Tòpics turismofòbics



Mentre que només uns pocs economistes van preveure la magnitud i la durada de la crisi, ara no hi ha economista que no et doni una recepta per sortir-ne. N'hi ha de tots els colors. Més educació, invertir en TIC, sortir de l'euro, reforçar el sector primari, energies renovables, l'eix del Mediterrani, minijobs... Però entre totes les propostes de futur, avui en parlaré de la que suggereix en Miquel Puig a El Punt: Per sortir de la crisi, hem de foragitar els turistes. 

Admeto que no he llegit el seu llibre. I que només en baso en una entrevista, que recull de manera molt sintètica idees que poden ser molt més elaborades. Però em sembla un bon punt de partida, perquè les opinions d'en M. Puig condensen molt bé un mainstream turismofòbic, basat en uns tòpics que m'agradaria qüestionar. Som-hi.

Catalunya no és un país turístic

Catalunya és una economia complexa, en la que el turisme només és un fragment. No som un país de cambrers (per cert, jo ho he estat durant molts estius), com tampoc ho som de ramaders de porcs, de fusters o de venedors de televisors. El pes del turisme a l'economia catalana és lleugerament superior al d'altres economies europees, però no té res a veure amb el que podríem anomenar països turístics, on el turisme ocupa totes les escletxes del model econòmic. 

Catalunya no ha apostat pel turisme

Diu Puig que "l'aposta pel turisme és la que ens ha portat al forat on som". Si el que vol dir és que hi ha hagut una aposta pública pel turisme, és a dir, que les finances públiques han invertit en el sector turístic, s'equivoca absolutament. El sector primari català sí ha rebut ajuts europeus, estatals i catalans a cabassos. També el sector de l'automòbil, el logístic, el biomèdic, l'agroalimentari,... El COPCA i el CIDEM, per exemple, eren instruments al servei de l'activitat industrial. Encara recordo els discursos del President Pujol a les Nits del Turisme, en les que explicava: "Ho feu molt bé. Ho feu tan bé, que no cal que us ajudem". 

Si el que vol dir és que el país, en el seu conjunt, va fer una aposta estratègica dissenyada i col·lectiva, com han fet a Austràlia, a Nova Zelanda, a Gran Bretanya o a Àustria, li diré que tampoc. Mai, com a país, hem dit que situarem el turisme en un punt central del nostre model econòmic. Ara, si el que vol dir és que una part del sector empresarial va optar pel sector turístic, d'acord. Un 11% del PIB, que està bé, però no sé si d'això en podem dir una "aposta de país". Jo més aviat diria que el turisme català  ha funcionat malgrat l'absència d'una aposta del país.

O turisme o nanotecnologia

Aquesta és l'essència del discurs puigià i el core de l'economia turismofòbica: El turisme fa fora les altres oportunitats econòmiques del país. Diu en Puig que si no haguéssim apostat pel turisme, estaríem molt millor, la qual cosa és indemostrable i, per tant, té el mateix valor científic que l'afirmació "Si no s'hagués construït la Catedral de Girona, la ciutat tindria més fibra òptica". Potser sí. Però no em faci buscar entre els universos paral·lels a veure si ha estat així. 

Tinc tres arguments contra la tesi central d'en M. Puig.

Mirem alguns dels països del Top Ten mundial en turisme: Estats Units, França, Itàlia, Gran Bretanya, la Xina, Alemanya... No em sembla un catàleg d'economies de subsistència precisament. O mirem algunes de les ciutats del Top Ten: Londres, Hong Kong, París, Nova York, Kuala Lumpur... Califòrnia acull el Silicon Valley i Disneyland. Aquesta imatge d'un sector turístic que elimina qualsevol rastre d'emprenedoria és empíricament falsa. No acabo de veure clar aquest raonament: "Jo voldria construir una empresa líder en aprofitament de la biomassa, però com que visc a Roses, em limitaré a fer un càmping i a cuinar croquetes". 

No crec massa en la dicotomia  entre llocs turístics i llocs industrials. L'evidència mostra que en el món contemporani, la tensió es dóna entre llocs atractius i llocs opacs. Els primers són espais amb una bona reputació, que els hi permet atreure visitants, empreses, congressos, residents o agències públiques. Els segons perden empreses, turistes, residents i estudiants universitaris. En la nova geografia que competeix aprofitant els atributs del lloc (tal i com descriu Harvey), el turisme no és més que una derivada d'un procés previ, que és la reputació de la teva marca territorial.

