Federalisme


El federalisme és un concepte polític molt arrelat a Catalunya. Podem trobar llavors del federalisme entre els hereus de la Constitució liberal de 1812 i dels principis reformadors de la Revolució Francesa, el moviment carbonari i democràtic d'inspiració saint-simonià o els liberals exaltats de 1830 i l'experiència juntista, que van esclatar durant la revolució política de 1868 i la repúblcia fracasada de 1873. La història política del XIX i del XX a Catalunya està lligada al federalisme, no només com una forma alternativa d'organitzar l'administració, sinó també com una forma alternativa de concebre les relacions socials. Aturo, però, la meva travessia històrica. Poden estirar del fil d'aquest llibre i, en general, de les aportacions de l'Àngel Duarte que escriu un dels millors blogs del país.

El nacionalisme estatalista

En els darrers 25 anys, el nacionalisme ha perdut bona part del component federalista. Avui, en una discussió en el twitter, en @jordigarcia m'ha assegurat que el "federalisme no existeix". És curiós com entre els independentistes, el federalisme té una connotació negativa. El fet que independentisme i federalisme siguin excloents, vol dir doncs que el futur estat català no serà federal. O sigui, que serà centralista.

Per això, l'independentisme català se sent incòmode amb la gestió del poder "cap amunt" i "cap avall". Fixem-nos. Ja he explicat en un altre post que els deu mil de Brussel·les no es manifesten per un model alternatiu d'Unió Europea. No és una manifestació a favor de l'Europa de les nacions (les regions) i l'Europa de les ciutats, sinó la reivindació que Catalunya passi a ser l'estat 28 de la Unió. Segon exemple. El moment que la ciutat de Barcelona proposa l'adopció del domini .bcn (com altres ciutats del món), apareix una dura ofensiva de l'independentisme català que considera aquesta iniciativa com una reacció contra el .cat. Catalunya seria el perímetre superior i inferior de la gestió del poder públic.

Els estats - nació en una societat 2.0

Els estats nació són un artifici del segle XIX i han sobreviscut durant el XX, però tenen una data de caducitat. Hi ha dos reivindicacions de la societat 2.0 que col·lisionen amb la idea clàssica de l'estat - nació. En primer lloc, la societat 2.0 reclama una nova arquitectura del poder que recuperi la idea del bottom - up. En segon lloc, els individus mantenen vàries identitats de forma simultània, que no són excloents, sinó complementàries. Intueixo que la concepció federal està molt més preparada per a administrar el nou escenari.

L'agenda del federalisme català

Un esbòs de l'agenda federalista podria ser aquest:

1. (Molta) més autonomia local. El major fracàs de la transició ha estat l'afebliment del poder local i, de retruc, l'enorme capacitat transformadora del municipalisme de la transició. L'administració local vol dir proximitat, major capacitat d'acció col·lectiva, democràcia deliberativa. Aspiro al model escandinau, en el que els municipis gestionen els serveis públics bàsics, d'acord amb els seus propis criteris. Amb poc més del 15% dels recursos públics, l'autonomia local palesa la feblesa de la via federal a Catalunya.

2. Vegueries funcionals. De vegades, Barcelona és molt lluny. Lluny de Portbou, de Batea, de Vielha, d'Ulldecona, de La Seu. Les vegueries han de crear un sistema de govern descentralitzat, que apropi les decisions de l'administració als administrats. Reclamo una Catalunya federal, formada per vegueries que poden administrar recursos propis, que poden ser més eficients en la gestió directa dels pressupostos públics.

3. La Catalunya de l'Estatut en una Espanya federal. El principal quadern de ruta del model de país es va definir en una consulta popular, que acceptà per àmplia majoria un nou contracte col·lectiu anomenat Estatut. El pla pels propers deu anys ha de ser el desplegament sistemàtic de l'Estatut. Jo defenso que la foto finish de l'Estatut és un nivell d'autogovern superior al de la majoria de les federacions dels estats federals.

