Nacions postmodernes (I)
El debat de les nacions és un fals debat. Durant el segle XX, els conflictes nacionals eren conflictes de fronteres. I els discursos nacionals, simples conjugacions dels verbs trencar, unir, annexionar, integrar, pertànyer o relacionar. Vivim encara empresonats en els vells debats, intentant delimitar els límits. I els politòlegs se senten com aquell anglès que pujà un puig i baixà una muntanya.
Un fals debat, he insinuat... El problema de les nacions contemporànies no són els seus límits, sinó la seva naturalesa. O dit en unes altres paraules, les nacions ja no són el que eren. En les properes setmanes, intentaré demostrar que les coordenades clàssiques de la nació són tan anacròniques com la màquina d'escriure, les ballestes o les antenes de Ràdio Liberty. De l'efimeralitat a la societat en xarxa, de la globalització a les noves identitats, tot sembla jugar en contra del concepte clàssic (romàntic i il·lustrat) de la nació. I avui m'agradaria parlar de les efimeralitats, en un món que no para de bellugar-se.
Les nacions es basen en el principi de la vinculació entre els elements afectius de l'individu i el seu territori. La lenta redacció de la biografia personal es va fixant en el paisatge i permet reforçar el sentit de pertinença. Aquest és el meu lloc perquè és també el lloc de la meva infantesa, el receptacle dels meus records. En segon lloc, els individus relacionen els llocs amb el seu projecte de futur. És la segona relació afectiva necessària: Aquest és el meu lloc, perquè és on vull passar la resta de la meva vida, és l'escenari d'allò que ha de passar. I finalment, hi ha un tercer vincle afectiu que està molt present en les comunitats tradicionals i és el lligam de l'espai amb els avantpassats. Aquest és el lloc en el que varen viure i morir els meus familiars, la meva identitat.
Per tant, la nació fixa en certa manera un vincle emocional i afectiu entre la biografia i el lloc, entre la meva identitat personal i l'espai col·lectiu. El problema apareix quan els individus es belluguen. De fet, la immigració incomoda el concepte tradicional de nació, perquè sobtadament uns individus estan lligats a uns espais llunyans i no reconeixen en els seus espais d'acollida els elements del passat. Però els nouvinguts projecten en el nou lloc els seus somnis de futur. No és l'espai dels seus pares, ni dels records d'infantesa, però sí serà l'espai dels seus fills. Aquesta lògica explica l'adaptació de la immigració dels 60 al paisatge català: en el fons, hi ha un projecte de vida i una aposta per un futur millor. Però, com diu la cançó, els temps estan canviant.
La societat contemporània es caracteritza per una mobilitat sense precedents. En primer lloc, podem constatar un creixement exponencial dels desplaçaments residència - treball. Aquest és un procés originat parcialment per un model d'urbanització extensiva que lluny de crear polaritats, ha afavorit una extraordinària "esquitxada urbanística", però també per la generalització dels espais metropolitans o pseudo-metropolitans. Triem un municipi: Parets del Vallès. Dels 7.000 ocupats llargs, només 2.500 treballen a Parets i uns 4.700 treballen fora del municipi; però a més més de 8.000 persones d'altres municipis viatgen cada dia a Parets a treballar. Si penseu que és una excepció, comproveu aquí el grau de mobilitat del vostre municipi. Els individus han entrat en una mena de zàpping territorial, que afecta la relació entre biografia i lloc: espai de treball, espai d'oci, espai de residència, espai cultural... Es podria argumentar que tots aquests espais són en realitat les diferents parts d'una mateixa entitat territorial, que és Catalunya. Un altre dia discutiré aquesta concepció i em referiré a la nanoescala.
Hi ha un segon component sobre els desplaçaments que afecta de forma més sensible encara la relació entre individu i lloc. Si estudiem els desplaçaments migratoris, constatem una novetat. La versió clàssica dels 60 (de Cartagena a Santa Coloma o d'Úbeda a Palamós) està essent substituïda per itineraris complexos. Els immigrants es mouen d'un lloc a un altre i després a un altre, que probablement no serà el darrer destí. Podeu estudiar, per exemple, el comportament de la immigració del Baix Empordà en el treball de Solana. De fet, els catalans també han entrat en aquesta concepció fràgil de l'assentament, especialment entre els joves "Visc amb un pis de Barcelona, passo un any d'Erasmus a Florència, m'instal·lo a Sant Quirze del Vallès, em venc el pis i em trasllado a Reus...". A diferència de la concepció col·lectiva dels 70 o fins i tot els 80, molts catalans consideren que probablement el seu lloc de residència actual no serà el lloc de residència definitiu. I això trenca un principi bàsic que havíem comentat anteriorment: la identificació entre espai i projecte de vida.
