Els altres Tintin

Avui fa 80 anys que neixé el personatge de còmic més universal: Tintín. Confesso que sempre he detestat aquest periodista anodí i m'han seduit molt més els seus secundaris, els Dupont i Dupont (jo encara diria més), el Capità Haddock (la major enciclopèdia mundial d'insults) i naturalment el professor Tornasol, el meu heroi. Tintín ha estat el primer personatge de còmic homenatjat al Pompidou, és objecte de tesis doctorals, ha donat lloc a experts internacionals (a Catalunya, els tintinaires agrupats a tintincat) i darrerament ha suscitat ridícules polèmiques, com la seva orientació sexual. Mentrestant, Spielberg ja prepara l'assalt de Tintín al cinema.


Aquest any també farà 25 anys que morí de forma dramàtica José Coll i Coll. Coll és l'antihergé, perquè malgrat el seu talent immens va haver de substituir l'ocupació de ninotaire per la de paleta. Durant la meva etapa de consumidor compulsiu de TBO, Coll era el més gran entre els grans. Dotat d'una línia molt depurada (que alguns comparen erròniament amb la línia clara dels belgues), Coll era sobretot un creador de moviment, que introduí el tempo en la narració gràfica. Podíem veure la mateixa escena des de dos angles o podíem seguir la seqüència d'una caiguda en sis vinyetes, amb un modernitat que en el cinema arribaria molt més tard.


La nòmina de ninotaires catalans és gairebé infinita, inicialment a la factoria del TBO: Sabatés fou el pare del Professor Franz de Copenhage, Muntañola és un autor prolífic recordat per Josechu el vasco, la família Ulises de Benejam és una obra de talent desbordant. D'aquesta època és també el surrealista Morfeo Pérez de Conti. Abans, Opisso havia creat algunes de les millors il·lustracions de l'historieta europea del segle XX.


Després vindrà la producció fabulosa de Bruguera, amb Ibáñez (autor també de l'antològic Rue del Percebe 13 que poden trobar a Rivas-VaciaMadrid), Escobar (Carpanta, Zipi Zape), l'oblidat Manuel Vázquez (dibuixant anacletos perduts pel Gobi), Joan Rafart Raf (recorden aquell Sir Tim O'Theo?) o Miquel Bernet que donà vida a la repelent Doña Urraca.


Avui, la producció gràfica del país es mou sobretot entorn a la revista El Jueves. Aquí treballaren l'excel·lent ninotaire Gin o l'autor de Makivanaja, Ivà. Dels contemporanis, soc addicte a Monteys (i al seu blog dibuixat a boli), a l'excel·lent traç de Ventura, a Manel Fontdevila (i les seves vinyetes a Público) i naturalment a Toni Batllori, el primer que llegeixo a La Vanguardia, abans fins i tot que La Contra.

Algun dia, potser, ens podríem plantejar un reconeixement a la producció ninotaire del país des de fa més d'un segle. Catalunya ha estat un dels epicentres de la historieta gràfica d'Europa. Algun dia, potser, podríem recordar i valorar els nostres tintins i els nostres hergés. Que en tenim uns quants.