4. Una Europa de les nacions i de les ciutats. Reclamo més Europa, molta més Europa. La Unió Europea és el primer assaig reixit d'associació transnacional i, en conseqüència, un assaig federal. Però com tots els sistemes federals, la seva supervivència es fonamenta en la capacitat d'equilibrar els interessos individuals i els col·lectius, en la capacitat de construir projectes comuns basats en la diferència i en el respecte escrupulós a la diversitat.

Més Europa, més municipi, més descentralització, un estat federal i una Catalunya federal. Aquesta és l'agenda del federalisme i, em fa l'efecte, aquest és el camí per adaptar els fòssils decimonònics dels estats-nació del XIX a la complexitat de la societat 2.0.

Comentaris

Anònim ha dit…
Compartim en molts aspectes les teves reflexions.

JSC Malgrat de Mar
J ha dit…
Està bé aquest plantejament, però trobo que queda molt teòric.
Com solventariem el tema del financiament?

A reveure,
EnriqueV ha dit…
El fderalisme es elsistema organizatiu del futur. En tots els ambits demanem una organitzacio mes federal. Quand demanem descentralitzacio demanem federalisme, quan volem mes participcio ciutadana en la vida publica no es mes que aplicar un model federal al maxim nivel, es a dir decentralitzar el poder de decisio, descentralitzar el debat, centralizat en els organs de poder.
Si comprovem les demandes de diferents corrents ideoligiques casi totes mostran signes de un federalisme mes o menys pronunciat. Trobar ese punt comu seria una primera fase de conseguir poc a poc el canvi necesari que actualment es imprescindible per renovar la sociietat.
Anònim ha dit…
Moltes gràcies per la referència i... per la informació. No m'havia enterat!!!

Pel que fa al finançament, si un és, de debò federal, resulta fàcil decidir-se pel mètode: s'ha de discutir entre l'Estat i totes les comunitats autònomes conjuntament (com preveu la LOFCA). Que el resultat no serà del tot satisfactori per a 'nosaltres'? Doncs depèn de qui som el nosaltres.

A mi ja m'estaria bé. Però, és clar, jo es que no sóc nacionalista, sinó, i en tot cas, autonomista i federalista, partidari de l'harmonització autonòmica i de la Constitució, de Catalunya i d'Espanya. Sense complexos.
Pel meu gust, queda una mica demagog el teu plantejament de que l'independentisme seria centralista, quan és des de les tesis que volen un Estat propi per als Països Catalans la instauració de les Vegueries com a administracions descentralitzadores, cosa que el vostre estimat estat espanyol com a maxim a fet les "provincias"... i ja sabem tots de que van.

Si el que et preocupa és el centralisme, per ara preocupet del de l'Estat espanyol, que prou a fer-hi tens. El del futur Estat català, no et preocupis... perquè hauria de ser centralista quan som dels poquets que tenim el mapa comarcal administratiu desplegat i planejem una segona descentralització amb les Vegueries?

Ai...
Donaire ha dit…
JSC Malgrat

Gràcies per l'enllaç i la referència

Joan Ayats

la política és l'addició de la teoria i la pràctica. El problema del finançament se solventa amb l'acció directa del Govern i la negociació amb el Govern de l'Estat. Però és imprescindible que creem un corpus teòric col·lectiu, un quadern de bitàcola de quin país volem ser quan siguem grans. No es pot construir un país a cop de negociació.

EnriqueV

Exactament. Federalisme és descentralitzar, participar, democràcia directa...

Àngel

En el federalisme, no hi ha sol nosaltres sinó varis nosaltres. Jo penso que la clau és aquesta.
Donaire ha dit…
Jordi

1. L'independentisme sent repulsió a la paraula federalisme. Cada vegada que dic que soc profundament, obertament, radicalment federalista en un fòrum independentista em responen que això del federalisme no té sentit.

2. Em remeto també als fets. Ningú no està escandalitzat perquè no es desplega l'Estatut pel que fa a les competències municipals. Ningú no està escandalitzat perquè no s'han activat les vegueries.

