Impostos feliços

Pagar impostos no és l'activitat més festiva del món. Crec que en el rànquing de les activitats socials estaria en els darrers llocs de l'escala, entre una visita al dentista (babejant per la boca mentre sentim el terrorífic frsssssshhh) i que una elefanta et trepitgi el dits del peu. A la cua de l'Agència Tributària, no se senten rialles ni s'expliquen acudits, ja ho sé.

Quan paguem un impost ens sentim una mica idiotes. En Martí Pijoan ha treballat tot el mes en una empresa de taps de suro. Quan arriba el dia 31, una persona probablement vestida de gris marengo li pren el sobre i li manlleva uns quants billets. La Maria Ajats ha venut un abric de vellut a la seva botiga i quan està a punt de posar els billets a la caixa, hi apareix el mateix senyor vestit de gris marengo i s'emporta el 16% dels diners. En Pere Galdós posa benzina el seu 4x4, però quan ja ha acabat d'omplir el dipòsit i ha penjat la mànega, el comptador dels euros continua marcant uns diners que finalment s'endurà el senyor de gris marengo. Qui paga impostos té la sensació que li estan manllevant una part d'allò que es seu, com si un lladre vestit de gris marengo l'assaltés en una cantonada fosca. Per això és tan fàcil proposar la reducció dels impostos. O la seva eliminació.

Els impostos cotitzen a la baixa en la borsa sociològica. Però jo vull avui reivindicar-los: els impostos són una de les grans conquestes de la societat moderna. Els estalvio els tòpics. Necessitem impostos per pagar els serveis públics: el mestre del nen gran, la logopeda de la filla petita, l'operació d'apendicitis de la parella, la carretera que porta al poble dels avis... Amb els impostos paguem uns serveis que rebem, d'acord. Però això és només una versió del model fiscal.

Jo reivindico els impostos perquè actuen com un factor de correcció social. Intenta mitigar allò que s'ha anomenat la injustícia del bressol. Sense justícia social, les societats mantindrien una estructura feudal de castes, on la pobresa dels pobres és un destí irreversible. L'educació universal, la sanitat pública, el sistema de beques, els advocats d'ofici o les biblioteques públiques són instruments que permeten desdibuixar, parcialment, les desigualtats. Es tracta, és cert, d'un principi social generós, perquè els individus de la societat accepten que una part dels seus recursos es destinen no als serveis que reben directament, sinó a compensar els serveis dels qui no poden contribuir a les arques públiques. És aquest compromís col·lectiu el que permet igualar (parcialment) les oportunitats, millorar la cohesió social i construir una societat més justa.

En el debat sobre l'impost de successions, alguns arguments se salten aquest compromís col·lectiu. "Per què he de pagar jo per uns bens que em deixa el meu pare?". Per la mateixa raó que paguem els impostos especials, l'IVA, l'IRPF o l'IBI. Per a compensar la prestació de serveis públics i per a enfortir la justícia social. Entenc la sensació que poden tenir alguns, que li manlleven allò que és seu. Però aquest acord social és la clau de volta que sustenta la societat moderna. Pagar els impostos és, sens dubte, l'acte més patriòtic que pot realitzar un individu. Siguin patriotes. I paguin els impostos. I somriguin a la cua de l'Agència, com faig jo.