Kill a tourist
Ho he aconseguit. He trobat un punt de trobada entre les dretes i les esquerres. Entre el liberalisme i el neomarxisme. Entre els nostàlgics conservacionistes i els postmoderns reciclats. Entre els bloggers i els periodistes. La sentència unànime és la següent: El turisme està desfigurant Barcelona. Per això, Xavier Trias afirmava que volia una ciutat per viure més que no pas per veure i Imma Mayol obria la proposta de limitar el número de turistes de la ciutat. Tots els mals de Barcelona (fins i tot probablement la derrota a la Lliga) s'expliquen per la presència de turistes a la ciutat. Aviat apareixeran els primers escamots anti-turístics, que reclamaran el tancament parcial del Prat i de Sants a tots aquells que arribin a la ciutat amb fins recreatius. Barcelona para quien se la trabaja.
Els hi proposo un viatge per les principals crítiques anti-turístiques. Pugen?
La ciutat fingida
La ciutat dels turistes no és la ciutat real. Aquesta és la tesi de l'ideòleg de l'anti-turisme, l'antropòleg Manuel Delgado, autor de sentències tan contundents com "Barcelona és una mentida per l'exportació" o "el turisme cultural és un pleonasme". Delgado ha llegit a Baudelaire i a Benjamin, però no ha fullejat McCannell i això és un forat negre en el seu discurs. Poden seguir el rastre d'aquest discurs en moltes altres obres i blogs.
És veritat que la ciutat dels turistes no és la ciutat real. Però és que cap ciutat no és una ciutat real. Els turistes han construït uns itineraris urbans que segueixen com un ritual, malgrat la seva percepció de llibertat. És cert que els turistes consumeixen un fragment de la ciutat i el prenen per un tot: els turistes que transiten per Girona en realitat només transiten per uns pocs carrers del Barri Vell de Girona. Però els gironins han creat també la seva geografia urbana particular, i si resseguim els seus passos, veurem un gran buit, espais ignorats pels propis residents. Totes les ciutats viscudes són necessàriament una minúscula part de la ciutat real, que en realitat no existeix. Ni tan sols és la suma dels fragments.
Però la crítica contra la ciutat fingida té una segona variant. Alguns diuen que el turisme ha creat una realitat virtual, que s'ha allunyat de la identitat de Barcelona. Dirien que el turisme cultural ignora la veritable identitat de la ciutat i ha creat una versió light, senzilla, immediata i falsa. Però, quina és la identitat de Barcelona?. I, encara més, qui és el cronista acreditat d'aquesta identitat?. Delgado veu la "veritat" en el conflicte social i per això constata més vida fora del MACBA que a dins. Jo crec que la Barcelona dels okupes, dels locutoris i de les whiskeries no és necessàriament la ciutat real. Com tampoc ho és la ciutat burgesa, monòtona i anestesiada de Pedralbes. Ha arribat el moment de rellegir l'excel·lent tesi de Joel Feliu i reiterar una evidència: No hi ha identitats, no hi ha cultures. Ambdues són construccions socials.
L'error essencial de la crítica contra el turisme és pensar-se que existeix una ciutat de veritat, real, al marge dels fluxos turístics. La identitat de la ciutat és en realitat una construcció social. I el turisme és un agent més (un agent important) en la construcció d'aquesta identitat. Com ho pot ser el cinema, la literatura, l'experiència personal o l'evocació. El turisme no és un agent contra la identitat de Barcelona, sinó que és un element més d'aquesta identitat. Primer, perquè contribueix a crear-la i difondre-la. I segon perquè els turistes formen part del paisatge urbà: són una peça més de la realitat.