Per tant, la concepció moderna de la nació no es pot sustentar només en el principi clàssic de la vinculació entre individu i comunitat, sinó que ha de ser capaç d'integrar la fragilitat de les relacions efímeres, la incertesa de saber quina pot ser la nostra nació demà.
Les nacions es basen en el principi de la vinculació entre els elements afectius de l'individu i el seu territori. La lenta redacció de la biografia personal es va fixant en el paisatge i permet reforçar el sentit de pertinença. Aquest és el meu lloc perquè és també el lloc de la meva infantesa, el receptacle dels meus records. En segon lloc, els individus relacionen els llocs amb el seu projecte de futur. És la segona relació afectiva necessària: Aquest és el meu lloc, perquè és on vull passar la resta de la meva vida, és l'escenari d'allò que ha de passar. I finalment, hi ha un tercer vincle afectiu que està molt present en les comunitats tradicionals i és el lligam de l'espai amb els avantpassats. Aquest és el lloc en el que varen viure i morir els meus familiars, la meva identitat.
Per tant, la nació fixa en certa manera un vincle emocional i afectiu entre la biografia i el lloc, entre la meva identitat personal i l'espai col·lectiu. El problema apareix quan els individus es belluguen. De fet, la immigració incomoda el concepte tradicional de nació, perquè sobtadament uns individus estan lligats a uns espais llunyans i no reconeixen en els seus espais d'acollida els elements del passat. Però els nouvinguts projecten en el nou lloc els seus somnis de futur. No és l'espai dels seus pares, ni dels records d'infantesa, però sí serà l'espai dels seus fills. Aquesta lògica explica l'adaptació de la immigració dels 60 al paisatge català: en el fons, hi ha un projecte de vida i una aposta per un futur millor. Però, com diu la cançó, els temps estan canviant.
La societat contemporània es caracteritza per una mobilitat sense precedents. En primer lloc, podem constatar un creixement exponencial dels desplaçaments residència - treball. Aquest és un procés originat parcialment per un model d'urbanització extensiva que lluny de crear polaritats, ha afavorit una extraordinària "esquitxada urbanística", però també per la generalització dels espais metropolitans o pseudo-metropolitans. Triem un municipi: Parets del Vallès. Dels 7.000 ocupats llargs, només 2.500 treballen a Parets i uns 4.700 treballen fora del municipi; però a més més de 8.000 persones d'altres municipis viatgen cada dia a Parets a treballar. Si penseu que és una excepció, comproveu aquí el grau de mobilitat del vostre municipi. Els individus han entrat en una mena de zàpping territorial, que afecta la relació entre biografia i lloc: espai de treball, espai d'oci, espai de residència, espai cultural... Es podria argumentar que tots aquests espais són en realitat les diferents parts d'una mateixa entitat territorial, que és Catalunya. Un altre dia discutiré aquesta concepció i em referiré a la nanoescala.
Hi ha un segon component sobre els desplaçaments que afecta de forma més sensible encara la relació entre individu i lloc. Si estudiem els desplaçaments migratoris, constatem una novetat. La versió clàssica dels 60 (de Cartagena a Santa Coloma o d'Úbeda a Palamós) està essent substituïda per itineraris complexos. Els immigrants es mouen d'un lloc a un altre i després a un altre, que probablement no serà el darrer destí. Podeu estudiar, per exemple, el comportament de la immigració del Baix Empordà en el treball de Solana. De fet, els catalans també han entrat en aquesta concepció fràgil de l'assentament, especialment entre els joves "Visc amb un pis de Barcelona, passo un any d'Erasmus a Florència, m'instal·lo a Sant Quirze del Vallès, em venc el pis i em trasllado a Reus...". A diferència de la concepció col·lectiva dels 70 o fins i tot els 80, molts catalans consideren que probablement el seu lloc de residència actual no serà el lloc de residència definitiu. I això trenca un principi bàsic que havíem comentat anteriorment: la identificació entre espai i projecte de vida.
Per tant, la concepció moderna de la nació no es pot sustentar només en el principi clàssic de la vinculació entre individu i comunitat, sinó que ha de ser capaç d'integrar la fragilitat de les relacions efímeres, la incertesa de saber quina pot ser la nostra nació demà.
Comentaris