I Love Campanyes electorals
A la política li passa una mica com al turisme. Els turistes contemporanis tenen una crisi d'identitat tan elevada que volen fer turisme sense ser considerats turistes i per això han nascut espais com Not for tourists. Actuen com turistes, pensen com turistes, són registrats a les estadístiques com turistes, de fet -vaja- són turistes, però s'estimen més que no els hi diguin. Algunes agències de viatges ho tenen tan complicat com una carnisseria per a vegetarians: "Vagi on no van els turistes", senyor turista.
Durant la campanya electoral, són habituals les crítiques als actes "per motius polítics". I portat al seu extrem, aquesta alèrgia als actes polítics acabaria amb l'absurd de la política sense política, com els viatges turístics per a no turistes. Una veïna em sorprenia amb la següent afirmació: "Els polítics busquen els vots", que seria com criticar al Barça per guanyar la Lliga. I potser la crítica més unànime, la més freqüent, és la crítica al soroll de les campanyes electorals. Deixeu-me que no només les defensi, sinó que les alabi. M'agraden les campanyes.
Deliberin deliberadament
Les urnes són una condició necessària, però no suficient per a que es completi el mecanisme democràtic. És necessari, a més, que hi hagi una relació directa entre vots i decisions, entre allò que es decideix i allò que esdevé, perquè sinó no es tracta d'una votació, sinó d'una enquesta. I, finalment, és necessari que el vot tingui lloc en un clima de deliberació. Deliberar vol dir contrastar les idees, posar en una balança les diverses opcions i decidir quina fa més el pes, contrastar la informació, enraonar... Un vot sense deliberació és un vot destenyit.
Em diran, amb raó, que les campanyes defugen sovint de la dialèctica i s'instal·len en l'espectacle. Però més enllà dels globus, els somriures forçats, els petons innecessaris a nens porucs, les roses i els bolígrafs, les campanyes generen idees. Un votant conscient pot consultar fàcilment els programes, pot accedir a la informació els partits, pot assistir als actes, pot contrastar els models en els debats que neixen com roselles a l'abril i, en definitiva, pot acumular tones d'arguments per exercir el seu vot d'una forma més raonable i raonada. Gràcies a la xarxa, mai ha estat tan fàcil saber què proposen i què no proposen els candidats i els seu equips.
Think tanks col·lectius
Durant els tres mesos llargs de pre-campanya i campanya, les ciutats inicien un procés de reflexió col·lectiva molt fèrtil. A les agrupacions dels partits, es reuneixen acòlits, experts i ciutadans que intenten imaginar el destí de la ciutat. Durant setmanes, la ciutat genera un immens think tank de projectes, idees, mecanismes, missatges i utopies. Malgrat la desconfiança col·lectiva en els polítics, es parla de política en les places, els casinos, els mercats i en les cases particulars. I el sumatori dels milions i milions de sinopsis entre neurones dedicades a repensar la ciutat crea un immens contenidor de pensaments per una ciutat millor.
Uns pocs assisteixen encara als actes, tan buits com les esglèsies, els altres aprofiten la xarxa per proposar una idea ingènua, o aturen els candidats per traslladar el seu neguit, o debaten en el bar perquè en Pere ha de ser alcalde i no en Carles. Si poguessin recollir tots aquests fragments de micropolítica i els uníssim, tindríem el making off de la ciutat que ve.
Atmosferes electorals
Admeto que a mi tampoc no m'agraden els cartells, ni les mirades còmplices dels candidats, ni els eslògans asèptics, ni les pancartes competint pel darrer pi verge del Passeig. Però amb el pas del temps he descobert un efecte secundari que no es pot menystenir. Quan una ciutat organitza un festival de música, o un esdeveniment teatral, o un gran torneig esportiu o, simplement, organitza el Carnaval, omple la ciutat de cartells, d'eslògans, de pancartes i d'anuncis a la premsa. Saben que si l'espectacle és infame, el cartell no convencerà els espectadors potencials per a què assisteixen a la versió alternativa del Llac dels Cignes. El que pretenen és, simplement, crear una atmosfera, un "ambient" que faciliti la lectura dels programes, l'interès per les dates, els horaris i els preus. La decisió només dependrà de la qualitat de l'esdeveniment.
La contundència simbòlica dels cartells i l'estètica electoral crea una atmosfera. Contribueix a generar durant uns dies la necessitat de crear-se una opinió, de decidir alguna cosa. Potser que la decisió ja estigui presa (que és el més habitual) o potser que la decisió sigui simplement que no s'ha arribat a cap conclusió. Tant és. Però sense campanyes, sense aquest excès cromàtic, em temo que la societat del zàpping en què ens hem instal·lat, deixaria les eleccions com un mer accident entre un partit de futbol i una guerra en un país de nom impronunciable.
