

Les noves formes de docència són essencialment experimentals. No sabem si funcionen prou bé, perquè tenen un recorregut curt, perquè les hem assajat massa poc i perquè s'han de depurar amb estratègies assaig - error. I en els fòrums oberts sobre aquests temes, he vist moltes energies i entusiasme, una intuïció i capacitat creativa fascinants, però també grans dosis d'autocrítica. Si en Dalmases s'apropés una mica més a aquestes iniciatives veuria dubtes, debats, reflexions i rectificacions. Tot el contrari del que ell dibuixa i, també, tot el contrari del que ell practica. I constataria quelcom bastant interessant: Una voluntat de compartir la informació molt estimulant, una exposició pública constant dels resultats. 

Elogi de l'adaptació

Dalmases recorda els mestres que li van marcar i reclama una docència basada en aquest patró. Però sabem que el món de la seva infantesa no té res a veure amb el món contemporani. I no podem fer veure que no existeixen els ted, ni els moocs, ni el núvol, ni els entorns adaptatius, ni els continguts digitals, ni la cultura audiovisual, ni l'exemple de khan academy, ni les dades en obert, ni les biblioteques digitals, ni slideshare, ni Adobe, ni google maps, ni itunes u, ni google art project, ni els tweets de @migueldelpozo, ni el programari obert, ni els tutorials, ni netflix, ni les sessions de David Harvey a la xarxa, ni miriadax, ni els enllaços, ni el whats app, ni el diccio.cat ni el parla.cat, ni entrelectores, ni storify, ni els tablets, ni la rae.es, ni el GIS, ni lletrA, ni el crossbooking, ni el moodle, ni els mapes de l'ICC en obert, ni la música digital, ni el tdx, ni el google scholar, ni la nasa.gov,... podem fer veure que som a l'any 1980. I no canviar absolutament res.

O podem pensar que si el món ha canviat, si som en una altra galàxia cultural, social i econòmica, potser (ep, potser) algunes coses les hauríem de repensar. I sí, aquest procés de repensar l'educació crea un cert vertigen, perquè dubtem, perquè fem proves, perquè no en sabem prou. I potser al final del camí arribem a la conclusió que in verbo veritas, i que res no pot substituir la disertació erudita. Per això m'agrada que l'aventura de nous sistemes d'educació convisqui amb la defensa dels vells sistemes. Per això, a diferència d'en Dalmases, la meva defensa de les classes no magistrals és també una defensa de les classes magistrals. 

12 de novembre 2016

Contra la turismofòbia



Avui he tornat a sentir amb tota la seva contundència el discurs turismofòbic que a poc a poc s’ha instal·lat en el país. I amb la seva rotunditat, amb la seva elaborada argumentació, constato la seva bel·ligerància activa. Ja és un relat consensuat que s’ha acomodat en el catàleg dels argumentaris del país. 

Vull combatre la turismofòbia. Però abans deixeu-me delimitar el terreny de joc. El discurs turismofóbic és una construcció social elaborada, àmpliament consensuada, que es caracteritza per una denúncia dels efectes del turisme sobre l’economia, la cultura i la societat locals, i que al mateix temps menysté la figura del turista i l’acte mateix de fer turisme. És una reacció anti-turística, que combat l’oferta turística (els qui es beneficien directament), però també la pròpia demanda (l’idiota que viatja). 

1. El viatge extra-ordinari 

Els turistes fotografien els instants turístics. Ho fan perquè els doten d’una elevada càrrega simbòlica. L’acte social de capturar un instant (i sovint de compartir-lo) és una forma de destacar els actes heroics de la nostra biografia, allò que en certa manera ens fa una mica nosaltres. Fem àlbums de fotografies de molt pocs instants, d’un casament, del primer fill (més que no pas el segon), d’una celebració i també dels viatges. No podem apropar-nos al fenomen turístic si no entenem el valor extra-ordinari (per sobre de l’ordinari) que li atorguen els seus usuaris. 

