Qui navarra
Les decisions dels socialistes sobre el govern de Navarra són un error. O, potser millor, són una suma d'errors, una capa d'errors un sobre l'altre com una lassanya. Anem a disseccionar, sense passions, amb la fredor d'un entomòleg, els errors i els errors dels errors. M'acompanyen?
Error 1. La concepció del partit
Jo no crec que el PSN hagi de ser sobirà. Si ho fos, només mantindria una relació emocional amb el PSOE. Si els socialistes navarresos formen part del PSOE és perquè volen participar en el projecte socialista espanyol i europeu; però, a canvi, han d'assumir una certa vinculació amb Ferraz. Aquesta és una confusió freqüent quan parlem de federalisme, que alguns interpreten com "a casa faig el que vull i a fora deixeu-me dir la meva". Federalisme vol dir que el sistema de cessions de competències es realitza bottom - up i no pas up - bottom. I vol dir, per tant, cessió de competències.
Dit això, la versió inversa tampoc funciona. Si el PSOE és la veu que decideix què fa el PSN, sense tenir en compte què hi pensa el PSN (o sigui, un sistema 100% up - bottom), llavors entenc la reacció del seu dirigent. "Sap, què?. Ja em faré el meu propi partit". L'error número u és que s'ha evidenciat un model de partit en el que sembla que es jugui al Risk, el que anul·la la dignitat de cada territori. En la lògica del Risk, puc deixar que capturin Kamtxatka, perquè així em reagrupo a Siam i després donaré el cop mortal. En la lògica real, Kamtxatka té una dignitat per ella mateixa: no és un mitjà, sinó un fi.
Error 2. Excusatio no petita...
Des de la lògica del Risk, Navarra s'ha convertit en una mena de pim pam pum del PP. Des de la manifestació del març de 2007 "Navarra no és negociable". La tesi del PP és molt simple: Una de les monedes de canvi de ZP a ETA és l'anexió de Navarra al País Basc. Ningú no va demostrar mai quina era la base d'aquesta amenaça. El PP utilitza aquest argument, malgrat els resultats electorals i la ruptura de les negociacions amb ETA. El Navarra no és negociable té tanta força que s'utilitza malgrat que el context que el genera ha canviat radicalment.
El pitjor que es pot fer davant d'una falsa acusació és modificar totes les teves decisions "per a què no sembli que". Vist des de fora, la sensació és l'inversa: tantes energies en demostrar que Navarra no és negociable per part del PSOE acaba per donar la imatge que efectivament Navarra va ser en algun moment una moneda de canvi. El millor antídot contra una falsa acusació és actuar com si no s'hagués formulat mai.
Error 3. Polítiques socials o model d'Estat
L'agenda de ZP està formada per tres grans temes. El més important és l'avenç en les polítiques socials i la Llei de la dependència és el millor símbol d'aquesta aposta. Segurament aquesta és la llei més rellevant dels darrers deu anys. El segon àmbit està relacionat amb aquest i es podria enunciar com l'avenç en les llibertats individuals i la lluita contra l'exclusió. Els dos símbols d'aquesta opció és la possibilitat que les parelles homosexuals puguin adoptar i la Llei de la igualtat. Hi ha un tercer element de l'agenda política que és la reforma de l'Estat. Zapatero és un federalista convençut i també ho és en Solbes. No podem oblidar que l'ascens de ZP té lloc amb una aposta explícita dels grups més federalistes del PSOE, com el PSIB, una part del PSE i el PSC. ZP veu clar que només és possible una Espanya plural.
En un determinat moment de la legislatura, el govern aposta per les polítiques socials i refreda la transformació del model d'Estat. Això no vol dir que aturi els processos de reforma de l'Estatut (al contrari) o que no realitzi accions simbòlicament molt rellevants, com la Carta de Barcelona o el retorn dels papers de la dignitat. Però el PP ha trobat en el debat sobre l'Estat una escletxa (l'única escletxa) per a evitar una derrota inexorable. I, interpreto, a Ferraz intueixen que s'ha de llençar una mica de llast federalista per a assegurar les polítiques socials. Deixem una mica de banda els grans temes (com la reforma del Senat), perquè així garantim guanyar les eleccions i assegurar la política de garanties socials. Seria molt llarg argumentar que el debat o polítiques socials o model federal és un fals debat. I ho és perquè la reforma del model de gestió pública necessària per a unes polítiques socials més eficients passa, necessàriament, per una gestió més descentralitzada. També per una fiscalitat més autònoma i més corresponsable.
