Parlem de l'aigua? (II)

Un bon amic m'ha proposat un antídot contra la sequera. "-Convoqueu, em diu, dos-cent mil casaments durant tot el mes de maig. Poseu a rentar tots els cotxes del país el mateix dia. Regueu les floretes del jardí". "Llavors, plourà a bots i barrals, plourà com si haguessin obert totes les encluses del cel". No goso plantejar-li a en Jordi Terrades. Un altre m'ha criticat que parlés del món en el primer post, quan el problema és aquí i ara. Discrepo. La personalitat de Catalunya depèn de la seva capacitat per mirar més enllà dels seus límits i entendre's a sí mateixa mentre entén el món. Post-it: Catalunya necessita sobiranistes geògrafs, necessita uns quants narcíssastres. Perdó pel preàmbul.

Crec que avui a Catalunya tothom sap que la "qüestió de l'aigua" té dues variants. La primera és la més urgent: Com evitem el tall de subministrament de l'Àrea Metropolitana de Barcelona?. La segona és la més important: Com gestionem l'aigua els propers decennis?. Vull començar amb el primer interrogant i dedicaré un tercer post a respondre el segon interrogant

Emergències i incoherències

Tots considerem raonable que els vehicles s'aturin davant d'un stop. Però si una ambulància ha de traslladar un ferit molt greu a un hospital, tots considerem raonable que l'ambulància no respecti l'stop. És coherent que jo accepti al mateix temps que tots els cotxes s'aturin davant d'un stop i que una ambulància se'l salti. En el segon cas, es donen unes circumstàncies excepcionals, una emergència, que passa per sobre del criteri general.

Un ajuntament pot estimar raonable que un determinat carrer sigui un carrer de vianants. I pot prohibir la circulació de vehicles, fins i tot de forma permanent. Però si s'inicia un incendi en una botiga del carrer, tots considerarem raonable que el servei d'extinció d'incendis (que és un vehicle) entri en el carrer i apagui el foc. Novament, es pot defensar al mateix temps que un carrer és de vianants i admetre que hi pugui entrar un vehicle excepcionalment.

El Govern en el seu conjunt i els partits que li donen suport estan globalment en contra dels transvasaments. Ho han estat en el passat, ho estan ara i ho estaran en el futur. No és, però, el criteri dels partits de l'oposició: CiU i el PP recolzaren en el seu moment el Pla Hidrològic Nacional (PHN) i tots dos mantenen l'aposta pels transvasaments, ja sigui el del Roina o el de l'Ebre. Es pot defensar al mateix temps el rebuig als transvasaments i la defensa de la interconnexió puntual de l'Ebre?. Sí, sempre i quan, es mantingui el criteri d'excepcionalitat.

Les emergències trastoquen els plans. Obliguen a prendre mesures excepcionals. Si un foc arrassa una urbanització, tothom entén que alguns residents puguin passar la nit en el poliesportiu municipal, encara que la normativa municipal no ho permeti. Seria absurd que l'oposició critiqués la manca de coherència de l'equip de govern. Ara bé, si sis mesos més tard els residents encara estan instal·lats al poliesportiu, com si fos un hotel, la situació expecional asoliria el rang de norma. I això seria, evidentment, un contrasentit.

Mesures i plans

Tots els gestors saben diferenciar les mesures i els plans. Els plans preveuen horitzons a mig i llarg termini, són estructurals, es basen en models i estan recolzats en criteris tècnics i polítics. Les mesures són accions puntuals, previstes pel curt termini, són conjunturals i estan basades de forma gairebé absoluta en criteris tècnics. Podem parlar del pla de l'aigua a Catalunya. De fet, en parlaré en el proper post. O podem parlar de la mesura excepcional per aquesta tardor. Però no podem parlar alhora dels dos com si fossin la mateixa cosa.

Podem debatre si el Roina és una bona opció o no ho és. Però això és un pla. I ara necessitem una mesura. És demà passat que tindrem el problema i no podem esperar a que arribi l'aigua del Roina. A les mesures excepcionals hi ha poc marge de maniobra. Diríem que hi ha molt poc recorregut polític i molt pes tècnic, que és exactament la situació inversa que es dóna en els plans. Tècnicament, només sortim del forat amb l'acció combinada de dues accions: la restricció del consum, d'acord amb el que preveuen les diverses fases del Decret de Sequera i l'aportació externa d'aigua. I l'aigua pot venir en vaixells o amb una connexió. Només amb l'acció combinada dels tres processos (restriccions, vaixells i connexió) arribem a temps.