Vist a vol d’ocell (o a vol de dron), els turistes semblen seguir una coreografia buida, mancada de sentit o de profunditat. Però no podem traslladar la mirada etnogràfica des de fora a la percepció individual dels observats. Tots els estudis són unànimes en aquest sentit: Els turistes són feliços quan són turistes. Són persones sobre-estimulades, que senten una vivència profunda, que els hi generarà records perpetus, com un tattoo. És clar que hi ha qui no. Hi ha experiències buides, decebedores o, fins i tot, traumàtiques. Però en el seu conjunt, els turistes gaudeixen de la seva condició de turistes d’una forma radical. Creen una fita en el seu relat biogràfic. Negar el turisme com a procés social és imposar unilateralment una prohibició sobre aquests instants extra-ordinaris. 

2. L’ètica del sightseeing 

És fàcil escarnir els turistes que fotografia Martin Parr davant de la Torre de Pisa o l’Acròpoli d’Atenes, aquells qui intenten crear el trompe-oeil del turista que sosté amb esforç la torre inclinada. Aquesta coreografia és, certament, un punt ridícula, un acte kistch i banal que deteriora la relació entre l’objecte i el subjecte, entre el lloc i el turista. Però sabem des del deliciós assaig de McCannell que el sightseeing, aquesta forma superficial de relacionar-se amb els llocs conté un principi molt poderós: El reconeixement de l’altre. La història de la humanitat està traçada per un constant rebuig a l’altre, per la creació de la identitat pròpia a partir de la negació dels estranys, dels estrangers. El contacte entre civilitzacions ha estat històricament una col·lisió violenta. Visitar l’altre és una forma moderna de donar-li valor, de connectar dos mons, des de la valoració d’un sobre l’altre. El turisme és una negació de l’alterofòbia. Ser visitat és una forma de ser reconegut i de ser valorat. 

3. Learning from Las Vegas 

 Hi ha molts rituals turístics que dissolen qualsevol forma de profunditat. Són actes superficials, que estan mancats de diàlegs profunds. Hi ha, de vegades (sovint), un rastre de banalitat en els itineraris turístics. De fet, una part de la meva feina en la gestió de les destinacions se centra en aquest punt: La cerca de mecanismes per a dotar de major profunditat l’experiència epidèrmica entre un turista i un monument. Però la densitat ha de ser suggerida, no imposada. I suggerida des del respecte per l’absència d’ella. 

És preferible començar el dia amb Bach que amb Shakira?. Probablement, sí. Com també llegir García Márquez més que no pas un diari esportiu; i estudiar les formes geomètriques de la natura i rellegir la resposta dels clàssics a les preguntes essencials. Però la versió elevada dels instants és una decisió que mai pot ser imposada, perquè la literatura forçada es buida. Ha d’existir el dret a viure banalment un instant, a llegir un còmic, a seguir el vol d’una mosca, a gaudir d’un programa pla de la televisió o parlar de no-res amb un amic. La crítica radical a la banalitat del turisme em recorda alguns coneguts que han optat per viure la seva existència de forma sempre elevada. I els veus allà patint al fons del passadís en una festa d’aniversari del seu fill, amb cara de ‘que-faig-jo-aquí’ o incapaç de ballar en aquell casament, que considera tan decadent que no pot sentir els riures de la parella. Viure elevadament és una opció no només legítima sinó probablement terapèutica; però el dret a la profunditat d’uns no pot imposar-se sobre el conjunt. 

I aquest vell pols entre cultura elevada i vida quotidiana acaba sovint vorejant el classisme més ortodox. I potser hem de tornar a llegir l’Eco per recordar l’extraordinària capacitat creativa de les creacions considerades banals. En la frontera de la literatura, de la pintura o de la música, els guions de sèries, els còmics, el rap, l’art urbà, la publicitat o l’animació han tingut molta més influència en la construcció de la cultura contemporània que algunes de les formes més elevades de la cultura. Per això, l’arquitecte Venturi va escriure aquell polèmic assaig, Learning from Las Vegas, en el que explorava la capacitat creativa i innovadora de la ciutat més kistch del planeta. 

