Guerra de classes
Faig temps i fullejo el diari a la porta de la institució. M'apreta la corbata. Messi recupera la punteria, Duran opina que, el Banc Central Europeu bla, bla, bla... Asseguts en un banc, dos operaris esperen també el seu torn, amb un entrepà kilomètric a les mans, embolcallats amb la meitat de reserves d'alumini de Bolívia. El brogit urbà crea una escena extreta d'un quadre de Giacomo Balla.
Les dues senyores es troben just en la intersecció entre els operaris i la meva corbata taronja. Es petonegen encantades. Estàs més prima, he tornat esgotada de Madeira, quin descans que comenci l'escola, m'han canviat el professor de pilates. I aleatòriament les vocals s'estiren fins a l'infinit. Pilaaaaates. Una d'elles veu els dos operaris i xiuxiueja el seu diagnòstic estètic, amb un volum suficient com per a compartir-lo amb la resta del carrer. Ja no recordo si el problema eren les taques de la camisa, el color dels mitjons o els cabells que s'escolen sota el casc. El que recordo és que aquells dos senyors les molestaven amb la seva presència.
Ja fa temps que no crec en les classes socials. Però potser perquè provinc d'una família modesta, potser perquè he servit milions de cafès a l'estiu, potser perquè he escombrat milers de terrasses o perquè he llegit molts llibres de Norberto Bobbio. No ho sé. Però els insults de les dues dones addictes als UVA, com si fos basuko, els vaig sentir com a propis. I, per un moment, m'imagino els operaris, els escombraires, els immigrants, els portadors d'entrepans embolicats amb albal i jo mateix, alçats com els personatges del Quart Estat de Pelizza de Volpedo. Aux armes, citoyens.
Però ja són les 9 i he d'entrar a la institució amb la meva corbata taronja. A l'ascensor penso que efectivament ja no hi ha classes socials, però guerra de classes, i tant que n'hi ha. I anoto a l'agenda del meu ipad cremar totes les meves corbates i comprar en el súper tres unitats de paper albal. Carmanyolistes del món, unim-nos.
Les dues senyores es troben just en la intersecció entre els operaris i la meva corbata taronja. Es petonegen encantades. Estàs més prima, he tornat esgotada de Madeira, quin descans que comenci l'escola, m'han canviat el professor de pilates. I aleatòriament les vocals s'estiren fins a l'infinit. Pilaaaaates. Una d'elles veu els dos operaris i xiuxiueja el seu diagnòstic estètic, amb un volum suficient com per a compartir-lo amb la resta del carrer. Ja no recordo si el problema eren les taques de la camisa, el color dels mitjons o els cabells que s'escolen sota el casc. El que recordo és que aquells dos senyors les molestaven amb la seva presència.
Ja fa temps que no crec en les classes socials. Però potser perquè provinc d'una família modesta, potser perquè he servit milions de cafès a l'estiu, potser perquè he escombrat milers de terrasses o perquè he llegit molts llibres de Norberto Bobbio. No ho sé. Però els insults de les dues dones addictes als UVA, com si fos basuko, els vaig sentir com a propis. I, per un moment, m'imagino els operaris, els escombraires, els immigrants, els portadors d'entrepans embolicats amb albal i jo mateix, alçats com els personatges del Quart Estat de Pelizza de Volpedo. Aux armes, citoyens.
Però ja són les 9 i he d'entrar a la institució amb la meva corbata taronja. A l'ascensor penso que efectivament ja no hi ha classes socials, però guerra de classes, i tant que n'hi ha. I anoto a l'agenda del meu ipad cremar totes les meves corbates i comprar en el súper tres unitats de paper albal. Carmanyolistes del món, unim-nos.
Comentaris