En resum
Malgrat la sensació de vergonya que m'envaeix cada vegada que em veig immers en una d'aquestes campanyes, amb el run-run de la consciència interior criticant l'empastifada de cares i somriures per tota la ciutat, amb l'alèrgia contra la simplicitat ridícula dels eslògans (intercanviables), reconec que la política seria molt pitjor (encara) sense campanyes. Ah. I ja que estem en campanya, votin pels socialistes guixolencs, carai.
Durant la campanya electoral, són habituals les crítiques als actes "per motius polítics". I portat al seu extrem, aquesta alèrgia als actes polítics acabaria amb l'absurd de la política sense política, com els viatges turístics per a no turistes. Una veïna em sorprenia amb la següent afirmació: "Els polítics busquen els vots", que seria com criticar al Barça per guanyar la Lliga. I potser la crítica més unànime, la més freqüent, és la crítica al soroll de les campanyes electorals. Deixeu-me que no només les defensi, sinó que les alabi. M'agraden les campanyes.
Deliberin deliberadament
Les urnes són una condició necessària, però no suficient per a que es completi el mecanisme democràtic. És necessari, a més, que hi hagi una relació directa entre vots i decisions, entre allò que es decideix i allò que esdevé, perquè sinó no es tracta d'una votació, sinó d'una enquesta. I, finalment, és necessari que el vot tingui lloc en un clima de deliberació. Deliberar vol dir contrastar les idees, posar en una balança les diverses opcions i decidir quina fa més el pes, contrastar la informació, enraonar... Un vot sense deliberació és un vot destenyit.
Em diran, amb raó, que les campanyes defugen sovint de la dialèctica i s'instal·len en l'espectacle. Però més enllà dels globus, els somriures forçats, els petons innecessaris a nens porucs, les roses i els bolígrafs, les campanyes generen idees. Un votant conscient pot consultar fàcilment els programes, pot accedir a la informació els partits, pot assistir als actes, pot contrastar els models en els debats que neixen com roselles a l'abril i, en definitiva, pot acumular tones d'arguments per exercir el seu vot d'una forma més raonable i raonada. Gràcies a la xarxa, mai ha estat tan fàcil saber què proposen i què no proposen els candidats i els seu equips.
Think tanks col·lectius
Durant els tres mesos llargs de pre-campanya i campanya, les ciutats inicien un procés de reflexió col·lectiva molt fèrtil. A les agrupacions dels partits, es reuneixen acòlits, experts i ciutadans que intenten imaginar el destí de la ciutat. Durant setmanes, la ciutat genera un immens think tank de projectes, idees, mecanismes, missatges i utopies. Malgrat la desconfiança col·lectiva en els polítics, es parla de política en les places, els casinos, els mercats i en les cases particulars. I el sumatori dels milions i milions de sinopsis entre neurones dedicades a repensar la ciutat crea un immens contenidor de pensaments per una ciutat millor.
Uns pocs assisteixen encara als actes, tan buits com les esglèsies, els altres aprofiten la xarxa per proposar una idea ingènua, o aturen els candidats per traslladar el seu neguit, o debaten en el bar perquè en Pere ha de ser alcalde i no en Carles. Si poguessin recollir tots aquests fragments de micropolítica i els uníssim, tindríem el making off de la ciutat que ve.
Atmosferes electorals
Admeto que a mi tampoc no m'agraden els cartells, ni les mirades còmplices dels candidats, ni els eslògans asèptics, ni les pancartes competint pel darrer pi verge del Passeig. Però amb el pas del temps he descobert un efecte secundari que no es pot menystenir. Quan una ciutat organitza un festival de música, o un esdeveniment teatral, o un gran torneig esportiu o, simplement, organitza el Carnaval, omple la ciutat de cartells, d'eslògans, de pancartes i d'anuncis a la premsa. Saben que si l'espectacle és infame, el cartell no convencerà els espectadors potencials per a què assisteixen a la versió alternativa del Llac dels Cignes. El que pretenen és, simplement, crear una atmosfera, un "ambient" que faciliti la lectura dels programes, l'interès per les dates, els horaris i els preus. La decisió només dependrà de la qualitat de l'esdeveniment.
La contundència simbòlica dels cartells i l'estètica electoral crea una atmosfera. Contribueix a generar durant uns dies la necessitat de crear-se una opinió, de decidir alguna cosa. Potser que la decisió ja estigui presa (que és el més habitual) o potser que la decisió sigui simplement que no s'ha arribat a cap conclusió. Tant és. Però sense campanyes, sense aquest excès cromàtic, em temo que la societat del zàpping en què ens hem instal·lat, deixaria les eleccions com un mer accident entre un partit de futbol i una guerra en un país de nom impronunciable.