4. Contra el mainstream 

Algunes de les formes que pren la turismofòbia són simplement versions contemporànies d’un classisme de manual. Un relat que dibuixa els turistes com éssers sense criteri que segueixen alienats el paraigües elevat d’un guia que explica banalitats a persones sense interès. Curiosament, molts pocs turismofòbics renuncien a viatjar. Jo sempre he reconegut la coherència de Pessoa, un bel·ligerant turismofòbic que no viatjava perquè detestava l’acte del viatge. Però si seguiu el rastre vital dels adlàters de l’anti-turisme, veureu que viatgen molt, molt més que la resta. Tenen la síndrome ‘You Are a Tourist. I am Traveler’. Els turistes sempre són els altres. I ells, tot i que es desplacen fora de l’entorn habitual per una activitat d’oci, no es consideren a sí mateixos com a turistes. No fan el turista, ens diuen. I és que el relat turismofòbic necessita crear una alternativa al no-viatge i, per això, construeixen el mite del viatger, el qui es desplaça de forma no turística. 

Si us pregunteu com és possible fer de turista no-turista, i seguiu el seu rastre i us n’adonareu que es basa en un principi bàsic: Evitar sempre els llocs amb turistes. De manera que un turismofòbic és el qui rebutja el mainstream. ‘Perú era meravellós, però ara s’ha omplert de turistes’. ‘Enyoro aquella època en la que no havies de fer cua per entrar als museus de Riga’. ‘Hem deixat d’anar a Zimbazwe, perquè semblen les Rambles de Barcelona’. Els turistes no-turistes van als llocs on no van els turistes turistes. I si per atzar o obligació acaben en un lloc amb turistes turistes, la seva mirada, la seva percepció i naturalment la seva narració (en un article en una revista que llegeixen els turistes no-turistes) seran hipercrítics. Hi ha un fons snob en aquesta pràctica col·lectiva. La mateixa que renega de l’autor de novel·les, de la discografia, del pintor, de les sèries o del restaurador que abans idolatraven perquè ‘s’ha fet comercial’, és a dir, perquè ara ja no és un acte de reivindicació de la meva singularitat (i excel·lència), sinó una forma ritual de forma part d’un col·lectiu. 

5. ‘Abajo las murallas’ 

La Barcelona contemporània va néixer amb un moviment urbà, ‘abajo las murallas’, que obria simbòlicament les portes de la ciutat a no importa qui. Això són en essència les ciutats: Espais oberts. Oberts a les idees revolucionàries i també a les tropes repressores; al talent i al crim; als visitants del World Mobile Congress i als refugiats. L’atracció genera al mateix temps oportunitats i riscos. El nou món neocon (Brexit – Trump) ens proposa aixecar de nou les muralles i tancar les portes als altres. Els nostres mals provenen, ens diuen, dels qui venen. I ens proposem un país sense refugiats, sense immigrants, sense productes foranis. Hi ha sense voler-ho en el discurs turismofòbic un xic d’això. Aquesta mena de proposta ‘la ciutat per als ciutadans que hi vivim’ és anacrònica, és nociva per a la ciutat i és, també, alterofòbica. 

El turismo es un gran invento 

L’alternativa a la turismofòbia no és la turismofília. L’alternativa a l’esmena a la totalitat no és el campi qui pugui. El turisme és un fenomen social, complex, polièdric, i a més viu i mutant. És un procés que crea tensions, contradiccions i de vegades efectes secundaris molt negatius. És, com tots els fenòmens socials, un procés que precisa de planificació i control. No tot sortirà bé. I tampoc ens posarem d’acord en els diagnòstics ni els tractaments. Però la millor manera de millorar el turisme és desmuntant la turismofòbia. Combatent-la. Perquè és, potser sense voler-ho, un relat classista, un puc alterofòbic, una imposició sobre el que han de fer i sentir els altres i una certa por a admetre la nostra pròpia banalitat. Només és possible gestionar el turisme amb una mirada més respectuosa, capaç de celebrar (ni que sigui per un instant) el que té de prodigiós la trobada curiosa, pacífica, feliç i estimulant entre dos civilitzacions. 

03 de novembre 2016

Mi hotel ideal



Los hoteles son los átomos de la experiencia turística. Y aunque hemos aprendido que un destino no son sus hoteles, tener una buena red de alojamiento es casi indispensable para competir en el mercado turístico. Diseñar un hotel es muy complejo porque debe tener personalidad, pero debe también conectar con las necesidades (cambiantes, diversas) de los clientes. Y en el turismo contemporáneo, las necesidades pueden ser casi infinitas. Las redes sociales permiten ir ajustando intereses de la demanda con la gestión de la oferta. Por eso, podría ser una iniciativa interesante recomendar mejoras en los hoteles (#mihotelideal), que permitan compartir, proponer o recoger propuestas de esos habitantes de habitaciones de hotel. Estas son mis 15 propuestas. ¿Cuáles son las suyas?

