congresdesdebaix (II)
Què és congresdesdebaix?. No els hi sabria dir ben bé. És un procés espontani, col·laboratiu i crític que uneix persones i sensibilitats diferents entorn una idea: La renovació del socialisme català. El debat es mou entre twitter, facebook i una wiki, sense un guió predeterminat ni un objectiu a priori. És més una tertúlia en obert, una nit d'estiu amb la remor del mar de fons, en la que una trobada casual ha acabat en una conversa apassionada. Com totes les converses, un moment la conversa cesarà i esdevindrà un endemà, i les idees hauran estat útils. O potser no. Debatre en obert, que no és poc.
Imaginem que podem re-construir el partit a partir d'aquesta lògica, és a dir que congresdesdebaix no és un només una proposta espontània a favor d'un partit diferent, sinó un model d'una forma diferent de gestionar el partit.
Imaginem un partit sense lideratges. Imaginem que Daniel Innerarity té raó i vivim en una societat post-heroica que no necessita un moisés que guiï cap a la Terra Promesa. Si és així, tant és qui se situa en el punt més alt de l'estructura perquè la qüestió no serà qui imposa les seves pròpies idees, sinó qui articula les idees col·lectives.
Imaginem un partit en xarxa sense centre, basada en el principi de la intel·ligència col·laborativa, que crea les condicions necessàries per a què el diagnòstic de la realitat i la construcció de les utopies, el difícil equilibri entre ara i demà, es construeixi a partir de les aportacions dels nodes que integren la xarxa. Ningú no sap més que tots plegats, i és el contrast permanent (no l'addició) de les idees dels uns i dels altres el que crea un relat compartit.
Imaginem un partit de fronteres difoses, que no demana adscripcions absolutes a la causa, sinó compromisos parcials. Imaginem que obrim les portes a les idees progressistes dels altres sense exigir una conversió absoluta al partit; una estructura amb les portes obertes, que permet les entrades i les sortides sense barreres ni controls. I que és compatible formar part del partit i discrepar d'algunes iniciatives.
Imaginem un partit que accepta les seves febleses, que admet que vivim en un món en canvi, que el pensament està en construcció, que optem més pels compromissos que pels contractes amb notari, que no volem ser els més savis sinó els qui aprenem més de pressa, que l'error forma part de la vida política però que els errors s'han de confessar i disculpar. Un partit beta permanent.
Imaginem que podem re-construir el partit a partir d'aquesta lògica, és a dir que congresdesdebaix no és un només una proposta espontània a favor d'un partit diferent, sinó un model d'una forma diferent de gestionar el partit.
Imaginem un partit sense lideratges. Imaginem que Daniel Innerarity té raó i vivim en una societat post-heroica que no necessita un moisés que guiï cap a la Terra Promesa. Si és així, tant és qui se situa en el punt més alt de l'estructura perquè la qüestió no serà qui imposa les seves pròpies idees, sinó qui articula les idees col·lectives.
Imaginem un partit en xarxa sense centre, basada en el principi de la intel·ligència col·laborativa, que crea les condicions necessàries per a què el diagnòstic de la realitat i la construcció de les utopies, el difícil equilibri entre ara i demà, es construeixi a partir de les aportacions dels nodes que integren la xarxa. Ningú no sap més que tots plegats, i és el contrast permanent (no l'addició) de les idees dels uns i dels altres el que crea un relat compartit.
Imaginem un partit de fronteres difoses, que no demana adscripcions absolutes a la causa, sinó compromisos parcials. Imaginem que obrim les portes a les idees progressistes dels altres sense exigir una conversió absoluta al partit; una estructura amb les portes obertes, que permet les entrades i les sortides sense barreres ni controls. I que és compatible formar part del partit i discrepar d'algunes iniciatives.
Imaginem un partit que accepta les seves febleses, que admet que vivim en un món en canvi, que el pensament està en construcció, que optem més pels compromissos que pels contractes amb notari, que no volem ser els més savis sinó els qui aprenem més de pressa, que l'error forma part de la vida política però que els errors s'han de confessar i disculpar. Un partit beta permanent.