Tercer. Sabem que els sistemes econòmics no són tancats. És a dir, no hi ha un sector turístic delimitat per unes grans muralles, sinó relacions entre empreses de sectors molt diferents. Un hotel activa el sector agroalimentari, el tèxtil, el comercial, i fins i tot el tecnològic. De fet, tal i com demostra el compte satèl·lit del turisme, el principal sector beneficiat per la presència de turistes no és l'allotjament o el transport, sinó l'agroalimentari i el comercial. Un exemple. Tots sabem la importància que té la connectivitat per la capacitat exportadora d'un territori i la rellevància dels vols directes. Els aeroports turístics, dissenyats i gestionats per als fluxos de visitants, són oportunitats territorials per les economies on se situen, com sabem molt bé a Girona.

Les relacions causals del turisme mai són lineals

Podem dir que el turisme de la Costa Brava va fer fora les empreses del suro que hi estaven instal·lades o que hi arribà el turisme quan el sector havia entrat en una profunda decadència. Que la crisi del suro coincideixi amb l'aparició del turisme no vol dir que els dos fenòmens estiguin correlacionats. És com el famós estudi del consum de la carn de vedella i la mortalitat infantil: Tots dos estan relacionats entre sí, però no és cert que si menges més vedella, reduiràs la mortalitat infantil. 

L'edifici empíric d'en M. Puig es basa en la correlació entre atur i el que ell anomena "zones turístiques". I compara l'Espanya turística aturada, ignorant i frenada amb la dinàmica Espanya no turística del nord, essent el turisme sempre el factor que explica les diferències entre els uns i els altres. El primer problema té a veure amb les dades. Puig diu que el fracàs escolar és molt més gran a les zones turístiques, però la líder de l'Estat és Castella La Manxa i surten molt mal parats Extremadura, Aragó o La Rioja. I no, Puig, l'enoturisme no dóna per tant. O diu que la immigració només va a les zones turístiques, però Andalusia està molt per sota de la mitjana, i La Rioja o Aragó, molt per sobre. 

L'error més evident, però, és ometre un tercer element del model, que és la construcció. No serà que durant els darrers 15 anys, les zones del litoral han aprofitat la liberalització del sòl per a edificar sobre qualsevol pam de terra?. No serà la construcció l'agent causal, la x de l'equació?. I no, turisme i construcció no són el mateix. 

El turisme de masses no (sempre) és un error

Sempre que parlem de turisme de masses em pregunto quantes masses són massa. Per exemple, en M. Puig creu que Barcelona ja és Salou, i aquí Salou s'ha de dir amb cara de despreci, com si diguessis Txernòbil o Ciudad Juárez. Barcelona registra uns 15 milions de pernoctacions; Londres més de 100 milions. Si Barcelona és Salou, Londres deu ser la Riviera Maya sencera.  Que alguna cosa tingui molts consumidors no és necessàriament un problema. Google és una empresa global (de masses?) i no ho fan tan malament. De fet, en una economia de mercat, la demanda és un bon indicador de la teva eficiència. Si molta gent vol fer turisme a Catalunya és que el turisme català ha fet algunes coses bé, o millor que la competència.

En tot cas, si el debat se centra en la reconversió del model fordista (que no de masses) del litoral, ja hi estic d'acord. Si el debat no és turisme sí versus turisme no, sinó quin model de turisme garanteix la competitivitat del sector, ja podem començar. 

No existeix el turisme majestàtic

No existeix el turisme, així, com un tot. Tampoc existeix l'agricultura. O la logística. Hi ha molts turismes entre el turisme, molts nivells de qualitat diferents. És turisme una pensió minúscula en un poble de costa, un restaurant de Paellador i una botiga de souvenirs amb ratolins fets de petxines. També és turisme una app de geolocalització, l'hotel Camper o el Celler de Can Roca. I això no vol dir que jo pensi que hem de cobrir el país de cellers de Can Roca o que les pensions són, per definició, un error. Només vull dir que en el turisme, més que en cap altre sector, sempre s'activen uns mecanismes mentals d'associació que no sempre es corresponen amb la realitat.

És aquesta generalització la que permet a en M. Puig dir això: "És més senzill fer un hotel que una indústria, que està exposada a la competència internacional". I quan diu això, pensa en un hotelet de 20 habitacions, dirigit per un senyor panxut amb samarreta Imperio versus una empresa de de robòtica submarina. No compara un taller de reparació de pneumàtics versus una cadena d'hotels urbans, com AC. Perquè quan diem turisme pensem en José Luis Vázquez perseguint sueques i quan diem indústria ens imaginem la seu de Toyota, amb els seus cotxes elèctrics i els seus sistemes de producció robotitzats. 

