Autonomia personal

Suposo que la biografia personal deforma la manera com mirem les coses. Fa uns anys, vaig adoptar una decisió que va tenir un desenllaç indirecte: una noia en cadira de rodes. Ja sé que no hi ha causa - efecte entre la meva proposta i el trist acccident. Però sempre que la veig amb el seu posat valent i aquelles cames dormides sento un fall de culpa. Irracional, si volen, però culpa. Suposo que per aquest motiu, la primera vegada que vaig sentir la proposta de la Llei d'autonomia personal (ho recordo molt bé) vaig somriure.

Una recomanació inicial: s'han de llegir la llei. Ara que els diaris són veus distorsionades pel pes del poder, creguin en el seu instint. Aquesta llei reconeix que l'autonomia personal és un dret universal i, per tant, se suma a l'educació, la sanitat i la seguretat social en l'edifici dels drets bàsics. Males notícies pels liberals: el model socialdemòcrata fa un pas més enllà. La llei és extraordinària. No només per l'objectiu, que és facilitar l'autonomia personal d'aquells que han vist reduïda les seves condicions físiques o psíquiques. També pels mitjans. Es planteja la creació de centres de dia, espais de suport, assistència tècnica i sobretot, assistència a la llar. Tots volem viure a casa. Però deixem en mans dels familiars la responsabilitat (a voltes impossible) de dedicar-se en cos i ànima als desvalguts. La flexibilitat, el recolzament físic, però també social i psicològic, l'atenció a les famílies, la proximitat i la universalitat fan d'aquesta llei una d'aquelles accions polítiques que canviaran la vida de les persones.

Suposo que no han seguit el procés de tramitació de la Llei. Ja fa temps que quan sentim parlar de lleis aprofitem per visitar el senyor Roca o per posar les croquetes a la paella. Els hi faig un resum. La proposta inicial era valenta, però amb una visió jacobina de l'Estat. En el procés de tramitació de la llei, alguns partits (com ERC o ICV, però també els diputats del PSC o del PSE) proposaren mesures per garantir un nivell d'autonomia acceptable. En un exercici de consens necessari, també el PP s'hi va afegir. Per la seva banda, CiU, PNB i EA votaren en contra. Res a dir. Com era previsible, CiU portà la Llei al Consell Consultiu, que ha emès un dictamen dur contra la Llei. Curt i ras, bona part de les disposicions de la Llei entren en conflicte amb la naturalesa del nou Estatut. El Consell Consultiu demostra la seva independència i hem de respectar la resolució.

No sé si han arribat a aquest paràgraf. Si és així, els hi agraeixo molt. La política està minant la capacitat de comunicar-nos i no soc capaç d'explicar la petita biografia de la llei sense esmentar paraules que potser no els hi diuen res (dictamen, Consell Consultiu, disposicions, nou Estatut, visió jacobina...). En aquest punt, el President de la Generalitat ha declarat que el Govern no té la intenció de fer un recurs al Tribunal Constitucional i això ha fet aixecar les veus dels defensors de la pàtria. Tenen tantes reaccions com vulguin, algunes repetides, d'altres previsibles, repetitives o oficialistes.

Hi ha dos arguments que avalen aquesta decisió. En primer lloc, la Llei connecta amb l'esperit de l'Estatut i sobretot amb les necessitats de les persones que la precisen. És un text normatiu pactat amb associacions, organismes, col·lectius i particulars. Com saben, també el Parlament català tramitarà una llei en breu que defensa el caràcter universal de les prestacions socials i que és perfectament compatible amb la Llei estatal. Societat i partits coincidim en els objectius i en els mitjans. Si el Tribunal Constitucional aturés la llei, hauríem de tornar a començar i les il·lusions (i sobretot necessitats) de moltes persones estarien amenaçades.