Els turistes ignorants
Des dels inicis del turisme fordista, els amfitrions han considerat que els hostes són estúpids. És una de les poques lleis universals del turisme: el menyspreu envers el turista. Si Arévalo encara estigués actiu, ja no faria acudits sobre gais o subnormals (perquè ara seria políticament incorrecte), sinó que els faria sobre turistes. Volen una mostra?. Llegeixin: "Lo peor de cada casa aterriza, día sí y día también, en el aeropuerto de Girona. Su sustento alimenticio pasa por ser paellas congeladas, acompañadas por cerveza caliente o sangría. Se le reconoce en la calle por tomar prestadas 'tradiciones' de tanto peso en el ecosistema barcelonés como el 'gorrito mejicano', y ante todo por donde pasa deja su inconfundible marca: el vomito".
És inútil intentar compensar els tòpics. Es podria dir, per exemple, que està estadísticament demostrat que els turistes que utilitzen vols de baix cost no tenen un baix nivell cultural o econòmic, sinó tot el contrari. Però no és aquest el centre del debat. Hem de saber explicar què és un turista i quins són els trets que el defineixen:
En tot cas, no existeixen "els turistes" com tampoc existeixen "els residents". No és el mateix un anglès adolescent que ha arribat a la ciutat en viatge de fi de curs amb les feromones ballant un sirtakis que els ocupants del BassiBus, a la recerca de la "Barcelona real".
La ciutat buida
"El turisme buida les ciutats de residents i la converteix en un espai museu, un parc temàtic per al consum turístic" ens diu Delgado. Crec que hi ha atribució causal equivocada. Els centres històrics de la ciutat han estat durant el XIX i bona part del XX els receptacles de la misèria, els espais underground de les capitals europees. El procés de rehabilitació dels centres urbans (iniciats a Itàlia) han invertit aquesta situació i freqüentment han expulsat els residents cap a noves perifèries. Però allò que ha substituït els residents no han estat els turistes, sinó uns nous residents.
La desertització dels centres de moltes ciutats europees s'ha donat per un procés de gentrificació i no per un procés de turistificació. El Barri Gòtic no s'ha buidat per la presència de turistes, ni tampoc per la competència de sòl dels establiments turístics. La cartografia dels hotels de la ciutat de Barcelona demostra una notable dispersió: Contràriament a d'altres ciutats europees, Barcelona no ha creat un barri turístic on es localitzen la major part dels establiments hotelers. Els hotels formen part del paisatge urbà com els mercats, les immobiliàries, els sex shops o les franquícies de cafès.
La ciutat limitada
La darrera crítica contra el turisme contraposa la ciutat turística a les altres ciutats possibles. Ahir vaig sentir en una tertúlia "España corre el riesgo de ser un país de camareros y paletas". El turisme seria una mena de cranc americà que foragita totes les opcions vitals de la ciutat, com en una ruleta russa: O tot o res. Si la ciutat és turística ja només li resta assumir la seva condició exhibicionista i foragitar la resta d'activitats econòmiques que ja no tenen cabuda. Excepte les fàbriques de barrets mexicans, és clar.
Curiosament, aquesta crítica no afecta les immobiliàries, els bancs, els locutoris o els quioscos. Sembla ser que el turisme és una activitat econòmica que es diferencia de la resta perquè nega qualsevol altra forma de desenvolupament. I si les estadístiques sobre la ciutat constaten que el pes del turisme sobre el PIB de la ciutat es pot situar a l'entorn del 14% que és, més o menys, el mateix pes que té en el conjunt de Catalunya, deu ser que estan equivocades. En tot cas, m'agradaria fer tres constatacions finals:
Turisme de Barcelona és un model universal. És una estructura 2.0 en la que el 60% del poder de decisió està en mans de les empreses privades. El cas Barcelona és un paradigma en les anàlisis sobre el turisme urbà.
El turisme de Barcelona és un espai d'innovació i vanguàrdia. Hi ha una llarga llista d'èxits (petits i grans) en la biografia turística recent de la ciutat: el bus turístic, la Film Commission, l'Any Gaudí, el Barcelona Walk, el Biketour, el Barcelona scooter, el Barcelona visió, el projecte de turistes locals o més recentment el Barcelona Creativa. Una acumulació de projectes, de fragments i d'iniciatives que superen el tòpic de l'anglès amb barret mexicà al final de la Rambla.
