Teories

Tinc tendència a teoritzar. Volen un exemple?. Ara fa uns dies m'estava preparant un pa amb tomàquet. I vaig seguir la seqüència canònica: primer, xuco el tomàquet, després un raig d'oli i finalment un polsim de sal. Naturalment, el pa és de pagès i lleugerament torrat. I llavors, apareix el dubte.

No seria millor començar per l'oli?. En un pa sucat amb oli, el tomàquet llisca més bé, i a més, la barreja tomàquet - oli és més efectiva. Tinc la sensació que en la seqüència clàssica (tomàquet - oli) la pàtina d'oli no es distribueix de forma homogènia. Pensant-ho bé. Si aquest raonament és vàlid, no seria més lògic començar per la sal?. O sigui, de forma inversa a l'estàndard: sal - oli - tomàquet. D'aquesta manera, el tomàquet actua com a distribuïdor dels ingredients per la superfície del pa torrat.

Començo a imaginar totes les variants. Són tres ingredients. Es tracta per tant de permutacions de tres elements, és a dir tres factorial (tres per dos per un, que són sis). Elimino les dues opcions que comencen pel tomàquet. De les altres quatre possibilitats, la seqüència que finalment em convenç més és la següent: Primer, l'oli. El pa calent reacciona al tacte subtil d'un oli que ha de tenir una acidesa elevada. Immediatament, un polsim de sal, quan més fina millor. I finalment, el gest sever del tomàquet que deixa anar el seu preuat líquid i que alhora escampa la trilogia com si fos un nou tot, una síntesi.

Ara estic elaborant noves teories, els resultats de les quals els exposaré quan arribi a les conclusions finals. En aquests moments treballo en els teoremes següents: "Quins indicadors són els més eficients per decidir en quina cua del peatge ens situem?", "factors d'èxit d'un post del teu blog" o "per què és imposible escalfar la llet en un microones en el seu just punt (ni massa ni massa poc). Aquesta és una de les meves aspiracions més inconfesables: rebre la distinció d'un Ig Nobel.

Comentaris

Anònim ha dit…
No, no, no...
Si xuques el tomàquet després de posar l'oli, hi ha menys quantitat de tomàquet que es queda adherida al pa,la qual cosa, a mi, no m'agrada.
Pel que fa a la sal, també goso dur la contraria, quan més gruixuda millor, però com el tema dels posts, és qüestió de gustos.

Pel que fa al peatge, si no tens Teletac, sempre anar a la cua de pagament amb tarja que estigui situada més a la dreta.

El tema de la llet és més complicat, però reconec que el meu microones i jo hem arribat a una entesa satisfactòria. Potser el fet de beure llet de soja hi té a veure (?).

Ja saps, a disposar... i uns premis interessants aquests Ig Nobel. :-)
Euphorbia ha dit…
Aquesta teoria fatal eh?
Como vols sucar el pa a sobre de l'oli que llisca? Ja costa prou que si enganxi com per complicar-ho amb l'oli.
I la sal es posa al final, com tota la vida i tirada des de ben amunt perque es reparteixi uniformement.

Fent canvis en el pa amb tomàquet ofens la intel·ligència dels nostres nostrats avantpassats que van estar rumiant-s'ho durant segles i més segles.

En definitiva, com em deia ma mare: menja i calla!

Un petó
Gemma
Anònim ha dit…
Lo bo de les teories, quan les poses en pràctica, és que et permeten o be reafirmar que el mètode tradicional és el millor, i en aquest cas continues fent el pa amb tomàquet com sempre, o be evoluciones i descubreixes que sempre hi han mètodes o formes millors per a fer les coses.

El que és evident és que sempre surts guanyant.

Així que continua teoritzant, i informe'ns de les teves conclusions.