En segon lloc, el tronc de la Llei és perfectament constitucional i estatutari. No crea una xarxa estatal (com les carreteres: aquestes de l'Estat, aquestes catalanes, aquestes de la Diputació...), sinó que delega l'estructura en les comunitats. Són les CCAA qui avaluen el grau de dependència, qui distribueixen els recursos, qui tramiten el procés, qui realitzen la distribució territorial i sectorial... Quin és doncs el problema?. Estem davant del famós article 159.1.1. que fixa el nivell de competència dels drets col·lectius en aquells àmbits que estan transferits. ¿Qui ha de fixar les regles de joc generals en competències que es regulen des de les comunitats: l'Estat o les mateixes comunitats?. És una disquisició jurídico-tècnica, rellevant és cert, però allunyada del moll de l'os dels problemes dels afectats.

El dictamen del Consell Consultiu no és vinculant. Tampoc és cap garantia de legitimitat. Pot ser que el Tribunal Constitucional es pronuncïi en un sentit diferent, com en el cas de l'Estatut: que el Consell Consultiu hagi refermat la constitucionalitat del text no implica que el TC s'hagi de pronunciar en el mateix sentit. No es tracta de cap deserció, ni de la venda de Catalunya, ni la renúncia a l'Estatut. Es tracta de centrar-se en els problemes i en les vies de solució que es poden obrir.

Acabo. L'amnèsia és una terrible malaltia que cura les hemeroteques i ara Internet. Fem un salt en el temps. El 2001 el govern de José María Aznar va portar a les Corts la Ley Orgánica de Universidades (LOU), que era una invasió de competències a l'alçada de l'assalt al Palau d'Hivern. El Consell Consultiu va ser llavors implacable: la llei és anticonstitucional. Però no era només un debat jurídic. Era una llei contra els rectors, contra els estudiants, contra els sindicats, contra la major part dels partits... un llei contra natura. CiU no només va votar a favor de llei a Madrid, sinó que no va proposar cap recurs d'inconstitucionalitat. I doncs?. Una llei obertament anticatalana i antiuniversitària va pasar de puntetes per la Plaça de Sant Jaume. Més o menys com el Plan Hidrológico Nacional. Ho recorden?.

Diu Zapatero que el nivell de qualitat dels governs es mesura per la seva capacitat de donar resposta als problemes d'aquells que més ho necessiten. Pues eso.

Comentaris

Àlex Masllorens ha dit…
Hola Donaire, com estàs?

M'alegra anar sabent coses de tu.

Consti que no et tinc com a link (i de fet, a ningú pràcticament) perquè no sé com es fa, però un dia d'aquests em faré fer una llarga llista d'enllaços.

Petonets.
Anònim ha dit…
Això és. Desmuntent la Generalitat i ja està. Si el problema són els serveis socials, i no el projecte de país, no cal la sanitat catalana, ni l'educació catalana, ni els serveis socials catalans. que ens ho facin tot des de Madrid.
Esteu fent el ridícul amb aquest procés, però almenys podries continuar parlant de Babel i no fent posts que atenten contra el sentit comú. A més, la teva explicació del procés és totalment tendenciosa. Quins diputats del PSC dius que van rebaixar la llei?. No he vist que parlessis del sistema de finançament de la llei.
Patètic, donaire, patètic,
N ha dit…
Aquesta vegada no coincideixo amb tu:

tot i estar d'acord amb els motius de fons de la llei (sí, tots coneixem algun petit drama humà), el consultiu ha parlat clarament: un 70% dels articles vulneren competències de la Generalitat. Denunciar aquest fet no és tant qüestió de "patriotisme" o de ser "de dretes". Ho és de sentit comú, de respectar el que diuen les lleis vigents. Si el cas fos a la inversa, si el Govern de Catalunya hagués tingut la gosadia de fer una llei que envaís competències estatals, ja la tindriem muntada, i l'estat no dubtaria pas alhora de recorre-la al constitucional. I no val dir "el govern de CiU feia el mateix". És el típic argument de pati de col·legi, i tan lamentable és el que feren els convergents amb la LOU com el que ara ha fet el govern d'Entesa.