Els hi proposo un viatge per les principals crítiques anti-turístiques. Pugen?
La ciutat fingida
La ciutat dels turistes no és la ciutat real. Aquesta és la tesi de l'ideòleg de l'anti-turisme, l'antropòleg Manuel Delgado, autor de sentències tan contundents com "Barcelona és una mentida per l'exportació" o "el turisme cultural és un pleonasme". Delgado ha llegit a Baudelaire i a Benjamin, però no ha fullejat McCannell i això és un forat negre en el seu discurs. Poden seguir el rastre d'aquest discurs en moltes altres obres i blogs.
És veritat que la ciutat dels turistes no és la ciutat real. Però és que cap ciutat no és una ciutat real. Els turistes han construït uns itineraris urbans que segueixen com un ritual, malgrat la seva percepció de llibertat. És cert que els turistes consumeixen un fragment de la ciutat i el prenen per un tot: els turistes que transiten per Girona en realitat només transiten per uns pocs carrers del Barri Vell de Girona. Però els gironins han creat també la seva geografia urbana particular, i si resseguim els seus passos, veurem un gran buit, espais ignorats pels propis residents. Totes les ciutats viscudes són necessàriament una minúscula part de la ciutat real, que en realitat no existeix. Ni tan sols és la suma dels fragments.Però la crítica contra la ciutat fingida té una segona variant. Alguns diuen que el turisme ha creat una realitat virtual, que s'ha allunyat de la identitat de Barcelona. Dirien que el turisme cultural ignora la veritable identitat de la ciutat i ha creat una versió light, senzilla, immediata i falsa. Però, quina és la identitat de Barcelona?. I, encara més, qui és el cronista acreditat d'aquesta identitat?. Delgado veu la "veritat" en el conflicte social i per això constata més vida fora del MACBA que a dins. Jo crec que la Barcelona dels okupes, dels locutoris i de les whiskeries no és necessàriament la ciutat real. Com tampoc ho és la ciutat burgesa, monòtona i anestesiada de Pedralbes. Ha arribat el moment de rellegir l'excel·lent tesi de Joel Feliu i reiterar una evidència: No hi ha identitats, no hi ha cultures. Ambdues són construccions socials.
L'error essencial de la crítica contra el turisme és pensar-se que existeix una ciutat de veritat, real, al marge dels fluxos turístics. La identitat de la ciutat és en realitat una construcció social. I el turisme és un agent més (un agent important) en la construcció d'aquesta identitat. Com ho pot ser el cinema, la literatura, l'experiència personal o l'evocació. El turisme no és un agent contra la identitat de Barcelona, sinó que és un element més d'aquesta identitat. Primer, perquè contribueix a crear-la i difondre-la. I segon perquè els turistes formen part del paisatge urbà: són una peça més de la realitat.
Els turistes ignorants
Des dels inicis del turisme fordista, els amfitrions han considerat que els hostes són estúpids. És una de les poques lleis universals del turisme: el menyspreu envers el turista. Si Arévalo encara estigués actiu, ja no faria acudits sobre gais o subnormals (perquè ara seria políticament incorrecte), sinó que els faria sobre turistes. Volen una mostra?. Llegeixin: "Lo peor de cada casa aterriza, día sí y día también, en el aeropuerto de Girona. Su sustento alimenticio pasa por ser paellas congeladas, acompañadas por cerveza caliente o sangría. Se le reconoce en la calle por tomar prestadas 'tradiciones' de tanto peso en el ecosistema barcelonés como el 'gorrito mejicano', y ante todo por donde pasa deja su inconfundible marca: el vomito".