Unanimitats i discrepàncies

Si un corresponsal anglès intentés situar la posició dels diversos partits polítics a partir dels debats parlamentaris o de les declaracions en els mitjans de comunicació, pensaria que la solució tècnica acordada és motiu d'una agra controvèrsia. I no és així. Tots els partits polítics defensen, sense excepció, la mesura acordada. Com diria Chikilicuatre, "Ho accepta en Mas, ho accepta en Sirera, ho accepta Ciutadans parlant en castellà".

Estem en una situació paradoxal. S'ha acordat una mesura que tots els partits veuen com a encertada. Com a necessària. D'acord, tots els partits excepte les veus en els territoris d'aquests partits, especialment les veus d'ICV i ERC. Però fins i tot en aquests casos, convé contrastar les fonts per a adonar-se que algunes discrepàncies no ho són en realitat. I aquesta unanimitat genera la mateixa tensió que un cambrer amb singlot portant un cafè. Hi vull insistir. Allò que es farà és el que totes les forces polítiques veuen raonable que es faci. Entre altres motius perquè, com he comentat, al darrera hi ha un informe tècnic que va més enllà dels criteris estrictament polítics. ¿Com és possible que fer allò que tothom pensa que s'ha de fer creï aquesta situació de garbuig col·lectiu?.

Decisions i acords

Tots els tècnics i polítics saben diferenciar la distància entre la decisió i l'acord. En el trajecte entre una decisió (allò que es creu que s'ha de fer) i un acord (allò que realment es fa) hi ha moltes dreceres. I existeix un problema polític que no es pot resoldre fàcilment. ¿He de traslladar la tensió de les opcions a l'opinió pública des de l'inici (el que crearà un rebuig col·lectiu i una guerra territorial) o he de comunicar la decisió presa al final del recorregut?. Abans de respondre, pensin les implicacions d'una o altra opció.

Ja saben que jo defenso una política 2.0. I que aquest model es basa en la democràcia deliberativa i en la transparència de les decisions, abans fins i tot que siguin decisions. Però soc conscient de les limitacions del model. Si comencem a ensenyar les alternatives, abans de les decisions i sobretot abans dels acords, crearem dos efectes negatius: (a) una lluita territorial basada en criteris de NIMBY, que portarà al final a una sensació de vençuts i vencedors i (b) una sensació d'indefinició o de dubte. Si es presenta només l'acord ferm, tot és més senzill. Aquest és un debat que en algun moment haurem de situar: Presentem els acords o presentem els dubtes?.

Crítiques i defenses

L'oposició ha trobat un pim pam pum i s'hi ha abonat. No és cap crítica. Respecto la tasca de l'oposició i em sembla que exerceixin el seu paper. És més. Estic convencut que algunes de les crítiques de l'oposició no són gestos teatrals, sinó conviccions fermes com les de l'alcalde de La Seu d'Urgell, l'Albert Batalla o el bon diputat Espadaler. Em sembla que es creuen el que diuen, més enllà que afegeixin una mica més de pebre del compte. Però deixeu-me, per acabar, que faci una dissecció de les quatre crítiques que es barregen entre sí com si fossin una sola:

"Ara defensen el transvasament i abans ho criticaven". Com he intentat argumentar en el primer punt, es pot defensar la connexió puntual i criticar els transvasaments al mateix temps sense que això sigui una contradicció.
"Van dir que no farien un transvasament i, finalment, el faran". Tenim en aquest cas un problema semàntic molt rellevant. És veritat que la interconnexió és un transvasament. I és cert que s'han abusat dels eufemismes. Però també és cert que s'intentava marcar una frontera entre una connexió permament i de gran abast i una connexió puntual, la diferència entre una emergència i una situació permament.
"Hi ha discrepàncies en el sí del Govern; uns hi estan a favor i uns altres en contra". En realitat, el Govern hi està a favor. Agrupacions locals, federacions o determinats càrrecs sí s'han manifestat en contra del projecte.
"Primer va ser el Segre; ara és l'Ebre". Aquest és un error del procés que cal assumir. Explicitar una decisió sense un acord té aquest risc: que l'acord pot ser un altre. El canvi d'opinió està motivat per un nou informe tècnic que redueix el temps necessari per a realitzar la connexió.

Ja sé que no els hi explicat res que no sapiguessin. Però repassant el procés, constato una vegada més la tendència histriònica que tenim els catalans a fer de tot un drama nacional. Hi ha sequera i s'adopta una solució d'emergència, avalada per tots els grups. El debat de veritat, el ball de bastons que sí mereix atenció, és el model de política hídrica. Però d'això ja en parlaré en un altre post. Vaig a continuar llegint en Mercader. M'està agradant.