A més, hi ha qui ha posat en dubte aspectes importants de la llei "de dependència" (interessant canviar-li el nom per "autonomia personal", no queda tan centralista). En Carles Campuzano, un diputat dels que es llegeixen les lleis i sense pinta de ser el "dimoni neoliberal", ja n'ha parlar extensament i a ell et remeto.
Anònim ha dit…
Empezando por el final. El PHN era una norma de justicia. Preveía importantes inversiones; solucionaba carencias, reportaba grandes ayudas europeas. El PP, pese a su impopularidad en Aragón Y Cataluña, siguió adelante. Por responsabilidad, necesidad y eficacia.

Ahora habrá (se supone)desaladoras, que contaminan el mar y la atmósfera.

La ley de dependencia es discutible en su naturaleza. No es una mala noticia para los liberales, lo es a largo plazo, para los más desfavorecidos. Su desarrollo requiere inversiones no posibles en la actualidad. No existe mano de obra en ningún sitio (salvo CyL y Navarra) para atender lo preceptuado. Y no la va ha haber. El coste económico podría repercutir negativamente en la economía general. Insiste en el error de convertir al Estado, no en el garante de derechos, sino en el obligado a prestarlos (ineficacia). Transmite a los ciudadanos la nefasta creencia de que los servicios pueden ser gratis. Desvincula el precio con el coste. Estataliza (en sentido afrancesado que tanto admira) los comportamientos. En fin, marca el camino equivocado.

En su estructura, no queda clara su constitucionalidad con relación a los nuevos estatutos. Su desarrollo por parte de las CCAA será tan complicado como lo es el asunto sanitario. Madrid o Valencia han incrementado notablemente su población. El envejicimiento en algunas zonas como CyL o Asturias requerirá constantes ajustes.

Buenas palabras, técnica jurídica dudosa, laberíntica aplicación potencial. Todo para satisfacer necesidades electorales, políticas, que no de las personas.

Quiere alternativas. Pues mire: derechos claros, concisos, cortos e iguales para todos en todas partes. Penalización de la discriminación. Previsión a largo plazo de las necesidades económicas futuras a través de mecanismos de aseguramiento privado con explicación a los beneficiaros de los costes futuros. Beneficios fiscales para dicho aseguramiento y para las actividades de servicios personales. Asunción estatal de la atención para las personas sin recursos comprobados, no para los que no se lo quieren gastar.

Las soluciones socialistas siempre son costosas e ineficaces. Mire, casi mejor viagra y Benidorm, o Marbella, que todavía hay clases...

O no? Pues eso.
Anònim ha dit…
Hola Jose Antonio,
He llegit el teu comentari al meu bloc. El comentari de la metadona pretén ser desenfadat per significar com estan d'enganxats els d'ERC a vosaltres (segur que ja ho havies entès). T'agraeixo que hagis llegit i escrit en el meu bloc.

Per cert, entenc que defensis la Llei de la Dependència, però pensa que la universalitat dels serveis no es proclama, s'exerceix. L'atenció a la dependència no serà universal si no hi ha un servei públic i gratuít PER A TOTHOM, i no en funció dels ingressos, com sí és la sanitat i l'educació. Per tant, res d'universal.

Sota aquesta excusa de l'atenció s'amaga la veritable intenció de laminar la nostra autonomia. Claríssim. I apel·lar a l'atenció a les persones que ho necessiten, és el mateix que afirmar que el Govern de la Generalitat és incapaç de tenir un model propi.
Donaire ha dit…
Àlex

Tu ets l'accent ètic en la meva llista. Jo tb et segueixo la pista. I m'alegra saber que no canvies. Acabant algun llibre?

Anónimo

Dicho queda.
Me va a dejar que le diga una cosa, sin ánimo de ofender. ¿No cree que ha llegado el momento de dejar el café?

