Barcelona fora de Barcelona



A poc a poc, el debat sobre el turisme a Barcelona pren una altra dimensió. Hi ajuda un nou convidat a l'àgora dels debats de la ciutat, que és el del boom del preus del lloguer. N'hi ha qui connecta automàticament els dos debats i estableix una relació causa - efecte directa entre turistes i preus de lloguer. Les dades no semblen dir el mateix. El turisme pressiona parcialment el mercat de lloguer, amb més intensitat en uns barris i amb nul·la incidència en uns altres; però no explica el salt. Ha d'haver-hi un altre perquè. La Generalitat creu que és l'asimetria en la informació i per això ha activat un sistema de càlcul del preu de lloguer ideal. Em sembla una bona idea, però no identifica bé el problema. De vegades, tot és una mica més simple.

Els preus del lloguer de Barcelona es disparen bàsicament perquè Barcelona és una ciutat atractiva a escala mundial. I això genera un desequilibri progressiu entre una oferta finita i reduïda i una demanda creixent. Demanda de qui?. Doncs de tres grans col·lectius. El primer, és veritat, els turistes, que són tant la família de Marsella que vol visitar la Sagrada Família com els assistents coreans a una fira d'alimentació. El segon és el dels catalans que es desplacen a viure a Barcelona com a projecte vital, perquè creuen que aquesta ciutat els dotarà de majors oportunitats o, tan sols, d'una forma de vida metropolitana que desitgen. Barcelona s'omple de catalans. I el tercer és una nova generació de residents internacionals, que venen a la ciutat a gaudir de l'espectacle de la ciutat. N'hi ha de tot. Músics que treballen de cambrers per les tardes, pintors, programadors, aspirants a Leo Messi i comediants sense massa gràcia. 

Ens serà molt difícil entendre la Barcelona contemporània si no consensuem el diagnòstic. I els proposo la següent idea: La causa que genera les tensions en la ciutat contemporània de Barcelona és la seva atracció. Una atracció que ha saltat d'escala i s'ha projectat a nivell internacional. Barcelona és una de les ciutats del món on la gent vol ser-hi. No només ser-hi per fer alguna cosa (fotografiar monuments, veure un partit de futbol o cursar un màster), que també. Ser-hi a seques. A moltes persones del món els agradaria ser-hi a París, a Londres, a Nova York, a Sidney, a Berlin o a Barcelona. Per això es tensiona el turisme; per això pugen els preus de lloguer; per això costa tant un metre quadrat d'establiment comercial. He defensat en diverses ocasions que el turisme a Barcelona no és més que una derivada d'un procés més ampli, que és l'atracció de Barcelona. El que ha esdevingut en els darrers 20 anys és una situació inèdita, perquè Barcelona s'ha integrat en el mapa de ciutats on la gent gaudeix sent-hi. Estudiants. Turistes. Empresaris. Investigadors. Inversors. Especuladors. Malalts. Jubilats. 

No hi ha ciutat sense ciutadans. No hi ha Barcelona sense residents. No hi tinc cap dubte. La matèria primera de les ciutats són els seus habitants i es necessita fixar població permanent i dissenyar la ciutat per a aquestes persones. Seria més difícil posar-se d'acord en què és un resident i sobretot què no és un resident, més enllà dels criteris administratius. Però això és només la meitat del projecte de ciutat. L'altra meitat és que no hi ha ciutat sense atracció. Les ciutats no són només els contenidors de residents, sinó també són l'espai de barreja, d'intercanvi, de compra - venda, d'estades breus, de becanvis culturals i atracció de talent. La ciutat contemporània neix quan cauen les muralles i s'inicia una nova era de ciutats obertes, que són ciutats perquè són obertes. Som, però, en un moment de la història en què les grans ciutats han canviat l'escala de la seva capacitat d'atracció. Ja no són només la referència del seu hinterland, o del seu país, o la seva regió, són ciutats obertes al món. 

