Desafeccions polítiques
Sopar d'antics companys de classe, tots més grassos, més arrugats i més calbs. "I tu a què et dediques?". N'hi ha de tot: Advocats, metges, taxidermistes, flequers, sexadors de pollastres o perruquers de gats. "I tu, Donaire, què fas?". "Jo, jo soc polític". Endevinen qui soparà a casa seva aquesta nit?.
La política no està de moda, ho sé. El que està de moda és la desafecció política. Cada nova enquesta del CEO és una evidència de la distància entre política i ciutadans, que es repel·len amb la mateixa intensitat que la televisió i el bon gust. O que el meu pes ideal i el meu pes real. Estic convençut que o es canvia la política o desapareix. I crec que la no política és pitjor que la política. Ara bé, es pot identificar de forma automàtica la desafecció política amb la demanda d'una política millor?. Hi ha una sola desafecció o n'hi ha de molts tipus?. Comparteixen tots els desafectes el mateix diagnòstic i, sobretot, el mateix antídot?. Els hi proposo una tipologia de desafectes.
El dèspota il·lustrat
La política és un bon instrument en mans de persones competents. Per tant, no critica tant la política com els polítics. Respecten els catedràtics universitaris i desconfien dels qui no tenen una llicenciatura o no han llegit a Kierkegaard o Rorty. Si estirem del fil, també critiquen els ciutadans poc preparats, que no tenen prou criteri com per a escollir els millors. Potser no ho formulen així, però en el fons acceptarien un sistema en el que els polítics fossin escollits amb un concurs de mèrits.
El populista
És l'antítesi del dèspota il·lustrat, perquè considera que els polítics són persones que llegeixen massa, que fan massa cas dels números i les estadístiques, i que parlen de forma estranya."Un pic i una pala, els hi donava jo a tots ells". Rebutja la política en majúscules i només tolera aquells que parlen com ell, els qui simplifiquen la realitat, els qui recorren als tòpics constantment. El Parlament és el casino, la veritat és el que diu en Genaro i té la raó qui parla més alt.
L'egoista
No l'interessa la política, però és que tampoc li interessa el poble, el barri o els veïns de l'escala. Mai s'ha plantejat el concepte de l'interès col·lectiu o del bé comú. El món funciona si ell està bé i el món s'acaba si té un problema, com ara que se li ha espatllat la nevera, que li fa mal un queixal o que la policia li ha posat una multa per aparcar en un reservat per a minusvàlids. No hi ha res més enllà del seu univers.
El desconfiat
Tots els polítics que es dediquen a la política, sense excepció, es dediquen a això per interès propi. Només cerquen el càrrec, tenir un bon sou, cotxe oficial i dietes pagades. Els parlaments són mercats de compra venda d'interessos particulars i la pregunta més freqüent en els despatxos és "¿Qué hay de lo mío?". No només no l'interessa la política, sinó que detesta els polítics.
El partidista
No governen els seus, sinó que governen uns altres als qui considera uns incompetents. Mostra un alt interès per les notícies polítiques i gaudeix dels discursos apocalíptics dels tertulians. Desconfia d'un sistema que ha permès que els altres, i no els seus, governin. Sempre hi ha un motiu extrapolític que ho justifica: un atemptat, una aliança contra natura, una manipulació dels mitjans... Quan governin els seus, recuperarà la fe en la política.
El NIMBY
En el municipi s'ha projectat una autovia, o una línia d'alta tensió, o un parc eòlic, o un parc natural, o un pla urbanístic que limita el creixement. I això no li ha agradat. Participa en plataformes, es mobilitza, talla carrers, assisteix a assamblees en les que tothom critica el projecte. I finalment, el projecte tira endavant. Llavors nega la política (i els polítics) perquè no s'ha respectat l'opinió general (que és, de fet, la seva opinió).
L'inquiet
S'imagina una política diferent: Els ciutadans participen en el procés de deliberació. S'aprofita el coneixement col·lectiu i es fomenta la participació directa en la presa de decisions. Aspira a un model polític en el que els arguments són complexos, les aportacions riques i els espais de frontera més freqüents que les distàncies entre postures. Potser no ho formula així, però aspira a una política 2.0.
Epíleg
L'increment de la desafecció no és el camí cap a una política alternativa. No estem davant d'una batalla entre els polítics professionals i els ciutadans conscienciats. L'antipolítica també pot acabar en el populisme, l'individualisme o, fins i tot, algunes formes de neofeixisme. La solució, probablement, està en l'espai d'intersecció entre la política inquieta i els desafectes inquiets. La construcció d'una política alternativa depèn de la capacitat de creixement d'aquest espai d'aiguabarreig.
La política no està de moda, ho sé. El que està de moda és la desafecció política. Cada nova enquesta del CEO és una evidència de la distància entre política i ciutadans, que es repel·len amb la mateixa intensitat que la televisió i el bon gust. O que el meu pes ideal i el meu pes real. Estic convençut que o es canvia la política o desapareix. I crec que la no política és pitjor que la política. Ara bé, es pot identificar de forma automàtica la desafecció política amb la demanda d'una política millor?. Hi ha una sola desafecció o n'hi ha de molts tipus?. Comparteixen tots els desafectes el mateix diagnòstic i, sobretot, el mateix antídot?. Els hi proposo una tipologia de desafectes.
El dèspota il·lustrat
La política és un bon instrument en mans de persones competents. Per tant, no critica tant la política com els polítics. Respecten els catedràtics universitaris i desconfien dels qui no tenen una llicenciatura o no han llegit a Kierkegaard o Rorty. Si estirem del fil, també critiquen els ciutadans poc preparats, que no tenen prou criteri com per a escollir els millors. Potser no ho formulen així, però en el fons acceptarien un sistema en el que els polítics fossin escollits amb un concurs de mèrits.