En resum
Malgrat la sensació de vergonya que m'envaeix cada vegada que em veig immers en una d'aquestes campanyes, amb el run-run de la consciència interior criticant l'empastifada de cares i somriures per tota la ciutat, amb l'alèrgia contra la simplicitat ridícula dels eslògans (intercanviables), reconec que la política seria molt pitjor (encara) sense campanyes. Ah. I ja que estem en campanya, votin pels socialistes guixolencs, carai.
Comentaris
És cert que encara hi ha alguna deliberació, a les catacumbes més remotes dels partits o a les resistents consciències d'alguns ciutadans que no defalleixen.
Però és encara més cert que els polítics estan dedicats 100% no a la participació i a la deliberació dels problemes de la cosa pública, sinó a la maximització de vots.
Els polítics fa temps que han abandonat els objectius col·lectius i concentren els esforços en el mitjà. El seu objectiu és el mitjà, fer-se amb l'instrument: l'escó.
És això el que es persegueix maximitzar, el nombre d'escons, i no pas el benefici públic.
Per això les eleccions s'han convertit en un acte d'escarni del ciutadà que s'amplifica a tot decibel, un acte eixordidor, molest, en benefici del màrqueting.
Així ho veig jo.
Tot i que m'agradaria que fos com tu dius.
i.
L'error del post rau en el fet que equipara "política" amb "campanya electoral". És precisament el mateix error (conscient) que practiquen els polítics i que ha acabat per semblar normal, com demostra el post. La deliberació dels votants, en un entorn realment democràtic, s'ha de basar en el judici del que ha fet el govern durant els 4 anys de mandat, i no en les declaracions que s'han anat intercanviant els polítics en aquest verbalisme sense fi en què s'ha convertit la política.
L'autor del post parla de "tres mesos llargs de pre-campanya [sic] i campanya"; oi tant que són llargs! Concretament, s'allarguen quatre anys, de manera que la política actual és una campanya electoral sense fi.
De debò creu l'autor que "la política seria molt pitjor (encara) sense campanyes"? Jo crec que la política no seria quelcom inútil com és ara si no fos una campanya electoral crònica, vaja, si les campanyes electorals duressin el que han de durar segons la llei: 15 dies.
Salut!
1. He tingut la sort de sentir alguns actes. Un exemple, el cap del PSC a Anglès. Unes 40 persones disposades en semicercle escoltaren la llista de propostes, l'explicació pausada i honesta de cadascuna d'elles i la resposta a les desenes de preguntes dels assistents, molts d'ells allunyats del PSC. Un exercici petit, però molt vibrant d'assemblea ciutadana.
2. Us podria parlar del cas de Sant Feliu de Guíxols. Nosaltres hem fet una 20 d'actes, reunions amb vàries desenes d'organitzacions, reunions de treball... Hem repartit el programa en USB, que també es pot consultar a Internet... Honestament, hem fet un esforç brutal per una forma digna i sincera d'explicar-nos.
3. Qui vol, pot accedir a la informació. Qui vol. Molts no volen i contra això hi ha molt poc a fer.
4. Les campanyes no només la fan els polítics. La fan sobretot la gent quan a les seves cases, en els casinos o els bars "fan política": defensen, critiquen, proposen o neguen. El que jo dic és que la campanya ajuda a crear una "atmosfera" que propicia l'intercanvi ciutadà d'opinions.
5. I entenent el que dius i perquè ho dius, crec que criticar un polític perquè vulgui obtenir més regidors és com criticar un equip de futbol perquè intenta guanyar un títol.
1. Jo no he equiparat política amb campanya electoral en cap moment.
2. En canvi tu sí equipares campanya electoral amb polítics. La campanya no (només) la fan els polítics, sinó que majoritàriament la fa la gent.
3. El balanç sobre els quatre anys de govern és només una part del criteri del vot, des del meu criteri. L'altra part és contrastar les propostes de futur. En tot cas, tant per fer balanç com per proposar noves accions cal algun mecanisme de transmissió de la informació. No et sembla?. Doncs això és simplement una campanya.
4. I tant que crec que la política seria pitjor sense campanya. Acostumo a escriure el que efectivament penso. De fet, el que em sobta és que es pugui defensar que els ciutadans triïn entre diverses opcions, però negant a aquestes opcions la possibilitat d'explicar-se. No ho entenc. És, com deia en el post, com les agències de viatges que venen viatges turístics per a no turistes o les carnisseries per a vegetarians.