El disseny de les ciutats del futur no pot ser un laissez faire en el que la capacitat d'atracció arraconi la població local fins el punt de buidar barris sencers. Sabem que no és possible una ciutat sense ciutadans. Però les accions tampoc poden provocar l'efecte contrari: Si la defensa de l'espai residencial acaba limitant la interacció i obrint unes noves muralles, la ciutat morirà també. I, per tant, la gestió és el joc dialèctic entre dues forces aparentment oposades, o en tot cas, que estiren des de costats diferents. No és fàcil. Però és el que probablement hem de fer. 

Crec que una de les vies de solució és el canvi d'escala també en l'oferta. Si la ciutat s'ha fet atractiva a escala mundial, si des del costat de la demanda l'increment ha estat molt elevat, des del costat de l'oferta la resposta no pot ser només local. De fet, aquest és un problema que la ciutat ja ha tingut en altres ocasions: Primer, quan les onades migratòries atretes per la ciutat feien inviable l'expansió de la trama urbana municipal i s'escamparen per les ciutats veïnes. Segon, quan el creixement de la nova indústria exigia sòl i accessibilitat que només podien oferir espais metropolitans cada vegada més allunyats del core. Ara som a les portes d'una tercera onada expansiva, que és el turisme a Barcelona fora de Barcelona. Necessitem un canvi d'escala i resoldre les tensions del turisme a la ciutat tot integrant l'Àrea Metropolitana en la resposta a la pressió. I potser cal un pla turístic metropolità i un ens de promoció turístic metropolità. 

Comentaris

Unknown ha dit…
Molt interessant José Antonio, estic d'acord en anàlisi i diagnosi; i a més ho escrius molt bé. Tinc dubtes de la solució: ens metropolitans... avui per avui això vol dir organismes no elegits directament, que tendeixen a generar burocràcies feixugues i polítiques ineficaces.
En tot cas la solució passa per fer el que fas, provocar el debat públic que és el que cal.
Gràcies mestre.
Anònim ha dit…
José Antonio, una anàlisi encertat i, sibretot, interessant, doncs posa l'accent en dos elements que crec importants. El problema de Barcelona no només és l'atractiu que representa per al turisme, i que pot arribar a fer-la agobiant també per als propis turistes, sino pel seu atractiu com a ciutat. I en segon lloc, que Barcelona no només ha de ser Barcelona com a ciutat, sinó també el seu el hinterland.
Unknown ha dit…
Gràcies per l'article i per continuar un debat que està viu a la societat, però també entre els agents del sector, les administracions i la política en general. Un bon resum sobre un tema que ja plantejava el pla estratègic de turisme de Barcelona 2015 i que sens dubte serà un eix central en els objectius i les actuacions del nou pla estratègic del turisme de Barcelona 2020.
Tanmateix trobo a faltar alguna referència al treball que es realitza des de la Diputació de Barcelona des de ja fa anys. Un treball reconegut de coordinació amb l'ajuntament i amb Turisme de Barcelona que ha aconseguit avenços importants precisament en la línia d'incorporar a la promoció turística de Barcelona una nova oferta (turisme rural, costa, natura, enoturisme, golf,....) que va més enllà de l'àrea metropolitana.
I no només en la promoció. També en la gestió (coordinació comarcal) i en el coneixement (informes conjunts de l'entorn de Barcelona i la Destinació Barcelona) les aportacions de la Diputació són a tenir en compte. No oblidem que la seva marca és "Barcelona és molt més".
En tot cas gràcies un altre cop per mantenir el debat a bat obert.
Salut!
Buenas!! que interesante tu artículo, ha sido una información muy útil que estoy segura que usaré. Estoy deseando que subas nuevo contenido pronto. saludos <3
Me gusta mucho tu página en general y este artículo en particular me ha encantado, siento que le dedicas mucho tiempo y que disfrutas lo que haces. mucha suerte!!!
No se si estoy de acuerdo con todo lo que has escrito pero sin ninguna duda lo haces desde el respeto y la educación. Tener puntos de vista distintos a los míos es una oportunidad para poder aprender cosas nuevas. Deseando que subas más contenido. Un saludo!!!

Entrades populars