Error 4. La gestió demoscòpica
La decisió del govern de ZP em sembla una decisió demoscòpica. Ja que les enquestes demostren que la societat és sensible amb aquest tema, millor no hi entro perquè sortiré escaldat. En altres decisions del PSOE (em permetran que no les comenti), he detectat també aquesta política tàctica i no estratègica. És un debat interessant aquest. Si el govern és la veu del poble, actuar d'acord amb les sensibilitats majoritàries de la gent és un acte de reafirmació democràtica. Però si portem al seu extrem aquest argument, ja no calen els partits. Podem crear uns serveis eficients d'informació sobre la veu popular i anem aplicant sistemàticament les opinions majoritàries. Està clar que els partits han de tenir també una acció estratègica, han de marcar una línia de futur i han d'intentar condicionar (amb l'acció i la paraula) l'opinió de la gent.
Error 5. Els gestos metapolítics
La política contemporània actua com si la política fos invisible. Em recorda el concepte de paleotelevisió que proposa Umberto Eco. A les notícies de la paleotelevisió, només poden veure la cara del presentador i es crea la ficció que aquell senyor ens està parlant a nosaltres, que ha entrat en el nostre menjador. A la neotelevisió, les notícies s'inicien i s'acaben mostrant els artefactes de la televisió, ensenyant la maquinària, confessant l'artifici. La neopolítica hauria d'assumir que els gestos polítics es llegeixen de dues maneres: pel que són i pel que representen. L'espectador ha après el codi (podríem dir metapolític) i sap interpretar que aquell gest no és un acte de convenciment absolut, sinó un gest de cara a la galeria. I que aquell discurs tan acalorat és en realitat la representació d'un guió. El gest de ZP a Navarra és un acte molt evident de gest metapolític, que s'intenta presentar com una decisió política a seques. Però els espectadors veuen les càmeres, els fils i els focus. I troben l'escena una mica grotesca. Com diria Marsé, es poden veure totes les canonades.
Altres articles relacionats
Error 1. La concepció del partit
Jo no crec que el PSN hagi de ser sobirà. Si ho fos, només mantindria una relació emocional amb el PSOE. Si els socialistes navarresos formen part del PSOE és perquè volen participar en el projecte socialista espanyol i europeu; però, a canvi, han d'assumir una certa vinculació amb Ferraz. Aquesta és una confusió freqüent quan parlem de federalisme, que alguns interpreten com "a casa faig el que vull i a fora deixeu-me dir la meva". Federalisme vol dir que el sistema de cessions de competències es realitza bottom - up i no pas up - bottom. I vol dir, per tant, cessió de competències.
Dit això, la versió inversa tampoc funciona. Si el PSOE és la veu que decideix què fa el PSN, sense tenir en compte què hi pensa el PSN (o sigui, un sistema 100% up - bottom), llavors entenc la reacció del seu dirigent. "Sap, què?. Ja em faré el meu propi partit". L'error número u és que s'ha evidenciat un model de partit en el que sembla que es jugui al Risk, el que anul·la la dignitat de cada territori. En la lògica del Risk, puc deixar que capturin Kamtxatka, perquè així em reagrupo a Siam i després donaré el cop mortal. En la lògica real, Kamtxatka té una dignitat per ella mateixa: no és un mitjà, sinó un fi.
Error 2. Excusatio no petita...
Des de la lògica del Risk, Navarra s'ha convertit en una mena de pim pam pum del PP. Des de la manifestació del març de 2007 "Navarra no és negociable". La tesi del PP és molt simple: Una de les monedes de canvi de ZP a ETA és l'anexió de Navarra al País Basc. Ningú no va demostrar mai quina era la base d'aquesta amenaça. El PP utilitza aquest argument, malgrat els resultats electorals i la ruptura de les negociacions amb ETA. El Navarra no és negociable té tanta força que s'utilitza malgrat que el context que el genera ha canviat radicalment.