És inútil intentar compensar els tòpics. Es podria dir, per exemple, que està estadísticament demostrat que els turistes que utilitzen vols de baix cost no tenen un baix nivell cultural o econòmic, sinó tot el contrari. Però no és aquest el centre del debat. Hem de saber explicar què és un turista i quins són els trets que el defineixen:
- Un turista és una persona que es desplaça temporalment, amb la clara voluntat de retorn. La relació entre turista i lloc és fugaç, instantània. Això no vol dir necessàriament que sigui banal: és transitòria.
- Els turistes es desplacen per una funció recreativa. La mateixa definició de turisme implica la recerca de l'oci per part del turisme. No és un antropòleg, ni una ONG, ni un investigador social. És un turista, és a dir, la funció darrera de l'acte de viatjar sempre és lúdica.
- El turisme implica un cert grau de transgressió. El turisme té una funció carnavalesca: és una transgressió dels valors socials, culturals i fins i tot sexuals, com ho és també el Carnaval que estudià Caro Baroja. Els turistes modifiquen (modifiquem) els seus codis de conducta i sovint els inverteixen.
En tot cas, no existeixen "els turistes" com tampoc existeixen "els residents". No és el mateix un anglès adolescent que ha arribat a la ciutat en viatge de fi de curs amb les feromones ballant un sirtakis que els ocupants del BassiBus, a la recerca de la "Barcelona real".
La ciutat buida
"El turisme buida les ciutats de residents i la converteix en un espai museu, un parc temàtic per al consum turístic" ens diu Delgado. Crec que hi ha atribució causal equivocada. Els centres històrics de la ciutat han estat durant el XIX i bona part del XX els receptacles de la misèria, els espais underground de les capitals europees. El procés de rehabilitació dels centres urbans (iniciats a Itàlia) han invertit aquesta situació i freqüentment han expulsat els residents cap a noves perifèries. Però allò que ha substituït els residents no han estat els turistes, sinó uns nous residents.
La desertització dels centres de moltes ciutats europees s'ha donat per un procés de gentrificació i no per un procés de turistificació. El Barri Gòtic no s'ha buidat per la presència de turistes, ni tampoc per la competència de sòl dels establiments turístics. La cartografia dels hotels de la ciutat de Barcelona demostra una notable dispersió: Contràriament a d'altres ciutats europees, Barcelona no ha creat un barri turístic on es localitzen la major part dels establiments hotelers. Els hotels formen part del paisatge urbà com els mercats, les immobiliàries, els sex shops o les franquícies de cafès.
La ciutat limitada
La darrera crítica contra el turisme contraposa la ciutat turística a les altres ciutats possibles. Ahir vaig sentir en una tertúlia "España corre el riesgo de ser un país de camareros y paletas". El turisme seria una mena de cranc americà que foragita totes les opcions vitals de la ciutat, com en una ruleta russa: O tot o res. Si la ciutat és turística ja només li resta assumir la seva condició exhibicionista i foragitar la resta d'activitats econòmiques que ja no tenen cabuda. Excepte les fàbriques de barrets mexicans, és clar.
Curiosament, aquesta crítica no afecta les immobiliàries, els bancs, els locutoris o els quioscos. Sembla ser que el turisme és una activitat econòmica que es diferencia de la resta perquè nega qualsevol altra forma de desenvolupament. I si les estadístiques sobre la ciutat constaten que el pes del turisme sobre el PIB de la ciutat es pot situar a l'entorn del 14% que és, més o menys, el mateix pes que té en el conjunt de Catalunya, deu ser que estan equivocades. En tot cas, m'agradaria fer tres constatacions finals:
- Tot i que estic en contra del monocultiu turístic (i de qualsevol altra forma de monocultiu), és interessant constatar la correlació entre el pes del turisme en el PIB i el nivell de renda mitjana. Com sabem, les Illes Balears tenen un pes turístic directe i indirecte proper al 75% del PIB i tenen una renda mitjana molt elevada. I el mateix podem dir de l'altre espai insular.