I els sectors s'han de conèixer amb molta més profunditat, més enllà de les quatre dades estadístiques. Salou, que tanta aversió li genera a MP, té una planta hotelera imponent. Els hotels de Lloret competeixen el mercat internacional des de fa 50 anys. Hi ha Patronats (com el de la Costa Brava), que són una referència internacional en la gestió 2.0.  De fet, l'ús de les TIC va ser molt més precoç entre les pimes turístiques que en molts altres sectors. El yield management i el control de preus de un hotel de tres estrelles mig a la Costa Brava requereix gairebé matemàtiques borroses. I l'aportació d'R+D+i que fem des de centres com l'INSETUR o el Campus e-MTA està creant ecosistemes innovadors de referència internacional. No vull que el cop de pèndul vagi de la turismofòbia a la turismofília: N'hi ha molts errors en el sector turístic català. Però fem l'anàlisi des de la complexitat dels llocs, no des de la còmoda distància kilòmetrica de quatre dades i dos tòpics.

Les destinacions no són comparables

A M. Puig li agradaria que tinguéssim el turisme austríac: "Àustria obté els mateixos recursos turístics que Catalunya amb la meitat de l'esforç". Ni una cosa ni l'altra. Àustria és una potència turística mundial, rep molts més turistes internacionals que Catalunya i genera bastants més ingressos per turisme que no pas Catalunya. Ara bé, l'Agència de Turisme d'Àustria és (segons les dades de l'OMT) una de les que més està invertint a nivell mundial, té delegacions en més de 20 països i el seu pressupost anual té una proporció de 25 a 1 respecte del català. Afirmar que Àustria dedica la meitat dels esforços en turisme que Catalunya és una absoluta barbaritat. 

I no seré jo qui digui que Àustria és un mal exemple, però també té les seves ombres. L'estada mitjana és d'una mica més de tres dies, l'estacionalitat és brutal, l'ocupació mitjana dels establiments és molt baixa i la concentració territorial, escandalosa. Qui hagi viatjat als Alps, haurà vist catàstrofes ambientals i urbanístiques, al costat d'operacions molt respectuoses amb l'entorn. I l'ombra del canvi climàtic fa que estiguin reconvertint ràpidament el model clàssic de turisme de neu per un nou model de turisme de muntanya.

En tot cas, Àustria és al nord del sistema alpí i en el centre d'Europa, molt a prop de tot arreu i especialment molt a prop del gegant emissor, que és Alemanya. Nosaltres estem situats en una cantonada d'Europa, molt lluny de tot arreu, amb unes muntanyes molt més discretes i amb un magnífic litoral. No es pot comparar Àustria amb Catalunya, com tampoc Nova York amb Manresa. Hi ha activitats o estratègies que es poden incorporar, però el model austríac només és aplicable a Àustria, perquè els atributs turístics estan totalment ancorats amb les condicions geogràfiques del lloc.

Del turisme sí o no al debat del model turístic

Ja he dit altres vegades que el debat sobre turisme sí o no em sembla un debat estèril. Fer exercicis d'història ficció i imaginar com hauria estat Catalunya sense turistes és un divertimento, però amb nul·les aplicacions pràctiques. No només és un debat sense sortida, sinó que s'impregna d'un tuf elitista. L'única actitud turismofòbica coherent és la de no fer turisme, com feia en Pessoa que odiava el turisme i els turistes i no sortia de Lisboa. A mi la democratització del turisme em sembla un extraordinari avenç de la societat contemporània. I m'hauran d'argumentar molt bé perquè només uns pocs tenen la legitimitat de veure el món.

Ara bé. Si hem de parlar de quin model de turisme volem, llavors benvinguts al club. Si la discussió se centra en impactes, beneficis, estratègies, possibilitats, competències, línies vermelles, codis, pautes, inversions estratègiques i coneixement, els hi convidem a seure a la taula. Hi ha molta gent (empreses, centres de recerca, patronats, institucions) que portem anys reflexionant-hi, mentre a fora, uns quants criden "Tourists, go home". 

La imatge és de Marije van der Berg 

Comentaris

Sandra Ricart ha dit…
Davant l'afirmació "el sector primari català sí ha rebut ajuts europeus, estatals i catalans a cabassos i no així el sector turístic", algunes consideracions:

1) si el sector turístic no ha rebut cap ajuda comparable a les que ha rebut (a cabassos, segons l'autor) el sector primari, com és que tenim la costa inundada d'hotels i activitats vinculades al turisme amb propietaris visquent de la caixa estacional i no pas camps i granges on amb la seva activitat prou feina tenen a sobreviure a més de gestionar un territori i un paisatge aprofitat, precisament, com a carta de presentació per part del turisme de caràcter cultural i/o natural que se'n beneficia sense posar-hi ni un ral?

2) posats a comparar sectors que reben subvencions, potser estaria bé també comparar les externalitats positives/negatives i els serveis que ofereixen més enllà de l'enriquiment personal...

