La paraula a l'exili

Estem a l'Any del Llibre (També l'Any Quixot i l'Any Cristian Andersen). Algun dia haurem de començar a plantejar-nos els límits dels anys temàtics perquè el grau de saturació és molt elevat (també és l'Any de la Gastronomia a Catalunya, l'Any Internacional de l'Arròs, l'Any Georges Sand, l'Any Juli Verne, l'Any Mundial de la Física, l'Any del Disseny finés, l'Any europeu dels ciutadans per l'educació, o el meu favorit l'Any d'Àustria amb vuit commemoracions simultànies).

Bé. Malgrat tot, estem a l'Any del Llibre. Mentre les campanyes se centren en el foment de la lectura, constato una feliç coincidència. El CCCB manté fins a finals de gener una exposició sobre la literatura de l'exili. La paraula és el pont que crea el lligam invisible entre els exiliats i la seva terra. (Per cert, si aneu al CCCB no us perdeu Mientras Tanto de Zulueta). Simultàniament, el Saló del Llibre i el Gremi de Llibreters han impulsat el Cicle d'Ulysses a Ulysses, una reflexió sobre l'allunyament i la literatura. De Coetzee a Pessoa, de Pavese a Melville.

Per cert. La publicació de les memòries d'un dels entrenadors mítics de la NHL ha revel·lat una dada sorprenent: No sap llegir ni escriure. Tota una vida amagant la seva frustació. Jo ara estic llegint Las dos muertes de Sócrates de García-Valiño. Què tal?. Previsible, com un discurs d'en Rajoy.