Babel

Quinzè dia a Babel. Cada vegada tinc més problemes per fer-me entendre amb els operaris. Diria que ells tampoc s'entenen entre sí. Estic preocupat. Els infradosos no estan ben arquejats i les dovelles estan desajustades. He baixat al nivell inferior, però allà el brogit és ininteligible. Estic cansat.

Vint-i-tresè dia a Babel. Em comunico amb els treballadors només amb signes, però cada vegada és més complicat explicar alguna cosa coherent. Alguns d'ells fan la feina que els hi ve de gust: ja no coincideixen ni la llum ni la fletxa dels arcs; en el costat oest, han iniciat una llinda adovellada i just al costat un histriònic arc campanell. La situació en els nivells inferiors és molt pitjor. He vist marbre, travertí, peces d'or i dovelles d'adob encara tendre. El mal de cap ja no marxa pels matins.

Trenta-setè dia a Babel. Des de fa uns dies, cada habitant de Babel es refugia en el seu pedaç de torre. Ja no hi ha operaris ni mestres. Cadascú cerca els materials més enllà del riu, els trasllada fins el racó de la torre que anomena lloc i continua elevant els pisos cap al cel. Ara, una elipse s'escapa de l'estructura i es perd en un arc cec; ara una finestra borda traça un perfil llombard; allà, una llauna d'alumini enlluerna el migdia la cara nord. Una remor sense sentit acompanya els nostres moviments destralers, com el bogonar d'un eixam.

Quaranta-sisè dia a Babel. He comptat un centenar de nivells. Però no és possible pujar més enllà del pis vuitanta, on s'han insta·lat la major part dels ciutadans de Babel. La façana sud es va torçant lentament i des de fa dos dies, es desprenen regularment fragments de la torre com un fatal auguri. Cadascú xiscla d'una forma diferent i no soc capaç de trobar cap harmonia enmig del roent eixam humà.

Ahir la Torre va caure. Com un immens arbre envellit pel pes i per l'oblit. Ara jeu plàcidament en un camí de pedra infinit que es perd més enllà del bosc. I són tan belles les pedres mortes... Hem cremat centenars de cadàvers en pires de fusta i terra. Finalment, hem trobat un llenguatge que ens uneix: la veu del fracàs. Avui sento que una altra vegada titil·la el futur. Hem somrigut.

Ara penso que vivim un moment transcendental. I hauríem d'aixecar un gran arc per commemorar la fi del malson. He començat a dibuixar alguns esbossos...