3) dir que el sector turístic no ha rebut ajudes públiques quan l'administració ha pagat i paga la publicitat dels vols de Ryanair volant per mig món amb anuncis de la Costa Brava i la capital catalana és del tot hipòcrita... per no parlar de la publicitat gratuïta a les televisions públiques davant l'auge de banderes blaves a les platges o el renom de la gastronomia del país associada, com no, a la crida de turistes d'alt poder adquisitiu...

Donaire ha dit…
Gràcies pels teus comentaris Sandra.

1. Ës una evidència que la major part dels fons europeus s'han gastat en el sector primari (la famosa PAC). Jo no hi tinc res en contra, que consti, però negar això seria absurd.

2. No tenim la costa inundada d'hotels, sinó inundada de xalets, urbanitzacions, pisos i cases que no són turistiques, sinó residencials.

3. Tots els hotels del litoral català junts ocupen una superfície que és inferior a la superfície urbana de Palamós.

4. No tenim la costa plena de camps i granges, perquè els ajuts no són suficients per mantenir el sistema agrícola.

5. Em sembla molt bé avaluar externalitats positives i negatives, com ara els purins dels porcs, el metà de les granges de vaques, l'emissió de CO2 des de la indústria o la destrucció del fons marí per la pesca. I naturalment, la destrucció del paisatge pel turisme (sempre i quan distingim entre turisme i construcció).

6. De publicitat pública n'he vist de tots els colors. Que mangem més oli, que si la DO Catalunya, que si el peix blau, que si els mercats, que si els llibres... I també publicitat turística, cert. Però comparem els recursos de les direccions generals i veuràs que no hi ha color.

7. Et poso un exemple. El pla PIVE implicà només pel 2012 150 milions d'euros. És una subvenció per un subsector industrial. O un altre: Els pescadors tenen (com saps) un preu de fuel al que pràcticament no se li apliquen impostos.

8. La meva posició no és contra cap sector. És en Miquel Puig qui pensa que estem així pel turisme. Jo no vull substituir turisme per agricultura o indústria. Tot el contrari: Estic a favor d'un model el més plural possible, con el turisme sigui un sector més d'una economia rica.
Sandra Ricart ha dit…
Crec que les externalitats (positives i negatives) de l'agricultura estan molt estudiades i també caldria fer referència al consum de recursos (aigua i sòl) que també comporta el sector turístic. Tant de bó existís una compacitat en la ubicació del sector hoteler a la costa per poder-ho comparar amb nuclis consolidats com el de Palamós, però el cert és que el model d'urbanització dispersa no només l'ha seguit el sector residencial, el turísitc ha proporcionat una oferta de descans, oci i recursos allunyats dels nuclis que han fet un impacte comparable al de la segona residència... almenys visualment. La PAC és la primera política europea i no ho és pas per beneficiar als pagesos (la última reforma amb el greening així ho demostra: al contrari, és una política incapaç de resoldre els problemes del sector amb la garantia d'uns preus de cost o la continuïtat generacional) sinó que cada cop més tendeix a la vertebració territorial i el desenvolupament rural associat al territori i la gestió de patrimoni i paisatge. És cert que des del departament competent s'ha apostat fort per les DO però també és cert que bona part del cost és assumit pel sector (fet que ha comportat disputes internes entre sindicats i món cooperatiu). Coincideixo plenament en la multifuncionalitat que ha de seguir l'economia i, per tant, modelar el territori, ara bé, no crec que la forma sigui competir entre sectors sinó fer-los compatibles... les pressions urbanístiques que pateix, per exemple, el sector de la llet (que necessita terres per poder complir amb la normativa de dejeccions per purins) i la competència amb el sòl urbanitzable que s'ha planificat a tort i a dret pensant que el territori és un xiclet i no necessitem de l'agricultura (eficient, respectuosa amb el medi ambient i generadora d'activitat productiva) ha comportat que, per exemple, la balança comercial dels productes primaris depengui en un 60% de productes de l'exterior... difícil equilibri quan la política i el planejament tendeix al curt termini i és aliè a l'adaptabilitat...
Donaire ha dit…
"Coincideixo plenament en la multifuncionalitat que ha de seguir l'economia i, per tant, modelar el territori, ara bé, no crec que la forma sigui competir entre sectors sinó fer-los compatibles..."

Diria, per tant, que estem tots dos d'acord i en desacord amb les tesis de Miquel Puig.
Unknown ha dit…
Magnífico, José Antonio, esta entrada debería ser estudiada en las escuelas de turismo. Y en algún despacho de institución pública. Enhorabuena.
David Mora

Entrades populars