5. I conec perfectament el que diu la Llei: No es pot demanar el vot fins a 15 dies abans de les eleccions. Ara bé, que un polític només faci campanya durant 15 dies em semblaria indigne. Com hem comentat als veïns del barri que hem visitat aquest matí, quan acabin les eleccions, governem o no, hi tornarem en un termini immediat. El concepte de campanya contínua em sembla molt més útil i digne que la campanya discontínua cada quatre anys.
1.- Les campanyes generen atmosferes que propicien el debat. No m'agrada la parafernàlia però admeto que és efectiva per a crear un "estat electoral". Insisteixo: de la mateixa manera que durant el festival "TEmps de Flors" de Girona la ciutat s'envaeix de cartells, anuncis i propaganda.
2.- M'agraden les bones campanyes. S'han de fer millor. I han de tenir un efecte real sobre la presa de decisions. ZP perderà les eleccions perquè durant la campanya va negar la crisi i a Catalunya ha perdut la seva crdibilitat perquè havia promès "respectar l'estatut que aprovi el Parlament". Els ciutadans han après que les campanyes vinculen als polítics amb les seves promeses. I això es nota (i molt) en aquesta campanya.
3.- No sé quina és l'alternativa a una campanya. El silenci?. Vol dir que els candidats no haurien d'adreçar-se als ciutadans per explicar les seves idees?. Em sembla, insisteixo, com una carnisseria per a vegetarians.
Gràcies per les aportacions.
Jo també he assistit a debats amb polítics, amb candidats, on he pogut seure a debatir, a interpel·lar, a contrastar, a demanar explicacions, on hi havia temps per a explicacions llargues per a fonamentar una opinió. Són un luxe. I son, malauradament, una minoria.
Els polítics culpen la societat hipermediatitzada de la seva deriva cap a una política de l'espectacle. Francament, sentint-los en aquests mitjants (i fora d'ells, en molts dels seus blogs i vídeos "no-mediatitzats") no veig que facin cap esforç per nedar contra-corrent, ans al contrari: s'abandonen a les normes del titular o del tuit.
No comparteixo en absolut la teva analogia amb l'equip de futbol.
L'objectiu últim d'un equip de futbol professional és guanyar. Punt.
L'objectiu últim d'un partit no és guanyar escons: els escons són un mitjà per a un altre objectiu, que és gestionar la cosa pública, canviar el món, etc.
Però massa sovint no és així.
Em sembla legítim criticar un partit perquè vulgui guanyar i res més, perquè vulgui guanyar a costa de destruir no només l'adversari sinó allò que en teoria vol defensar: la societat, el ciutadà.
Hi ha massa exemples d'allò de "antes muerta que de otro", essent la "muerta" qualsevol qüestió de l'àmbit públic: el terrorisme, l'economia, els serveis públics, etc.
És lamentable.
Sento desafogar-me amb tu. Saps (sí, no?) que et respecto moltíssim tant com a persona com (quan ho eres en actiu) com a polític. Però la majoria de persones que estan en la política de forma professional tenen moltíssimes carències morals i intel·lectuals.
I n'estic molt emprenyat.
i.
Comparteixo el que dius, però amb una diferència essencial. Òbviament, si puc triar entre una mala campanya i una bona campanya trio la segona. I aquest seria un altre debat llarg i interessant: Com fer que les campanyes funcionin millor.
Però el meu post és anterior aquest debat: Em pregunto si és millor una campanya o una no campanya. Tu em dius "Un polític que només busca el vot és un error". Hi estic d'acord. Però jo et proposo una sentència diferent: "Un polític que busca el vot és un error"?.
El problema és que, com en el turisme, moltes persones reaccionen negativament davant un fet tan absolutament lògic com és que els polítics durant les campanyes demanin el vot. D'acord amb què necessitem millors campanyes; a mi m'agrada la que hem fet a Sant Feliu de Guíxols, però de ben segur que es pot millorar. D'acord amb canviar els tics de les campanyes i treballar per processos de debat més participatius.
Però no comparteixo la alèrgia espontània que neix en moltes persones quan els expliques un programa, una idea i un projecte "perquè busques el seu vot". Sí, és clar. Es tracta d'això. Es tracta de què els vots marquin les polítiques i per això les opcions fan bé de buscar els vots. Hi ha un rebuig entre moltes persones a acceptar que la política TAMBÉ és això i que seria delirant que demanéssim als polítics que no fessin campanya. No ho entenc.
El debat no és si les campanyes han de ser bones o dolentes. El debat que jo plantejo és: Podem prescindir de les campanyes?. Segur?. Per què?. Quin benefici obtenim del silenci forçat dels candidats i els seus equips?. Com decideixo el meu vot?.
De fet, portem massa temps sense propostes de cap tipus per part de molt dels nostres representants electes.
Estem parlant, això sí, de diàleg de propostes, no d'intercanvi de monòlegs ;)