Xarxa

Agraeixo molt la teva fidelitat.
És cert que no hi ha contradicció entre projecte de país i serveis socials. El cert és que CiU es va espantar molt quan el capítol primer de l'Estatut proposava uns serveis socials universals i gratuïts (entre altres coses). I haurem de seguir la pista de les reaccions de CiU en el debat de la llei catalana de serveis socials.
No. No és una deserció del país. El que diu la llei no està en contradicció amb el que proposa el país.
Donaire ha dit…
Narcís

La llei és una bona llei. Però evidentment, podem estar en desacord. Hi ha dos tipus de crítiques contra la llei (més enllà del tema territorial, que ara explicaré):

(a) Implica massa recursos. És cert. Molts. Això posa en perill el sistema econòmic?. En absolut. Diríem que és un cost suportable i un acte de justícia. Marca nítidament la frontera entre models d'estat (liberal, social-demòcrata), tot i que el PP (tothom té les seves contradiccions) hi votà a favor.

(b) Implica pocs recursos. És cert que la Llei no és universal en el sentit que li donem a l'educació o la sanitat. I això genera una situació complexa. Si tens recursos, una part dels mateixos ha d'anar destinat al manteniment del servei. Si no en tens, l'Estat se'n fa càrrec.
Aquest model universal a mitges (progressiu) ha estat criticat perquè "castiga" els que tenen. En la concepció liberal, desincentiva el que té recursos.
Però crec que és una visió simplista de la realitat. No m'imagino un directiu de BMW a Barcelona, que deixi la feina, perquè ha calculat que si en el futur té problemes d'autonomia personal, l'Estat se'n farà càrrec. I aquest model progressiu és el que permet que el sistema aguanti.

Per cert, la Llei sempre s'ha anomenat d'autonomia personal. Anem al moll de l'os del debat. És cert que el Consultiu ha carregat contra la llei, però s'ha de dir tot.

1. Tots els partits estan a favor d'aquesta llei. Fins i tot CiU, que si va votar en contra va ser per una derivada de la situació a Catalunya.
2. La llei resultant és el fruit d'una negociació. Era centralista i en la tramitació es va canviar el model.
3. El Consultiu considera que l'Estat no pot decidir nous llindars de serveis, si aquests estan transferits. I té una part de raó (tot i que el TC ha dictat sentències en direccions diverses).
Però aquest és un defecte de forma de la Constitució, que no va gosar en el seu moment a considerar els serveis socials com un dret universal. És aquest el problema. Jo no veig malament que s'assumeixin uns nivells generals i no crec (sincerament) que això rebaixi l'autogovern català.
4. Una llei té uns principis i uns mitjans. Si amb el principi estem d'acord, els mitjans NO IMPLIQUEN CAP INTROMISIÓ COMPETENCIAL. Aquest és el punt clau. No hi ha una invasió de competències. L'Estat no proposa una forma estatal d'organització, sinó que es basa en les comunitats autònomes per desenvolupar els mecanismes.
5. El que va fer CiU no tér res a veure amb això. En primer lloc, la LOU és una punyalada a l'autogovern. I en segon lloc, és una llei contra la societat educativa.

El que em molesta és que ara es dóna la imatge d'una deserció del país. No és certa. Tots els nivells de l'administració viuen en tensió. També es tensiona la relació entre la Generalitat i les futures vegueries o entre les actuals diputacions i els municipis... És un fenomen complicat. Cada administració tendeix a una certa defensa de l'àmbit que el pertoca. I la tensió es resol amb acords i pactes. Aquí, a Escòcia i a Madagascar.
Donaire ha dit…
don Güebos

El PHN era un modelo de gestión del agua del siglo XIX. Y un día se lo explico con más detalle.
Pero hay en el debate del agua un elemento de fondo que me parece transcendental. ¿Sabe usted la diferencia en el precio del agua entre Cataluña y Murcia?. ¿Conoce usted los proyectos inmobiliarios y pseudo-turísticos (golf and so on) de la Comunidad?. Yo sí. Váyase a la Manga, pero tómese un Valium antes.

El debate sobre el agua demuestra la complejidad del debate territorial. Si yo hago con el agua lo que quiero, mientras que el vecino lleva a cabo una política fiscal muy dura (fiscalidad disuasiva, ya sabe), ¿puede el agua fluir libremente?.