El populista
És l'antítesi del dèspota il·lustrat, perquè considera que els polítics són persones que llegeixen massa, que fan massa cas dels números i les estadístiques, i que parlen de forma estranya."Un pic i una pala, els hi donava jo a tots ells". Rebutja la política en majúscules i només tolera aquells que parlen com ell, els qui simplifiquen la realitat, els qui recorren als tòpics constantment. El Parlament és el casino, la veritat és el que diu en Genaro i té la raó qui parla més alt.
L'egoista
No l'interessa la política, però és que tampoc li interessa el poble, el barri o els veïns de l'escala. Mai s'ha plantejat el concepte de l'interès col·lectiu o del bé comú. El món funciona si ell està bé i el món s'acaba si té un problema, com ara que se li ha espatllat la nevera, que li fa mal un queixal o que la policia li ha posat una multa per aparcar en un reservat per a minusvàlids. No hi ha res més enllà del seu univers.
El desconfiat
Tots els polítics que es dediquen a la política, sense excepció, es dediquen a això per interès propi. Només cerquen el càrrec, tenir un bon sou, cotxe oficial i dietes pagades. Els parlaments són mercats de compra venda d'interessos particulars i la pregunta més freqüent en els despatxos és "¿Qué hay de lo mío?". No només no l'interessa la política, sinó que detesta els polítics.
El partidista
No governen els seus, sinó que governen uns altres als qui considera uns incompetents. Mostra un alt interès per les notícies polítiques i gaudeix dels discursos apocalíptics dels tertulians. Desconfia d'un sistema que ha permès que els altres, i no els seus, governin. Sempre hi ha un motiu extrapolític que ho justifica: un atemptat, una aliança contra natura, una manipulació dels mitjans... Quan governin els seus, recuperarà la fe en la política.
El NIMBY
En el municipi s'ha projectat una autovia, o una línia d'alta tensió, o un parc eòlic, o un parc natural, o un pla urbanístic que limita el creixement. I això no li ha agradat. Participa en plataformes, es mobilitza, talla carrers, assisteix a assamblees en les que tothom critica el projecte. I finalment, el projecte tira endavant. Llavors nega la política (i els polítics) perquè no s'ha respectat l'opinió general (que és, de fet, la seva opinió).
L'inquiet
S'imagina una política diferent: Els ciutadans participen en el procés de deliberació. S'aprofita el coneixement col·lectiu i es fomenta la participació directa en la presa de decisions. Aspira a un model polític en el que els arguments són complexos, les aportacions riques i els espais de frontera més freqüents que les distàncies entre postures. Potser no ho formula així, però aspira a una política 2.0.
Epíleg
L'increment de la desafecció no és el camí cap a una política alternativa. No estem davant d'una batalla entre els polítics professionals i els ciutadans conscienciats. L'antipolítica també pot acabar en el populisme, l'individualisme o, fins i tot, algunes formes de neofeixisme. La solució, probablement, està en l'espai d'intersecció entre la política inquieta i els desafectes inquiets. La construcció d'una política alternativa depèn de la capacitat de creixement d'aquest espai d'aiguabarreig.
Comentaris
M'he llegit el seu comentari tres vegades. I no l'he entès. Seria tan amable de repetir-ho, però amb un llenguatge que una persona com jo, curta de gambals, hi arribi. Gràcies
Definits els desafectes, classificació amb la qual no estic d'acord, perquè generalitza i estereotipa el fenòmen, crec que sense cap reflexió profunda, mancaria definir els afectes. I ja posats, els polítics de la xarxa podrien situar-se en una de les classificacions. Evidentment, segur que la majoria de polítics diria que es troben entre inquiets o polítics inquiets.
Em sembla que la desafecció per la política és un símptoma de com de malament ho fan els partits. Per mal o per bé el sistema és aquest i cal adaptar-s'hi però, és normal que la gent desconnecti de les batalles entre partits, dels escàndols que després queden en no res, de la crispació i de tantes altres coses, quan han de tirar endavant cada dia amb la feina, amb el menjar, les hipoteques i tantes altres coses. No cerquem la culpabilitat en una classificació de personalitats sinó que cal autocrítica. I cal autocrítica real, no declaracions d'autocrítica, a les quals ja estem massa acostumats.
El primer és de caràcter estructural i afecta per igual a tot l'estat espanyol (bé, algunes comunitats més que altres, però per marges petits). I el segon es de caràcter cojuntural, i té a veure amb la situació política de cada lloc.
Per exemple, al 2001 hi va haver una participació del 78% a les eleccions basques, el 2005 un 65%, i ara un 68%, però això no vol dir que hi hagués més o menys desafectes. De fet els índexs no segueixen la mateixa tendència. No hi ha correlació.
Per cert, molt bon post, Donaire.
Jo també penso que tots estem representats per dos o tres exemples d'aquests.
Em temo que és cert el que dius. I una mica aquest era l'objectiu del post. Està bé que critiquem la política i els polítics, però per alguns estranya raó tendim a considerar que els qui estan en contra de la política (els desafectes) representen una reacció a la mala política.
Jo crec que la deasfecció no és només un símptoma de la mala política, sinó un símptoma de la mala societat. El que volia dir és que hem de saber combatre tant la política gris com la societat gris.
El problema és que, com tu apuntes, els ciutadans actius, combatius, inquiets, són minoria.