El pitjor que es pot fer davant d'una falsa acusació és modificar totes les teves decisions "per a què no sembli que". Vist des de fora, la sensació és l'inversa: tantes energies en demostrar que Navarra no és negociable per part del PSOE acaba per donar la imatge que efectivament Navarra va ser en algun moment una moneda de canvi. El millor antídot contra una falsa acusació és actuar com si no s'hagués formulat mai.
Error 3. Polítiques socials o model d'Estat
L'agenda de ZP està formada per tres grans temes. El més important és l'avenç en les polítiques socials i la Llei de la dependència és el millor símbol d'aquesta aposta. Segurament aquesta és la llei més rellevant dels darrers deu anys. El segon àmbit està relacionat amb aquest i es podria enunciar com l'avenç en les llibertats individuals i la lluita contra l'exclusió. Els dos símbols d'aquesta opció és la possibilitat que les parelles homosexuals puguin adoptar i la Llei de la igualtat. Hi ha un tercer element de l'agenda política que és la reforma de l'Estat. Zapatero és un federalista convençut i també ho és en Solbes. No podem oblidar que l'ascens de ZP té lloc amb una aposta explícita dels grups més federalistes del PSOE, com el PSIB, una part del PSE i el PSC. ZP veu clar que només és possible una Espanya plural.
En un determinat moment de la legislatura, el govern aposta per les polítiques socials i refreda la transformació del model d'Estat. Això no vol dir que aturi els processos de reforma de l'Estatut (al contrari) o que no realitzi accions simbòlicament molt rellevants, com la Carta de Barcelona o el retorn dels papers de la dignitat. Però el PP ha trobat en el debat sobre l'Estat una escletxa (l'única escletxa) per a evitar una derrota inexorable. I, interpreto, a Ferraz intueixen que s'ha de llençar una mica de llast federalista per a assegurar les polítiques socials. Deixem una mica de banda els grans temes (com la reforma del Senat), perquè així garantim guanyar les eleccions i assegurar la política de garanties socials. Seria molt llarg argumentar que el debat o polítiques socials o model federal és un fals debat. I ho és perquè la reforma del model de gestió pública necessària per a unes polítiques socials més eficients passa, necessàriament, per una gestió més descentralitzada. També per una fiscalitat més autònoma i més corresponsable.
Error 4. La gestió demoscòpica
La decisió del govern de ZP em sembla una decisió demoscòpica. Ja que les enquestes demostren que la societat és sensible amb aquest tema, millor no hi entro perquè sortiré escaldat. En altres decisions del PSOE (em permetran que no les comenti), he detectat també aquesta política tàctica i no estratègica. És un debat interessant aquest. Si el govern és la veu del poble, actuar d'acord amb les sensibilitats majoritàries de la gent és un acte de reafirmació democràtica. Però si portem al seu extrem aquest argument, ja no calen els partits. Podem crear uns serveis eficients d'informació sobre la veu popular i anem aplicant sistemàticament les opinions majoritàries. Està clar que els partits han de tenir també una acció estratègica, han de marcar una línia de futur i han d'intentar condicionar (amb l'acció i la paraula) l'opinió de la gent.
Error 5. Els gestos metapolítics
La política contemporània actua com si la política fos invisible. Em recorda el concepte de paleotelevisió que proposa Umberto Eco. A les notícies de la paleotelevisió, només poden veure la cara del presentador i es crea la ficció que aquell senyor ens està parlant a nosaltres, que ha entrat en el nostre menjador. A la neotelevisió, les notícies s'inicien i s'acaben mostrant els artefactes de la televisió, ensenyant la maquinària, confessant l'artifici. La neopolítica hauria d'assumir que els gestos polítics es llegeixen de dues maneres: pel que són i pel que representen. L'espectador ha après el codi (podríem dir metapolític) i sap interpretar que aquell gest no és un acte de convenciment absolut, sinó un gest de cara a la galeria. I que aquell discurs tan acalorat és en realitat la representació d'un guió. El gest de ZP a Navarra és un acte molt evident de gest metapolític, que s'intenta presentar com una decisió política a seques. Però els espectadors veuen les càmeres, els fils i els focus. I troben l'escena una mica grotesca. Com diria Marsé, es poden veure totes les canonades.