3. Fixa't per exemple en la violenta reacció de l'independentisme contra la proposta del .bcn. Ha estat una reacció que evidencia molt bé en quin país vivim. L'argument central és que el .bcn afebleix el .cat. Fixa't que qualsevol cesió de sobirania cap amunt o cap avall és vista com una agressió.

4. En resum, l'independentisme peca d'estatalisme. Sublima l'estat català i centra tots els seus esforços, tota la seva simbologia, tots els sentiments... en l'estat català. Jo soc ganxó i gironí. També català és clar. Però reclamo urgentment que la Generalitat de Catalunya, que gestiona més del 50% de les despeses públiques, desi una part de les seves competències a la Vegueria de Girona. Vull un govern gironí, al costat dels gironins, a prop del territori gironí, adaptat a la realitat gironina. I vull molta més capacitat de gestió municipal a Sant Feliu de Guíxols. Vull que l'àmbit local sigui fort.
Toni Rodon ha dit…
Don-aire. El federalisme no ve donat pel nivell de poder d'una regió en termes comparats. Els estats federals mexicans tenen menys poder que Catalunya. Els alemanys i els nord-americans, més. En l'actualitat el "federalisme" és sovint invocat com a solució idònia per procedir a una articulació territorial de l'Estat amb vocació de futur. L'experiència ha demostrat que el federalisme no sempre funciona bé en realitats plurinacionals. Tampoc no sempre en les uninacionals (o plurals, si vols l'eufemisme). És un sistema que implica un canvi de model que va més enllà, basat en la configuració d'unes realitats territorials (nacionals o subnacionals) que es configuren com a sobiranes. Dubto que l'Estat espanyol vulgui "convertir" les entitats territorials en sobiranes. Per una sola raó: existeix només un demos (l'espanyol), no diversos demoi. Es pot augmentar el nivell d'autogovern de les parts autònomes, però això no serà mai federalisme. La Constitució espanyola, o l'Estatut, no són federals. Poden tenir elements federals, però aquests són els mateixos que els elements regionals o centralistes. Per tant, no es pot ni titllar de "federalitzant". És un objecte polític no identificat (Delors dixit), fruit d'un moment molt concret. En tot cas, per no dur la contrària, la meva pregunta, òbvia d'altra banda, seria: què espera el partit socialista a proposar una reforma federal de la constitució si aquest és el seu objectiu polític?
Albert Guilera ha dit…
L'estat-nació, federal o centralista, autonòmic o foralista, amb totes els transformacions que vulguis- com per exemple les que augura Philip Bobbit, que anuncia l'evolució cap a un estat-mercat- segueix sent el subjecte de dret internacional, i per tant, el que té veu i vot al món i específicament a la UE. D'altra banda , l'enemic del federalisme a l'estat espanyol no és el nacionalisme català, sinó el nacionalisme espanyol, i sinó pregunta què en pensen de debò els teus companys de partit de Zamora, de La Rioja, de Cáceres o d'Almería.
Donaire ha dit…
Benvolgut Albert

1. Els estats no tenen veu i vot al món. On?. A les Nacions Unides que té estats amb capacitat de bloqueig?

2. Certament, la UE funciona encara amb la lògica dels estats. Però jo aspiro a que canviem la Unió Europea. Tu no?

3. Jo no parlo d'enemics. Parlo de possicions contràries. Això no és pas una batalla.

4. A Espanya hi ha federalistes. Alguns, bons amics. Hem de viatjar més, de veritat.

5. I, en contrast, el discurs independentista és profundament antifederalista. Jo he quedat parat, per exemple, de la terrible ofensiva contra el .bcn, que és considerat una agressió contra Catalunya.
Donaire ha dit…
Benvolgut Toni

1. Estic al 95% d'acord amb tu (t'explico després el 5%). Efectivament un sistema federal no és un estat-nació més o menys descentralitzat en òrgans inferiors. És una arquitectura de l'organització política radicalment nova.

2. Hi ha molta tendència a confondre federalisme amb estats anomenats federals. No és el meu cas. Jo defenso que la societat contemporània (una societat 2.0) necessita un nou vestit i que el vell federalisme utòpic del XIX pot recuperar la seva vigència, evidentment si l'actualitzem.