Per cert, introdueixo una variant: a mi m'agraden les torrades de pa de pagès amb all, tomaquet i oli. Quina és la millor forma?
Anònim ha dit…
m'encanta que amb la que cau pensis en pa amb tomata. Una qüestió purament professional, química per a ser exactes. Si primer poses l'oli transformes la superfície en hidròfoba el que dificultarà l'adherència dels components de la tomata, bàsicament hidrosolubles. Les molècules del midò del pa, són capaces de lligar l'aigua que és el vehicle dels components de la tomata. Company no li donis voltes, és una tonteria canviar les coses que van be.
Anònim ha dit…
A la cuina ... experimentar. Això m'ho diu la meva mare que d'això sap un ou. I perquè no experimentar amb els plats més tradicionals ... si fins i tot jo m'he begut un pa amb tomàquet ... i estava boníssim. La gràcia de la cuina està en jugar amb els ingredients i poder observar els canvis d'un plat segons l'ordre en el que els afegeixes o la manera de tallar-los, o la manera de presentar-los simplement, o... increïble. Per mi, tota una sort i un plaer pels sentits que la cuina evolucioni com ho està fent ... i tota una sort tenir a la mama que per necessitat va travessar el teló de la cuina i ara, en escena, juganera i amant de la seva feina, em deixa preparats els millors sopars del món mundial.
Donaire ha dit…
chat

El problema de la sal i de l'oli no és petit. Tots ho hem experimentat. Per molt fi que sigui el rajador, la pàtina d'oli no és homogènia. Hi ha zones del pa sense oli i altres anegades. El mateix passa amb la sal. Per molt amunt que pugis, la sal no es reparteix pel pa, sinó que es concentra en una sola zona.

La meva proposta és que el tomàquet faci de repartidor. Agafa l'oli i la sal i l'escampa per tota la superfície. Per a què funcioni millor , és fonamental que elpa estigui molt calent. Així, l'oli triga més a ser xuclat per la molla.

El tema del peatge es pot sintetitzar (crec) en un algoritme. Espero tenir-lo enllestit aviat i m'agradaria que el provéssiu empíricament.

El tema de la llet és un misteri científic. Hom podria pensar que si s'escalfa sempre a la mateixa potència i temps, s'assolirà un punt just (ni congelat ni escalfat). Però no. Aquesta és la desgràcia. Els microones tenen un comportament autònom i canviant. La meva teoria és que el seu estat anímic està correlacionat en termes negatius amb l'evolució de la Borsa. Com tot a la vida.
Donaire ha dit…
Gemma

Dons si això et sembla ofensiu, no et parlaré de les meves teories sobre la pilota i la carn d'olla, sobre els canelons i (ai heretgia) sobre la botifarra amb mongetes.

Lile

A mi m'encanta l'all, però no a les persones del meu entorn. En tot cas, el seu gust és tan potent que pot eliminar el conjunt. Jo suco l'all a la crosta: és una aposta perimetral, com si fos per la porta de darrera.

Carmencita

Entenc el que dius. Però el meu objectiu no és l'adherència. Al contrari. M'agrada més que els tres components de suport al pa (sal/oli/tomàquet) estiguin lleugerament en suspensió. Que l'absorció de l'almidó sigui la més petita més possible, de manera que la trilogia tingui una identitat pròpia, diferenciada del pa torrat.
M'explico. A mi no m'agrada el pa massa entovat.

Anònim

Ostres. No seràs el fill de la Carme Ruscalleda??
Anònim ha dit…
per la reparticio de l'oli, s'han inventat uns polveritzadors, que atomitzen les particules oleiques, fent-ne una distribucio perfecte
ZAGASO ha dit…
1. Pa ben torrat.
2. Rascar una dent d'all.
3. Refregar el tomàquet com un possès.
4. Posar-i sal.
5. Pluja forta d'oli d'oliva super fort, d'aquells que amarguen!!!
6. Obrir ampolla de cava brutíssim ben freda
7. Posar-se a taula i engegar CD de Miles davis.
8. Obrir el diari esportiu.

9. MENJAR, BEURE, LLEGIR i ESCOLTAR...

10. Si pots, doncs ... ramata la felicitat amb la parella ( si suporta l'all!!!!)


jejejeje
Salut amics.
Donaire ha dit…
Je, je. El millor, Mile Davis. I la parella, és clar

Entrades populars