Altres articles relacionats
- Pepe Blanco ha de donar explicacions. Chesi Blog
- Error a Navarra. Egocrata
- Massa dubtes per una anàlisi. Chesi Blog
- Navarra espanyola. De bat a bat
Comentaris
El que ha fet l'aparell de Ferraz és un gravíssim error. No per el pacte en sí, sinó per deslegitimar una decissió dels socialistes navarresos i dels seus votants.
Encara que estiguin dins del PSOE no vol dir que hagin d'acatar totes les decisions de Zapatero i Blanco, són la branca regional dels socialistes a Navarra, segur que ells sabran millor que un de León o un gallec que s'ha de fer a nivell local i regional.
Ha sigut un acte despòtic poc defensable. Un partit o un govern no ha d'actuar pensant que diràn el PP.
PD: A veure si algun dia tornes a deixar algun comment al meu blog...
Salut.
1-La premsa més seriosa ha establert mil comparacions entre la formació del segon tripartit i el fallit pacte PSN-NA-IU. També ho hauries de fer tu comparant el vincle PSOE-PSC amb el vincle PSOE-PSN, la comparació que fas no està malament però després de tot el que hem vist amb el PSC i el PSOE no estaria malament que en Puras prengués exemple d'en Montilla. I ho dic sabent que tot ve de la fundació.
3-Precisament la llei de dependències ha estat el gran desastre de la legislatura. Què s'intenta? Què es vol? Demostrar que les autonomies no saben fer res?Demostrar que federalisme i benestar són contraposats. Autogovern i finançament han d'anar del bracet, sinó és com un insult. Ah, i el més important, potser molts socialistes heu justificat el pacte amb UPN per por al Pp, però sempre que ZP han defensat el model centralista basat en cessions minúscules o en grans ens com AENA ho han fet per convenciment i no pel PP. ZP i Solbes estan en contra de publicar les balances i fiscals i tenen un model radial d'Espanya, aquí el Pp ni "pincha ni corta".
D'acord amb la resta de punts.
Llavors apunta a l'instrumentalització que el PP ha fet amb Navarra als últims temps i creu que el pitjor que es podia fer és actuar com si aquesta instrumentalització hagués sigut fonamentada, com si tinguèssin raó els que contaminaven. Així doncs estic d'acord amb vosté quan diu que "el millor antídot contra una falsa acusació és actuar com si no s'hagués formulat mai". Exacte.
Després interpreta un cert tacticisme en la manera de portar les coses per part del govern central mirant a les el·leccions de l'any que ve, afirmant que a Ferraz intueixen que s'ha de llençar llast federalista per assegurar les polítiques socials, exemples de les quals vosté mateix ens recorda.
Llavors parla d'una decisió demoscòpica per part del govern de ZP, política que ja ha detectat en altres ocasions (tots en tenim present unes quantes, no hi ha dubte). Llavors diu alló que em sembla més interessant de les seves paraules, o alló que em dona més joc. Diu exactament que (ho vull enfatitzar):
"si el govern és la veu del poble, actuar d'acord amb les sensibilitats majoritàries de la gent és un acte de reafirmació democràtica. Però si portem al seu extrem aquest argument, ja no calen els partits. Podem crear uns serveis eficients d'informació sobre la veu popular i anem aplicant sistemàticament les opinions majoritàries."
En aquesta frase ha donat en la diana, ha posat damunt la taula, suposo que amb tot coneixement de causa, una definició clara del que s'enten per comunisme i, avui dia, com a socialisme del s.XXI. Aquest extrem del que vosté parla és exactament el que s'està proposant, buscant i començant a fer a Venezuela i és el que, amb totes les llums i ombres que vulgui, el que porten tants anys practicant a Cuba. Els partits, a judici meu i a judici dels responsables dels moviments que defensen l'anomenat socialisme del s.XXI, són ents esgotats i corruptes (més per la seva dinàmica interna, el seu inmovilisme i la seva condició viciada que no pas per la voluntat de la majoria de persones que els integren) que van a la deriva, fora de les realitats socials, econòmiques i humanes que els envolten, cada vegada més alunyats del seu entorn. Aixó em sembla quelcom indubtable.