3. Es tracta, per tant, d'una discussió teòrica i teoritzant. Tu em contestes que l'Estat espanyol no vol un model federal. És a dir, em rebats amb un element pràctic. Jo no criticaré l'independentisme perquè ara no tenen un recolzament popular. Defenso que el projecte de país es pot basar en un desideratum i en un intent de cercar la majoria per la vida del diàleg.
Si el federalisme és una bona via, si arribem a aquesta conclusió en l'àmbit de les idees, llavors podem passar a l'acció política.

4. El fons del meu argument és que certament l'Espanya actual només reconeix un demos, però és que la proposta independentista també. És més, no conec ni una sola construcció teòrica que defensi un estat català federal. L'independentisme català, amb els himnes, les banderes, la simbologia, l'alterofòbia, la creació de sistemes ells versus nosaltres, el rebuig a les altres formes culturals, les seleccions nacionals i l'èpica, respon absolutament a la concepció romàntica dels estats nació del XIX. No proposa una forma alternativa (basada en varis demoi simultanis), sinó una forma clàssica (un sol demos) en la que canvien els límits.
Toni Rodon ha dit…
Don-aire. Veient la resposta, tancaré el debat, perquè, pel que veig, estàs al 100% d'acord amb mi, perquè parles d'independentisme i de diferents elements que en van relacionats quan, jo, ni n'he parlat, d'independentisme. Seria un altre debat. Gràcies per la resposta.
Donaire ha dit…
Tanquem doncs. Jo estava d'acord al 95%. La discrepància no té res a veure amb l'independentisme. Volia contrastar el fet polític amb la teoria politica.

Jo soc de l'ala federalista del PSC i aspiro a convèncer els membres del PSOE. Però això és un altre guerra, que és la de l'acció política. En aquest post, estava situat en la batalla de les idees.
Anònim ha dit…
Fa molt de temps que jo defenso el mateix que tu. UN exemple encara mes evident es el FC Barcelona. En tot el món, els clubs són de les ciutats o dels barris, excepte a Catalunya que és el club dels catalans, el que ofega la resta d'equips de futbol. És curiós que un país amb set milions d'habitants només tingui un club.
Anònim ha dit…
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Joan ha dit…
El federalisme no ha estat mai majoritari a Catalunya. Mai. Ho ha estat el nacionalisme i el catalanisme. I si algun nacionalista ha volgut "comprar" la idea, ha estat com a etapa intemitja cap a l'estat català.

A Espanya no n'hi ha ni un, de federalista, i quan els propis socialistes en posen un de president de la Generalitat, se'l carreguen des de Madrid.

Així que el federalisme és inviable des del punt de vista majoritari, i des del punt de vista pràctic.

D'aquí prové el moviment, cada cop major, en favor d'un estat independent.
Gràcies per deixar-me dir el que penso.
Donaire ha dit…
Joan

Quan dius mai, estàs del tot segur?.Per tant, el republicanisme federal de principis del XX, Pi y Margall, Estinislau Figueras, Salmeron, els prop de 20 diaris federals de principis de segle... Què en fem de tota la tradició federal del republicanisme català?. Sabies que aquests pensadors polítics van inspirar el pensament polític europeu?. Has analitzat la història del pensament polític català des de la segona meitat del XIX fins el franquisme?.

Llences per l'aigüera la història política d'aquest país.

I el teu problema és el següent: Confons federalisme amb no sobiranisme. Un error molt comú. Jo et pregunto: Si hi ha un estat català en el futur, aquest estat serà centralista o federal?. Si creus que ha de ser federal, tu ets alhora federalista i independentista. Perquè (atenció) federalisme no és l'antònim de sobiranisme. Però qui ha pervertit d'aquesta manera les paraules?.

Diguem un polític català (que no sigui del PP és clar), que estigui en contra de la descentralització del poder polític català. En contra de què el poder la Generalitat sigui transferit parcialment a les vegueries, als consells comarcals o als ajuntaments. Un nom. Una declaració.

Entrades populars