Paranoics versus utilitaristes

En el darrer número de la revista Barcelona Metròpoli poden seguir el pols entre dues concepcions del turisme: entre els turismofòbics, per als qui el turisme és la causa de tots els nostres mals, i els turismofílics, que reconeixen els efectes positius del turisme. Hi predomina, és clar, la mirada crítica, aquella que ens evoca les fotografies d’en Martin Parr. Prenem dues imatges prou conegudes. En una d’elles, veiem una sèrie de turistes, situats en diversos plans, davant de la Torre inclinada de Pisa. Tots ells fan el mateix gest amb les mans, aquell que permet des de la perspectiva adequada, crear la ficció que el turista sosté la torre amb la seva força. En una altra de les fotografies, podem distingir l’Acròpoli com a teló de fons i varis grups de turistes, novament en diversos plans, que somriuen a una càmera que no veiem. Tots els angles possibles semblen estar ocupats pels turistes i podem imaginar-nos altres grups de turistes esperant el seu torn pacientment.

Hi ha almenys dues maneres de llegir les fotografies de Martin Parr. Podem adoptar fàcilment una mirada crítica. La coreografia dels turistes culturals en el ritual de la captura fotogràfica pot ser concebuda com una escenografia kistch. Els turistes s’imiten en un gest banal que buida de qualsevol profunditat el contacte entre els artefactes culturals i els visitants. Les escenes semblen atrapades en una atmosfera monòtona, gairebé absurda, com les cròniques que ha realitzat el mateix Parr del turisme a les platges de Brighton o Benidorm. Els turistes de la torre de Pisa o de l’Acròpoli no semblen extasiats per la contundència simbòlica de les dues obres d’art. Les escenes tenen la mateixa malenconia que els ulls perduts dels retrats de Richard Avedon.

Hi ha segurament una altra forma de mirar aquestes fotografies. Podríem intentar assajar una interpretació sociològica dels gestos dels turistes. Vist en la distància, és possible identificar una coreografia harmònica. ¿Per què turistes d’edats diferents, de procedències segurament distants i amb un context social o cultural tan heterogeni opten per un mateix ritual?. Darrera de l’expressió banal dels turistes, hi ha una construcció simbòlica, més o menys adulterada, que converteix el gest en la representació d’un discurs narratiu més complex.

Durant anys, les interpretacions sobre el turisme han marcat una línia Maginot entre els paranoics i els utilitaristes, segons la feliç definició de García Canclini. Aquesta és la versió turística del debat entre apocalíptics i integrats que proposa Eco, en el seu estudi clàssic sobre la cultura de masses, la batalla intel•lectual entre els qui repudien la creixent mercantilització de la cultura i els qui celebren la democratització de l’accés a la cultura (tant se val si es tracta d’un còmic de Superman o l’art digital), entre el pessimisme de Walter Benjamin i la indiferència del pop art de Warhol. Les aproximacions al turisme cultural sempre s’han realitzat des d’una de les versions maniqueistes: els paranoics, per als qui el turisme culmina els processos de massificació, mercantilització i frivolització de la història o el paisatge, i els utilitaristes, que veuen en el turisme un mecanisme d’accés universal a la cultura i una forma d’enriquiment de les comunitats receptores.

En la revista de Barcelona Metròpoli llegiran sobretot articles paranoics. Francament, el turisme no gaudeix d'una bona reputació, a les ciències socials, en els mitjans de comunicació i fins i tot en el discurs polític. Curiosament, la via turística ha estat la via essencial de les estratègies de les localitats, les regions, les nacions i, fins i tot, els continents (com en els casos europeu i americà). És difícil trobar un pla estratègic redactat a partir dels anys 80 que no consideri de forma més o menys directa l’alternativa turística com un eix estratègic del territori. Podríem dir que s’ha creat un cert hiatus entre les interpretacions crítiques (d’una part rellevant) de la literatura científica i les iniciatives turístiques de la gestió dels territoris. Del Guggenheim de Bilbao als Camins de Sepharad, del Taller del tiempo de Lorca a la museïtzació del complex industrial de Zöllverein, de la Ruta de la Seda a la recreació de l’atmosfera decimonònica a Brigthon, els llocs contemporanis juguen, d’una manera o una altra, al joc del turisme. És difícil trobar una distància més gran entre realitat i discurs, entre opinió i acció, com en el cas del turisme.