- No existeix el turisme. Barcelona atreu molts turismes, amb intensitats i efectes molt diferents. Ignorar el pes del turisme de creuers, el turisme esportiu, el turisme mèdic o el turisme de negocis i els seus efectes en altres subsectors és una temeritat.
- Les principals ciutats del món han après que la imatge turística és una bona ambaixadora. Situar la ciutat en el mapa de les destinacions mundials no només té efectes positius per l'atracció directa de turistes. En un mercat global de les ciutats per captar residents, empreses, agències, tecnologia o universitats, la carta turística és una excel·lent carta de presentació.
Turisme de Barcelona és un model universal. És una estructura 2.0 en la que el 60% del poder de decisió està en mans de les empreses privades. El cas Barcelona és un paradigma en les anàlisis sobre el turisme urbà.
El turisme de Barcelona és un espai d'innovació i vanguàrdia. Hi ha una llarga llista d'èxits (petits i grans) en la biografia turística recent de la ciutat: el bus turístic, la Film Commission, l'Any Gaudí, el Barcelona Walk, el Biketour, el Barcelona scooter, el Barcelona visió, el projecte de turistes locals o més recentment el Barcelona Creativa. Una acumulació de projectes, de fragments i d'iniciatives que superen el tòpic de l'anglès amb barret mexicà al final de la Rambla.
Comentaris
De fet quan demanem la cessió d'el Prat també estem parlant de turisme, de canviar el nostre turisme. Això demostra respecte pel turisme.
Jo des que vaig conèixer el mal que afecta els japonesos que van a París i són maltractat per tothom tracta els guiris amb gran amabilitat. Ara, quan tanquen el colmado de la cantonada per posar-hi un "pub" amb preus exorbitants perquè els turistes hi vegin la premier league, m'empipo.
Es decir, que con la misma cantidad de bacilo de turista, la impresión de degradación no es la misma en América o Asia que en Europa (que pongo este ejemplo para no molestar).
No sé. Pero en Dubai, Singapur, NY o LA hay muchos más turistas que los que hay andando por Florencia o Praga que dan la sensación de estar "tomadas" y luego "vacías". Alomejo es que los Médicis ahora viven en aquellas.
Ya le digo. Quizá solo somos ya un parque de atracciones. Y la crítica lo que oculta en el fondo es el desagrado por serlo.
PD: Hablando de parques. Se va curando de su manía con Terra Mítica, o se le ha cronificado.
Respecte el problema que planteges, em remeto al 4rt. punt de l'argument. És molt probable que el pub no hagi desplaçat la botiga de queviures. El fet constatable (on hi havia una botiga ara hi ha un pub) no implica causa - efecte. Jo crec que les botigues de cantonada tanquen pels canvis en els hàbits de consum comercial i pels Hipercors. Que el buit que deixen l'ocupi un pub o un solarium és purament circumstancial.
También hay un inmenso vacío en las ciudades dormitorio, en las urbanizaciones de postín o en los nuevos ensanches. Son los frutos del zonning: aquí la zona para vivir, aquí la zona para trabajar y aquí la zona para pasárselo bien...y allá el polígono industrial. Yo defiendo las ciudades compactas donde los diversos usos conviven.
En otras zonas, el turismo ha sido un factor de dinamismo. Si pasea usted por el Born verá un espacio urbano muy dinámico, muy vivo y tan diverso que hasta le gustaría a don Delgado, un tipo que parece ser que desea una ciudad de cóctel Molotov y graffitis.
El turismo es una parte pequeña de la vida de la ciudad. Es un 14% del PIB. No es cierta la metáfora del parque temático. ¿el 86% restante vive de las pensiones de los camareros?.
De Terra Mítica no hablo de momento, hasta que no haya una sentencia en firme de los juzgados. Una predicción: en menos de un año, el montaje saldrá a la luz y se llevará por delante a alguien muy, muy importante.
