Catosfera 2010 (III)

Normalment, els noms són orfes. Qui és el pare de "pampallugues", "enraonar" o "esmaperdut"?. El pare de la catosfera és en Toni Ibáñez, un escriptor 2.0 que ha apostat per una forma alternativa de creació, que combina el talent individual amb el talent en xarxa. Com diu en Marc Vidal, Toni Ibáñez és el certificat de qualitat de la catosfera. La taula està integrada per Teresa Fèrriz, de LletrA un projecte que ubica la literatura catalana a la xarxa, Conxa Rodà del Museu Picasso i Lucía Calvo del CCCB.

Aquestes institucions culturals són segurament les més representatives de l'assalt que ha fet la cultura a les xarxes socials. El CCCB té un compte a delicious, un facebook molt actiu, un espai al flickr, un compte a twitter força dinàmic, canal de youtube i fins i tot un magnífic treball a issuu. El CCCB disposa a més d'espais de participació, com el Work in Progress. Per la seva banda, el Museu Picasso ha fet una immersió a la cultura en xarxa, amb un llistat d'eines 2.0: facebook, flickr, twitter, youtube, delicious i un molt bon blog. El projecte LletrA té un format més 1.0, però experimenta amb noves iniciatives com les topobiografies de l'exili, un exemple fantàstic de les possibilitats de la cultura 2.0.

El Picasso o el CCCB demostren que les institucions culturals catalanes han sortit de l'armari i practiquen amb naturalitat la seva nova condició d'espais oberts. Les intervencions puntegen els temes clàssics de la web 2.0: la propietat, els costos de gestió, la moderació dels comentaris, la manca de profunditat de les intervencions (la cultura del zàpping), la identitat digital... Però la cultura 2.0 té un problema afegit, que no hem estat capaços de resoldre. Si la producció artística és l'obra del geni, si la cultura auràtica està connectada amb el talent, per a què serveix la cultura participativa?. Es pot entendre la política participativa, el urbanisme participatiu, o l'oci participatiu... però és possible imaginar una cultura participativa?. Els gestors culturals han treballat històricament en la recerca i la divulgació: descobrir i difondre. Amb aquests mecanismes, la cultura només pot ser unidireccional: des de l'autoritas als aprenents, Un debat similar s'està generant a la Universitat 2.0: Pot un catedràtic aprendre d'un seguidor del facebook?.

De forma intuïtiva sospito que és possible una cultura 2.0. Si imaginem les xarxes com a connexions neuronals, podem intuir que les idees, els somnis, les referències, les associacions, les ruptures, el pòsit o les fronteres, és a dir, la matèria primera de la cultura i de l'art, poden crear-se a partir de la lliure associació entre neurones (individus) que interactuen entre sí i literalment creen relacions impossibles en la soledat del creador. Ceci n'est pas une pipe 2.0.