Miedos

El peor de los miedos es el miedo real. David, mi hijo de cinco años, tiene miedo de los tiburones. Y cuando nos alejamos de la orilla, y ya no se distigue el color del fondo, mira en la superficie temeroso de encontrarse con la aleta amenazadora de un escuálido. También teme las orcas. Pero menos. Son tan bonitas, me dice. Es un miedo tierno, casi evanescente. Basta un abrazo o un susurro para acallarlo.

El peor de los miedos es el miedo real. En Bagdag, los niños temen salir a la calle. Temen que en un falso control, unos hombres vestidos de negro reconozcan su condición de suníes y los asesinen sin pestañear. En Palestina, los niños temen quedarse en casa. Temen que en uno de los bombardeos israelíes, una bomba abra de cuajo la habitación y los entierren en una montaña de cascotes. Como la niña de Crash, sus padres no pueden calmar los miedos con un abrazo o con un susurro.

El miedo no aparece en las estadísticas. Es invisible. Sólo queda su rastro, como en el reguero de orina que dejó uno de los niños asesinados en el norte de Iraq. No poder enmudecer el miedo de tu hijo. Ése es, quizás, el peor de los destinos.

Comentaris

Anònim ha dit…
Interessant, però fins i tot, podria ser més interessant com s'origina la por, i qui l'origina i perquè. Encara que a vegades la imatge cognitiva ens ve donada. A mi per exemple hi ha dos coses que em fan por: entrar dins un camp de blat, i veure les finestres d'una casa tapiades.
Recordem, però que la por és un estat relatiu. I encara més en turisme.
Larha ha dit…
Aterrador también me resulta la mirada perdida de un niño, nunca los he visto cerca de mí, siempre ha sido desde televisión. No hay nada que me resulte más descorazonador que esa mirada perdida, porque es señal de pérdida de todo lo que significa la inocencia.

Un beso Donaire.
ZAGASO ha dit…
La por, quan deixa de ser una eina de protecció, és un malson incontable.
Passa a ser terror!!! Recoredeu algun malson terrorífic?

Ara al Líban, a Palestina, a Iraq o al centre dels USA en deuen haver uns quants...

Falsa i cruel societat. Tirà i fred imperi monetari.

Bon estiu
Euphorbia ha dit…
Cert, no hi ha res mes trist que veure un nen que pateix, que té por, que es maltractat o passa gana. És la misèria més gran del món on vivim.
Estrella ha dit…
Fa dos dies l'exèrcit israelí va llançar una bomba contra una casa on es sospitava que hi havia una reunió de membres de Hamàs. Però a la casa només hi havia Nabil Al Slalmiye (membre de Hamàs) la seva dona i els seus set fills d'edats entre el 7 i els 19 anys. Tota la família va resultar morta.
A mi el que em fa por es que els exercits matin la població civil impunement. Que USA tingui poder de veto a la ONU. Que Bush es cregui amb el dret d'impartir la seva justícia per tot el món. Que els aduts estigin igual d'aterrits que els nens als que no poden consolar.
Ana ha dit…
¡Cuantos niños están en estos momentos sometidos al terror! -grado máximo de miedo, siempre incontrolable y casi siempre impuesto- sobre los que caen bombas convencionales, bombas sónicas, misiles o actos terroristas...Y ese terror les va a marcar para toda la vida...!que desastre!
Tu post me ha llenado de ternura dolorosa por ellos...
Enhorabuena por tu sensibilidad...
David tiene suerte con su padre...
Donaire ha dit…
el 7

Les pors irracionals són simpàtiques. La teva por als camps de blat (a mi em sona a Los chicos del maíz) o les finestres tapiades són fantàstiques. Una persona sense pors sí que em faria por.
El problema és tenir por dels lleons mentre dorms a la gàbia amb ells. Això ha de ser terrible. Que els motius de la por siguin reals.

sinmás

Potser he mitificat la infantesa. Però em sembla que totes les persones tenen dret a ser feliços essent nens. De fet, és veritat, hauríem de ser feliços sempre. Però tens raó. La infelicitat d'un nen (i la seva mirada perduda) és un fracàs de la humanitat.

Ignasi

Tens raó. I no puc dissimular un cert sentit de complicitat. El darrer episodi ha estat la condemna que ha fet els Estats Units dels atacs palestins, obviant l'ofensiva brutal israelí. Hi ha dies en què enyoro una Europa forta i justa, que faci de contrapès dels imperis com USA o la futura Xina.

Gemma

Des de que soc pare, soc especialment sensible a això.

Núria

Les desigualtats socials, sanitàries, econòmiques... entre unes parts i altres del món demostren la injústicia del bressol. Ningú tria en quina família neix. És una loteria. No ha fet cap mèrit per ser un nen de Baltimore i no de Bangalore.

Estrella

Em sembla recordar que un dels membres de la família es va salvar perquè en aquell moment no hi era a casa. Terrible
Jep ha dit…
eps, torno a felicitar-te pel teu blog, és veritablement l'únic dels socialistes que he llegit que paga la pena

au, salut!
Donaire ha dit…
Gràcies plam

Però t'asseguro que hi ha un grapat de blogs sociates que no estan malament.

Entrades populars