Comentaris
Totes les persones són iguals
Defensors de les llibertats individuals
política fiscal que faci possible la redistribució i l'equitat
defensa del medi ambient
millora de l'autogovern de Catalunya
Això ho podria firmar CIU,PP i qualsevol partit ..És obvi que quan més generalitzem menys coses direm. Que passa qeu per exemple els del PP no diran que son defensors de les llibertats individuals. Des de fa molt temps la política ha posat l'accent al “que” i sobre tot al “qui” i ara volem saber com, si com ho volem fer, como volen que totes les persones siguin iguals, o és que ara el PSC no busca que les persones siguin iguals ?
.....
Potser amb uns quants és suficient
Rafa Moya
Efectivament, treballar en xarxa no és incompatible (al contrari) amb el relat col·lectiu
I d'acord també amb acotar els principis i evitar les generalitzacions
Ferran
Gràcies. El mèrit real és d'en Daniel I.
Jordi
Aquests principis i potser uns altres. Jo crec que ara el més important és el com.
No sóc ningú per a parlar de socialisme i menys del català, sóc un mindundi, un do ningú, com tots els militants de tots els partits, de tots, però no se m'escapa, com no se li escapa a ningú, que si això està així és, primer, per culpa nostra, dels mindundis, dels do ningú, dels militants que ens hem deixat robar la Democràcia, ens hem assegut a veure com la despullaven de sentit, sensibilitat i fons, i segon, dels partits polítics que, també per la nostra culpa, s'han convertit en part del problema, i com part del mateix no han estat, són o seran mai impulsors de cap solució.
Sota el meu punt de vista, la qüestió ja no és si cal replantejar-se la renovació del socialisme, perquè, deixi que l'hi digui, el socialisme, el conservadorisme, el teisme... ja no interessa a ningú. El problema real és que el poble sap que el que cal replantejar-se és la renovació de la Democràcia, no la democràcia de mínims que polítics i partits polítics ens permeten entrellucar, no, de la Democràcia, aquesta amb majúscules que vam perdre i hem de reconquistar, perquè és nostra.
I aquesta qüestió em duu a preguntar-li, si té a bé contestar, Tenim dret a això, o no? Perquè no veig a cap polític contestar aquesta qüestió, i no és perquè no la hi hagin repetit una vegada i una altra des del carrer en l'últim mes.
* existir, tambien
Fdo.El mismo ignorante de antes.
Su concepto de depotismo ilustrado, del liderazgo de los elegidos y del desprecio a las masas está a las antípodas de mi concepción no sólo del partido, sino de la sociedad. Diríamos que mi modelo es exactamente la antítesis del suyo.
Ortega no conto que las nuevas tecnologias del 2.0 afianzarian su analisis, igualando mas si cabe a la "masa", en una uniformidad que roza la perfeccion Evidentemente nos quedara la "minoria" que se exigira cada vez mas. Pocos conseguiran sus objetivos puesto que la base "enseñanza" ha sido mediocre, Una sociedad asi no puede aspirar a tener una democracia brillante, de ahi la corrupcion del sistema.
Directamente podriamos culpar en buena parte a la educacion recibida en casa y en las diferentes escuelas publicas y/o privadas. Por tanto, familia y profesores han de entonar el "mea culpa". Estos ultimos mucho mas pendientes de sus recortes economicos (la masa) que de querer cambiar el sistema educativo porque en el fondo les parece bien a todos. Mas MASA????
El socialisme no interessa ningú... Si vostè ho diu, deu ser veritat.
De hecho, tratar a los ciudadanos como masa y no como personas singulares con necesidades específicas nos ha llevado donde nos ha llevado.
Por cierto, no intento juzgar a las personas, ni hacer juicio de valores éticos o morales sobre si es bueno o malo pertenecer a lo que el llamo "masa"
Nos vemos en otro tema, un abrazo.