Vosté, amb la seva bona fe, recolza l'acció primigènia dels partits ("Està clar que els partits han de tenir també una acció estratègica, han de marcar una línia de futur i han d'intentar condicionar (amb l'acció i la paraula) l'opinió de la gent") davant la suposada passivitat que atribueix, més o menys indirectament, a l'extrem que havia formulat on el poble o la veu popular decideix directament (sistema participatiu). La realitat és que aquí s'enfronten dos models oposats o, per ser més precissos, dos sentits en una mateixa direcció anomenada Poder: per una banda el poder que sorgeix dels partits i aquests el dirigeixen cap al poble (suposant que fan les coses democràticament) i per un altra banda el poder que sorgeix del poble i s'executa sense la participació d'aquestes organitzacions que s'anomenen partits polítics. Aquí caldria tenir en compte que es necessiten organitzacions de base que facin de creadores i executores de les polítiques que elles mateixen necessiten. Obviament ens trobem llavors amb un partit únic que, paradoxalment i com l'història ha demostrat al segle XX, ha terminat per esgarrapar el poder decisori a les bases, invertint de nou el sentit de la direcció del poder peró amb la salvetat que ara només hi ha un partit polític on abans hi havien dos, tres, o els que fossin. Parlo dels totalitarismes comunistes del s.XX.
Des del meu punt de vista, els partits polítics han perdut el que ves a saber si alguna vegada tingueren: voluntat plenament democràtica. No dubto de la voluntat democràtica dels membres d'un partit polític, peró vista la seva història i trajectòria (i no només a Espanya) em sembla un fet patent que la voluntat dels que integren una organitació és condició necessària peró no suficient per a que aquesta mateixa voluntat caracteritzi la realitat de la citada organització. Des d'un punt de vista teóric potser hi han escenaris posibles on l'organització política reflexi la voluntat democràtica dels seus membres, peró a la crua i dura realitat aquests escenaris ni tan sols s'han ensumat al nostre espai o escenari polític. El cas del Partit Socialista a Navarra no és res més que un exemple més dels incontables exemples que hi ha de tot aixó que estic dient.
Així doncs, els gestos metapolítics dels que vosté parla al final del seu escrit formen part de la "nueva vuelta de tuerca" que els polítics conscienciats volen donar a un sistema que es menja a sí mateix sense remei. Vosté no proposa res més que l'inici en aquest marc d'enéssima reformulació o renovació: prendre consciència que la gent s'adona de coses que, potser, no veia abans. Vaja, com si diguès que la cultura política del poble hagués millorat o s'hagués perfeccionat, com si aixó hagués portat a una comprensió més accentuada per part dels ciutadans de les realitats polítiques, de manera que tot plegat, tenint en compte la poca habilitat dels partits per ensumar el "progrés polític" (o millora de la capacitat analítica) de la gent, hauria portat a la present desmovilització envers els partits polítics en particular i la política en general. Aquesta mena de teoria de la retroalimentació o de la destrucció simultànea o recíproca d'aquestes dues realitats (partits polítics i resta de ciutadans) em sembla infructuosa, caduca e infinitament entròpica. No vull dir que el socialisme del s.XXI o el retorn efectiu del poder al poble (no nomès com a votant dels partits) sigui la fòrmul màgica, peró no hi ha dubte que cada vegada es veu amb més claredat una tendència al bipartidisme al nostre entorn polític, una tendència a la suavització de les diferències politiques i fins i tot programàtiques dels nostres partits, una tendència a la realitat nordamericana que jo anomeno "Falsa democràcia", doncs un parell de partits es disputen el vot d'un poble que es pensa que té a les mans el seu propi destí, quan la realitat és que tant hi fa el que votin, perquè al final faran el mateix, vaja, per dir-ho planerament: alló que interessi al poder econòmico-madiàtic. Tornant al exemple que millor conec, del Puntofijismo veneçolà al sistema estadounidenc no hi ha ni mig pas.
Com ha quedat clar, estimat Donaire, veiem les coses amb prismes oposats (potser menys del que denota la seva línea d'opinió) i, tot i que l'honora el seu incombustible esperit crític (com es demostra respecte al que ha passat a Navarra), de moment vosté no deixa de mirar pels interessos del seu partit, aspecte que no el diferencia del 99% dels polítics afiliats a diferents partits polítics. Només es tracta de la meva visió, si em permet.
Ua abraçada.
D'acord
Jordi
Bona pregunta
Anònim
Com vaig dir un dia la millor definició de socialista és aquell que s'està qÜEstionant cada dia què és un socialista