1. Trabajo en las habitaciones y me deprime que (casi) siempre las mesas estén orientadas a la pared. Mientras sea posible, deberían estar mirando a la ventana.

2. Y ya que hablamos de mesas, si mide 30 x 30 y además tiene la televisión encima, solo puedo escribir en un post-it. No pido una mesa king size, pero sería un detalle que se pudiera trabajar con una cierta holgura.

3. Ya sé que se limpian fácilmente, pero las moquetas me producen una tendencia casi suicida. Y creo que es un sentimiento muy compartido. No pido pizarra, ni madera (bien pensado, ¿por qué no?), pero por favor descataloguen las moquetas.

4. El control de la luz suele ser más críptico que el prospecto de un medicamento contra las hemorroides: 20 interruptores, algunos escondidos, diseminados por toda la habitación. Estoy seguro que se puede simplificar el mecanismo.

5. Si no me alojo en una 23a. planta, puedo usar las escaleras y, de hecho, me gusta hacerlo. ¿Por qué la mayoría de escaleras de los hoteles parecen el decorado de una película de serie B, donde está a punto de pasar algo muy malo?. 

6. Llevo 35 minutos desde el aeropuerto hasta el hotel cargando la maleta. De hecho, llevo con ella desde las 6 de la mañana. ¿Qué les hace suponer que soy incapaz de llevarla hasta la habitación?. 

7. Me gustan las plantas. Me gustan mucho las habitaciones con plantas. 

8. Creo que el criterio debería ser éste: Si dudamos entre colgar un cuadro o no hacerlo, claramente no hay que no hacerlo. De hecho, casi mejor no colgar jamás un cuadro. He pasado noches enteras sin dormir por culpa de cacerías de ciervos o atardeceres en el bosque de las ninfas. 

9. La mayoría de hoteles abusan de los olores artificiales: detergentes, ambientadores, aerosoles…, que intentan disimular el tránsito humano de un hotel. Personalmente, me molestan muchísimo. Ventilar un poco y combinar con olores naturales (un poco de espliego o de lavanda, por ejemplo) es una alternativa mucho más agradable. 

10. Parece ser que en la mayoría de hoteles, el presupuesto se les agotó antes de llegar al armario. Encontrar perchas de madera es tan complicado como encontrar un libro en la casa de Gran Hermano. 

11. No sé quién diseña los “salones” de algunos hoteles. Las conferencias en algunos salones con tapizados, mesas minúsculas, una iluminación clandestina y una tarima con faldón en las mesas parecen sacadas de una boda búlgara de los años 80. 

12. Y ya que hablamos de conferencias, he visto batallas por un enchufe más violentas que las Termópilas. El criterio podría ser: Nunca habrá suficientes, de manera que multipliquen por dos la previsión. 

13. Esto sé que es difícil, pero me haría feliz. Es casi imposible leer un periódico y desayunar a la vez, porque las mesas (casi siempre circulares) son demasiado pequeñas. En mi mesa ideal caben el café, el plato, el periódico e incluso, el bol de frutas. 

14. Y ya que hablamos de desayunos, me gustaría reivindicar el valor del café. Esas máquinas que proporcionan un líquido oscuro precedido de un ruido atronador deberían ser precintadas por sus efectos contra la salud pública. 

15. En mi hotel ideal, dejo la maleta después del check out en un espacio seguro y además no me siento como un delincuente que deja un alijo en un piso franco. 

16. Y en mi hotel ideal, la recepción tiene un perfil de twitter y me puedo dirigir a ellos en cualquier momento y en cualquier punto de la ciudad. 

17. Lo importante no es que el hotel tenga wi-fi. Lo verdaderamente importante es que el wi-fi funcione. 

18. Olviden en los kits de bienvenida los gorros de baño, las pantuflas y esos horribles albornoces. Me conformo con un champú digno.

19. Dejo para el final algo que parece simple: ¿Y si el mando a distancia de verdad funcionase como un mando a distancia?

20. Y la última: llaves con coordenadas gps (ideal para taxistas novatos).