El mito de la igualdad territorial genera injusticias como ésa. Es lo mismo en el caso de presión fiscal y servicios públicos. ¿Todo el mundo tiene que tener los mismos servicios públicos?. Pues no. Los mismos servicios con la misma presión fiscal, oiga usted.

Eso de que la Ley de la dependencia es una mala noticia para los más desfavorecidos no lo he acabado de entender. La alternativa del seguro privado etcétera ya la he visto. Piense que de la misma forma que los liberales viajaban a Rusia para constatar la crisis del modelo comunista, los socialdemócratas hemos ido con frecuencia a USA y Canadá. Con bastante frecuencia. ¿Y sabe una cosa?. Pues que no funciona. Que es un desastre monumental, un auténtico desastre. De verdad. Créame. Que no. Que eso no va.

Las propuestas liberales (si se fija) siempre son a largo plazo. Bueno. De momento, hay un chaval en silla de ruedas que se queda en casa, o un anciano que se muere en el comedor, o una abuela aparcada en un pasillo de una residencia, que tiene como principal atracción ver carreras de cucarachas. Pero no se preocupen. Ahora empiezan a pagar su seguro en el Banco Zaragozano y a largo plazo todo estará resuelto. Ya.

Ahora África se desangra de hambre y enfermedad. Pero si aplican nuestras medidas, ningún problema. A largo plazo, todo arreglado.

No sé. A lo mejor ha llegado el momento de que los plazos sean un poco más cortos. ¿No cree?
Anònim ha dit…
Oiga Ud, amigo. Aunque esta es su house y Ud tiene la última palabra, permítame una última contra-respuesta (luego, lo que Ud diga)

Del siglo XIX el trasvase dice? Nada de nada. Como del PHN ha hablado Ud en su post, le tengo que recordar el trasvase del Ródano. O no hace falta?

Ahora, el coste energético de la desalación y el medioambiental (CO2 y salmuera) es muy superior al de los saltos para trasladar agua. Ale, a comprar derechos de emisión; a retrasar sine die la llegada de agua a muchas zonas. (que me recuerda lo de la A3 Madrid-Valencia...la última).

Y le digo que una cosa es llevar agua y otra es su consumo eficaz. Y en consumo eficaz en la costa levantina y en especial en Murcia, nos dan muchas vueltas por la cuenta que les tiene.

Y además, se le nota mucho sus olvidos. Mire hombre. El PHN lo era para Valencia, Cataluña, Murcia y Almería principalmente, pero parece que se le olvidan algunos territorios. Yo le refresco la memoria.

Y sí, conozco los desarrollos urbanísticos murcianos. Y también los de Almería, Cádiz y Huelva, con golf, sobre playas cuasi vírgenes, cerca de parques nacionales y zonas no degradadas por el turismo. Aunque a los responsables de la cadena Intercontinental (que son gilipollas como Ud sabe) sólo los veo por Murcia.

Y por supuesto no pienso ni por asomo que la paralización del PHN se deba a no querer suministrar agua a zonas en ràpido crecimiento que compiten con Uds. No, no.

Y con relación al desastre asistencial américo-canadiense que nos cuenta, le tengo que reiterar lo que pienso. No funciona en algunos estratos, pero sí funciona en otros, al coste real. Aquí, por ahora, sólo hay un estrato y lo importante sería no transmitir la idea de que las cosas son gratis y de que el estado lo puede pagar todo. Eso es mentira. No se trata de no asistir a quien no puede, sino hacer pagar al que puede y es renuente, para no perjudicar al que no tiene.

Las razones de esa ley son electoreras. Ya se lo recordaré cuando se convoquen elecciones.

Además, no decían uds algo parecido cuando lo del estatut?.

PD: Por cierto hablando de presión fiscal, territorios y fiscalidad. Ha habido un terremoto. Gordo. Parece que las placas tectónicas del I. Sucesiones de la CCAA de Madrid han desaparecido...
Pedro ha dit…
No entenc perquè recórrer el castellà i en canvi això no cal.

Entrades populars