Alba

Després de vagar pel laberint quotidià de blogs, Alba va cercar curiosa el seu nom en el Google. En un lloc destacat, va trobar una entrada de la wikipèdia d'una persona que tenia el mateix nom que ella i també els mateixos cognoms. De seguida, va descobrir que en realitat ella era la protagonista de l'entrada.

El text seguia amb una precisió absoluta tots els detalls de la seva existència: la mort del seu pare, les primeres crisis d'angoixa, el viatge secret a Menorca, el seu primer petó, les notes de la carrera de biologia i, fins i tot, una transcripció literal de la novel·la que havia perdut quan li robaren el portàtil. De cada petita anotació hi penjava una constel·lació d'enllaços que detallava tots els fragments de la seva existència. Podia resseguir l'itinerari del seu darrer viatge a Cartagena de Indias, podia saber quants cafès havia demanat en el bar de l'Estació o quantes vegades havia entrat en la pàgina d'autoajuda. L'entrada permetia conèixer els seus pensaments o els malsons que a penes recordava. Totes les entrades, tots els canvis i, fins i tot, totes les discussions estaven signades per un enigmàtic Gregor.

Quatre dies després, Alba no havia sortit encara de la seva habitació. Amb els ulls anegats i el gest tremolós, movia el ratolí entre una immensa pira de burilles. I fou en aquell instant quan ho descobrí. Aquella entrada s'havia anat modificant. Ara detallava, amb la precisió d'un rellotger, totes les pàgines visitades, tots els enllaços que havia obert, totes les vegades que havia plorat i xisclat, totes els dubtes i els neguits, i les petites dosis d'admiració... S'havia convertit en el narrador del seu present, el transcriptor de la seva quotidianeïtat. Una mena de diari permanentment actualitzat per aquell Gregor que mai contestava els correus electrònics, ni responia els comentaris.

Va ser probablement a principis de l'any passat quan constatà un altre canvi. Poc a poc, la wikipèdia començà a descriure el seu futur. Primer van ser petites anotacions sense importància. De seguida, però, l'entrada secreta l'anticipava els principals esdeveniments de la seva existència: L'accident a Londres, l'article publicat a la Biological Enquires, l'adopció d'en Guillem, la càtedra a Dublin, la seva primera novel·la. Tot allò que preveia la seva biografia es reproduia amb una increible precisió, amb el detall de les narracions de Balzac o de Baroja. Alba ja no sabia si les entades eren realment les finestres del futur o simplement si ella es limitava a seguir les instruccions que li marcava el seu destí, com el guió d'un artista secundari.

Però el dia que Alba va llegir la data de la seva defunció sentí que se li gelava l'ànima. La tarda del 22 de febrer seria enterrada en el vell cementiri de Glasnevin, tan lluny de casa, pensà. A mesura que s'apropava la data, experimentà una estranya sensació de pau; potser per això, el dia 22 va menjar rutinàriament a la taverna de Cork St., va rellegir alguns poemes de Benedetti a Marlay Park i finalment, s'encaminà cap a Glasnevin resseguint les traces de la boira baixa. Després de dues hores d'espera, Alba va veure com uns quants desconeguts introduïen una caixa de faig en el forat mentre alguns deixaven anar una tímida llàgrima. Quan el darrer dels afligits abandonà el cementiri, s'apropà furtivament fins a la làpida, on es podia llegir "Gregor Samsa. 1968-2007".

En la biblioteca de la Universitat, Alba va constatar les seves sospites. No va trobar cap entrada amb el seu nom a la wikipèdia. Potser havia arribat el moment de tornar a Barcelona. Potser.