Debo decir
si no l'has llegit ja, et recomano la lectura d'un antic post d'en Juan Freire on aquest parla d'un article d'Umberto Eco que defensa les "còpies de ciutats" perquè així el turisme de masses no malmeti els centre històrics de les ciutats. L'enllaç és: http://nomada.blogs.com/jfreire/2007/05/la_mejor_veneci.html
Jo no posaré pas el crit al cel si algú vol fer una còpia de la torre Eiffel enmig del desert de Nevada (las Vegas s'ha de veure), però el turisme és essencial per al desenvolupament de les ciutats. Qui més qui menys és un turista, inclosos els hipòcrites més crítics.
Y esas "liaisons sociales", de las que Ud. habla entre la forma de ver el turismo por parte tanto de la derecha como de la izquierda hay que aprovecharlas. Da gusto ver que aún quedan puntos de encuentro entre los que piensan de una forma diferente económicamente (llámele Ud. políticamente).
Yo creo que TODOS SOMOS TURISTAS, y no es mejor el que va a la Patagonia que el que va a Lloret. Todo depende de muchos factores.- Situación social, económica, geográfica, etc.
Bravo por el post.
Si el teu comentari és "el sector turístic es queixa del Prat" jo t'he de dir que no hi ha relació entre el post i el comentari. Perquè si el tema és turisme, també podries haver comentat: "Les posades de Jujuy i Salta han tingut una escel·lent temporada de primavera".
A mi em sembla que si encara que el post sigui sobre cargols, sobre llamps o sobre en Tintín, tu ja tens el comentari a priori. Ja saps que no esborro els comentaris, però s'agraeix una certa vinculació (ni que sigui molt feble) entre post i comentari.
Si vols ser un troll de veritat, aprengui de don Güebos.
Gracias por los comentarios. En todo caso quiero hacer notar que por desgracia el único tema en el que derecha e izquierda se ponen de acuerdo es en que el turismo daña Barcelona.
Estoy de acuerdo con usted. Todos somos turistas. Ayer recogí a un mochilero belga que iba a Girona (siempre recogo a los autoestopistas). Es posible que haya gente que considere que el turismo de mochila sea un cáncer para la ciudad.
Yo creo que todo el mundo debería tener derecho a viajar. Además, es probable que este chico belga dentro de diez años (o menos) tenga un nivel económico muy aceptable y decida repetir (o no) a partir de su experiencia previa.
El que em sembla que en Donaire no ha entés del meu artícle és la necessitat d'acabar amb el turista ryanero de borrachera nocturna i vomit al carrer Escudellers o el turista que va a Lloret i desotroça un bar perque li sembla.
Ja toca deixar d'ofegar al ciutadà amb macroeconomia i dades económiques sobre els beneficis del turisme de 'Ryanair' (el que critico al meu artícle) i comencem a parlar de veritat dels problemes i de a Barcelona el ciutadà autòcton ha hagut de marxar del centre perque tot té preu de turísta. Hem d'acabar amb la ciutat turística per a fer una ciutat per viure i per a visitar.
¿a qui beneficia el turisme que ve a Catalunya? ¿als ciutadans o només a les élits del sector turístic?
És una pregunta més complexa del que sembla. Directament, beneficia els empresaris i treballadors del sector. Indirectament, les empreses de subministrament, els serveis associats i (jo defenso) la imatge de marca de la ciutat.
En realitat, aquesta pregunta se la pot fer vostè amb qualsevol sector econòmic. A qui beneficia l'empresa Damm o la cimentera?.
El model de turisme actual està obsolet:
De fet, no hi ha un model turístic de Barcelona. La sort de BCN és que en té varis de models.
el de parc temàtic,
Quin?. Port Aventura?. Està una mica lluny de BCN. I no sembla que li vagi massa malament.
vols de baix cost,
Això és un tòpic fals. Per favor, necessita documentar-se. L'estudi d'Esther Martínez per Girona, l'estudi de Josep Ivars per Alacant o els estudis de l'IET diuen clarament que el perfil de l'usuari de VBC és (a) nivell econòmic mig - alt, (b) nivell cultural alt i (c) despesa mitjana elevada i (d) ús intensiu dels serveis i dels equipaments.
cultura de l'alcohol i les drogues
Com diu?.
i la sensació, per part dels turistes, que 'a Barcelona es pot fer de tot.
