Anàlisi (II)

"Quan el cavall ja ha guanyat ja no es pot apostar" diu una dita anglesa. Les lectures del dia després semblen prediccions de la travessa de la primera jornada de Lliga. És clar que encertem el 2 del Nàstic a l'Espanyol; però el mèrit real és marcar la casella el dia abans del partit. Diem-ho clar: les enquestes prèvies han estat un desastre. El Pulsómetro de la SER no va preveure la davallada del PSC a Barcelona. L'enquesta de El Periódico sobreestima els dos grans partits, especialment CiU. I el premi especial és pel Racòmetre. Han fet desaparèixer del web les estimacions de 58 escons i han deixat el pronòstic més recent, el més tou. Tot i així, aquesta darrera va atorgar set punts més a CiU dels que ha tingut realment. Però a qui han fitxat els amics de RAC1 per fer les enquestes?. A Rompetechos?.

En tot cas, el Babel interpretatiu s'està multiplicant gràcies a l'ona expansiva de la blogosfera. Si volen seguir el debat, com sempre, hauran de consultar el principal cronista cíberpolític, en Saül Gordillo. Si m'ho permeten, jo també vull ballar en aquesta festa. Continuo l'anàlisi que vaig iniciar ahir.

Convergència guanya i perd

Convergència ha guanyat les eleccions de forma contundent. Vull reconèixer la victòria, clara, rotunda, i felicitar els seus responsables. Després del Pacte del Tinell, tots els analistes van pronosticar una caiguda lliure de la formació. I no només han aturat el cop, sinó que han incrementat la distància en vots i escons respecte del PSC. Chapeau. Totes les dades mostren amb rotunditat que CiU s'ha consolidat en el mapa polític català. Guanya on guanyava sempre i guanya on no guanyava mai. Victòria a totes les demarcacions, a la majoria de comarques i en un bon feix de municipis. I victòries simbòliques a determinats nuclis on la federació sempre havia estat perifèrica.

Des del meu punt de vista, l'èxit de CiU està basat en la combinació de cinc factors:

• Una base sòlida, que ha mantingut el seu compromís amb la federació en els temps difícils.
• Una hàbil gestió del procés estatutari. La fotografia ha estat el gran èxit de CiU.
• Un eficaç missatge ("El tripartit ha ensorrat el país"), que permetia alhora negar els evidents encerts de la gestió de Maragall.
• Un protagonisme absolut durant la campanya madiàtica (perdó per l'acudit fàcil).
• Una capacitat per aprofitar els errors dels rivals.

Però...

Els resultats no poden amagar una certa sensació de frustració. Penso que Convergència comet tres errors consecutius.

1. En primer lloc, situa el procés fora de Catalunya. La fotografia de Mas-ZP i els desitjos ministerials de Duran i Lleida són l'evidència. CiU ha volgut editar a Catalunya el sistema PNB: hegemònic al País Basc i decisius a Madrid. Amb un recolzament explícit al govern de Zapatero (que té una imatge excel·lent a Catalunya), el PSC es queda sense espai. Però és molt difícil acusar al PSC de sucursalista i mantenir el discurs del pont aeri al mateix temps.
2. En segon lloc, CiU no sap llegir els resultats del 2003 (tampoc el PSC). La fragmentació del mapa electoral havia estat considerat com un fet conjuntural. La lectura era més o menys aquesta: "Una part important dels vots d'ERC, ICV i el PP del 2003 són en realitat vots afins a CiU i el PSC. Els votants han volgut marcar l'accent (catalanista, ecosocialista, liberal) dels dos partits de referència". L'1 de novembre hem descobert que la fragmentació és ja un factor estructural del mapa electoral català. S'han acabat els governs majoritaris i encara més les majories absolutes. Hem passat del mirall pujolista al mosaic tan gaudinià.
3. Com a conseqüència dels dos primers, CiU creu que pot guanyar les eleccions amb un número d'escons que no permeti la reedició del tripartit. Sap que els electors socialistes estan desmotivats. I creu que "recuperarà" els vots perduts a Esquerra i una part del PP. Entre 56 i 60 escons. I per això no fa una campanya que construeixi ponts amb Esquerra, sinó un foc a discreció contra tots i contra tothom. O tot o res.

Un estudi dels resultats

CiU no guanya les eleccions. Les perd el PSC. Fixem-nos. El 2003, CiU havia aconseguit més d'un milió de vots i ara poc més de 900.000. La participació ha davallat i això permet dissimular els efectes de la caiguda amb un increment simbòlic del percentatge de vots (de 30,94 a 31,52) i dels escons (de 46 a 48), però molt lluny dels 58 - 60.

Hi ha un error molt freqüent en les valoracions. No és exacte afirmar que CiU ha perdut 100.000 vots, perquè el número total de censats (aquells que poden votar) ha baixat en 95.000. Entra dins el terreny de la política ficció saber quants d'aquests han estat perduts per CiU. Per ser més rigorosos, hauríem de dir que 95.000 és el balanç entre els nous electors (immigrants censats o majors de 18 anys) i electors perduts (defuncions i emigrants). Si féssim un supòsit de pèrdua proporcional d'acord als vots, podríem afirmar que ha pedut uns 65.000. Que igualment, són molts.

CiU ha perdut vots a les quatre demarcacions. També si fem la correcció del cens. A Lleida, Girona i Tarragona CiU ha perdut pes relatiu. De fet, CiU ha baixat el seu percentatge a 27 comarques i l'ha incrementat en només 15. En alguns casos, com l'Alt Camp, el Priorat o el Montsià el seu percentatge ha caigut un 10% sobre el total. Per contra, CiU ha pujat en les comarques on tenia menys pes específic, especialment a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. En algunes comarques, poques, fins i tot ha incrementat el número de vots respecte el 2003.

I aquí tenim una primera pista. CiU perd gas allà on tenia més pes i es recupera en els espais amb menor implantació. L'efecte cansament actua de forma determinant. Si mirem el núvol de punts entre l'evolució 2003-2006 de CiU per comarques i el percentatge de vots a CiU el 2003, podem constatar que hi ha una correlació moderada (una R de 0,6 per la corba logarítmica), però significativa.

I això explica el segon gràfic interessant, que és la correlació entre les pèrdues de CiU i les pèrdues del PSC. El PSC es recupera una mica allà on CiU punxa. I CiU puja on cau el PSC. No és que els vots d'un vagin cap als altres, sinó que els no votants d'uns beneficien l'increment relatiu dels altres. Atès que el PSC s'afebleix en la zona amb major concentració demogràfica, el sumatori total és una forta distància relativa entre CiU i el PSC. El coeficient de correlació de l'ajust polinòmic és de 0,75.

En resum. CiU no sap llegir que les bases que sustenten ICV, Esquerra i el PP són molt fortes i que la fragmentació serà el principi de la política catalana del futur. El seu atac contra el tripartit, la seva campanya dura i contundent, el seu esforç per reproduir les majories pujolistes li ha tancat les portes a qualsevol pacte post-electoral. Ni el PSC ni ERC poden pactar amb CiU. Tampoc pot establir converses futures amb el PP. En David Madí s'ha vist forçat a presentar la seva dimissió [citat a Saül]. Demà discutirem el panorama socialista. Mentrestant, obrim les línies als comentaris, reflexions i contradiccions que vulguin aportar.