Té vostè un problema. Fa de l'anècdota una llei universal. Hi ha més de 10 milions de pernoctacions anuals a BCN: vol dir 10 milions de vòmits?. Sabia vostè per exemple, un visitant de BCN es deixa de mitjana 700 euros a la ciutat i només 90 a la Costa Brava?. Sabia vostè que el 75% de les places hoteleres de BCN tenen tres quatre o cinc estrelles?.
El que em sembla que en Donaire no ha entés del meu artícle és la necessitat d'acabar amb el turista ryanero de borrachera nocturna i vomit al carrer Escudellers o el turista que va a Lloret i desotroça un bar perque li sembla.
Segons vostè, aquests són la majoria. Segons jo, aquests són una ínfima minoria. Li recordo que també vomiten i criden els residents que es van de marxa o els catalans que van a Barcelona de gresca.
Ja toca deixar d'ofegar al ciutadà amb macroeconomia i dades económiques sobre els beneficis del turisme de 'Ryanair' (el que critico al meu artícle)
No, escolti. Les dades sobre Ryanais són de micro, no de macro. I no serveixen per ofegar, sinó per evitar l'apreciació personal i basar-se en realitats empíriques.
i comencem a parlar de veritat dels problemes i de a Barcelona el ciutadà autòcton ha hagut de marxar del centre perque tot té preu de turísta.
1. No havíem quedat que els turistes vomiten i no tenen un duro?.
2. De veritat es creu vostè que l'increment del valor dels pisos està relacionat amb els turistes?.
Hem d'acabar amb la ciutat turística per a fer una ciutat per viure i per a visitar.
I qui li ha dit a vostè que les ciutats que es visiten no són ciutats per viure. Sap quines són les quatre ciutats amb més turistes del món?. Londres (més de 100 milions de pernoctacions, deu vegades més que BCN), París, Nova York o Roma. Li sembla a vostè que són ciutats invivibles?.
Las cuestiones relacionadas con el turismo se deben abordar con rigor y responsabilidad.
Barcelona acabará siendo una auténtica potencia en el turismo de negocios.
La identidad de Barcelona se manifiesta a través de su arquitectura, su cultura, el diseño, su gastronomía, los negocios... Y evidentemente por la
existencia de unas infraestructuras turísticas de calidad.
Sr. "de barcelona".-Porque un par de borrachos vomiten en las Ramblas no hay que poner el grito en el cielo. Estoy de acuerdo con Ud. Sr. Don Aire de que es una ínfima minoría.
Repensar algunos aspectos estratégicos en este sector para prevenir adecuadamente estos impactos negativos, estoy seguro que se están haciendo.
Y por último Sr.Don Aire, yo no estoy de acuerdo igual que Ud. en que el turismo dañe Barcelona, sino todo lo contrario.-Ahí también derecha e izquierda, a veces, se ponen de acuerdo. Creo que el turismo es necesario para la ciudad, y sin sectarismos, es algo que se está llevando bien en Barcelona. Se puede ser de una ideología o de otra, pero no hay que destrozar lo que el oponente (y no enemigo) haya construído bien.
Un saludo y lo dicho: Completamente de acuerdo con su discurso, por supuesto én este tema.
En todo caso, es un excelente modelo. BCN funciona y funciona bien.
Crec que l'increment de preus no té res a veure amb el turisme. La prova és que els municipis veïns (molt poc turístics) també estan rebent. Admeto que BCN és una ciutat intransitable. Jo mateix ho he patit quan feia de Diputat i m'esforçava en desplaçar-me a peu per la ciutat. No sé calibrar, però, quin percentatge de responsabilitat tenen els turistes d'aquesta densitat. Suposo que va per zones.