I si eliminem el turisme?

L'economista Miquel Puig és el portaveu de la turismofòbia al diari Ara. Ens ha explicat que el turisme es basa en la immigració, no crea riquesa, només funciona per les subvencions, paga salaris baixos, genera molèsties als veïns i mitja dotzena de catàstrofes més. Ara fa uns dies, defensà en un plató que el turisme es ven per sota de cost. I ha publicat un article per explicar aquesta curiositat econòmica.



La relació entre riquesa i turisme

El primer que ens intenta demostrar Puig és que el turisme implica no prosperitat. I selecciona una sèrie de comarques "a l'atzar" que li permeten constatar que comarques molt turístiques tenen PIB per càpita més baixos que comarques molt poc turístiques. I entre aquestes, hi inclou la Cerdanya o el Ripollès, perquè és clar, a Camprodon i a Alp no han vist mai un turista. Ens diu, per exemple, que l'Alt Penedès té més PIB per càpita que el Baix. Aquesta selecció no és aleatòria. Podria haver dit, per contra, que la Vall d'Aran duplica el PIB per càpita del Montsià o que La Selva està molt per sobre del Priorat. De fet, sobta que l'article neixi d'una valoració sobre Barcelona (que és el principal pol turístic del país) i obviï el PIB per càpita del Barcelonès, que és el més elevat del país. 

En economia, no podem usar dos o tres exemples, perquè encara que s'escullin aleatòriament (que no és el cas) no són representatius. Per tant, si volem establir una veritable correlació entre PIB comarcal i activitat turística, hauríem d'estudiar-les totes. I això és el que podem veure en el gràfic següent, que relaciona el PIB per càpita i la recaptació de l'impost d'estades turístiques, que és un bon indicador de l'activitat turística comarcal. Ja intuiran que el coeficient de correlació (que mesura la relació entre les dues variables) és molt proper a zero. En altres paraules: no hi ha cap relació entre turisme i riquesa per càpita a escala comarcal. Cap ni una. 



I això s'explica per dos motius bastant obvis. El primer és que hi ha molts models turísitics que generen escenaris d'acumulació de riquesa molt diferents. I no és només una diferència tipològica (urbà, mice, neu, rural...), sinó també de nivells de qualitat, de rendibilitat o d'amortització i obsolescència. La segona raó és que el turisme és una part de l'activitat econòmica i la riquesa comarcal també està relacionada amb la salut variable de la resta de sectors. I convé començar a trencar tòpics. El Baix Llobregat recapta més en estades turístiques que el Baix Camp, el Tarragonès més que La Selva i el Gironès més que el Baix Penedès. El turisme ja no és una activitat situada en uns pocs municipis del litoral, sinó un fenomen que s'ha escampat per la major part de la geografia del país. 

És el mateix procés que s'ha originat a escala mundial, en el que el turisme demostra la seva viralitat arreu. Ja no ens preguntem quin país és turístic, sinó quin país no ho és pas. Per cert, recordem quins són els països situats en el Top 10: França, USA, Espanya, la Xina, Itàlia, Turquia, Alemanya, Gran Bretanya, Rússia i Tailàndia. O el Top Ten del turisme urbà: Hong Kong, Bangkok, Londres, Singapur, París, Macao, Dubai, Istambul, Nova York, Kuala Lumpur. En algun moment, el discurs turismofòbic s'ha de plantejar com és que essent el turisme tan negatiu, les principals economies del món i les principals ciutats del món són també les principals destinacions internacionals. 

L'impacte del turisme

La línia argumental de Puig s'ha centrat en el baix nivell dels salaris. Però és aquesta la forma en la que els economistes mesuren l'impacte econòmic?. La literatura clàssica considera que l'impacte econòmic d'una activitat és la suma de tres tipus d'impacte: directe, indirecte i induït. Després veurem que això s'ha complicat una mica més. Però repasem breument aquesta triada clàssica.

Per algun motiu que desconec, Puig sempre infravalora l'impacte directe, que és el més senzill de calcular. Si només considerem el turisme internacional, Catalunya rep uns 18 milions de turistes internacionals, amb una despesa mitjana propera a 1.000 euros, de manera que el volum d'ingressos és de 18.000 milions. A Espanya, el turisme internacional supera els 50.000 milions d'ingressos directes. I estem parlant només de les entrades internacionals, ignorant els fluxos interns, que són molt importants. Es tracta, en definitiva, dels ingressos que obtenen els empresaris o autònoms que ofereixen serveis o béns turístics. Són els ingressos de la companyia hotelera AC, però també del taxista que porta a un congressista de l'aeroport a la Fira 2 o del propietari de la cafeteria on es pren l'esmorzar de mig matí. A banda de la seva contribució al PIB, el turisme internacional és una forma d'exportació i, per tant, un mecanisme per equilibrar la balança de pagaments. I, per cert, també és una forma de millorar les arques públiques (amb impostos indirectes i directes), que és un altre problema de l'argument de Puig. 

L'empresari hoteler renova els mobles, compra ampolles de refresc pel mini-bar o actualitza el vestuari dels treballadors. Hi ha un segon impacte, que anomenem indirecte, que és el consum que realitza l'empresa turística als seus proveïdors. Si tanca un hotel, no només patiran les conseqüències els seus treballadors, sinó també tots aquells que li subministren béns i serveis. Estem esperant els resultats del compte satèl·lit del turisme català seguint les recomanacions de l'OMT, que està bastant avançat. Però dels resultats precedents, podem destacar alguns resultats poc divulgats. El primer és que la despesa (directa i indirecta) en allotjament és inferior a la indústria alimentària o al comerç. És a dir, es beneficia molt més la indústria agroalimentària del turisme (un 8,44%) que tot el sector de l'allotjament (un 7,83%). És curiós perquè Puig contraposa la vitalitat del sector agroalimentari de Lleida a la inoperància del turisme a Mallorca; Puig hauria de saber que si demà tanquem el turisme, tanquem al mateix una part del nostre sector agroalimentari, que se'n beneficia directament. 

I hi ha un tercer impacte, que és l'induït, relacionat amb el salaris dels treballadors. Aquest és el cavall de batalla de Puig. I m'agradaria saber per què ignora els dos anteriors.  Però centrem-nos només en els salaris per un moment. L'argument de Puig és més o menys aquest: El turisme no ens convé perquè si restem el que ens costa del que guanyem amb ell sortim perdent. Està per sota de cost. Els empresaris sí es guanyen la vida (perquè si no, lògicament, tancarien). El problema, ens diu, és que una part dels costos del turisme els paguem entre tots. I utilitza com a argument que els empresaris paguen els treballadors per sota del seu cost social. D'això em diem externalitat negativa. 

Puig diu que els salaris són molt baixos perquè ha trobat una oferta a infojobs sobre cambrera de pisos per sota dels 800 euros mensuals. Novament, fa de l'anècdota categoria. Hi ha milers de llocs de treball en el país per sota dels mil euros, en tots els sectors. Ja he explicat moltes vegades que és gairebé impossible saber quin és el salari mig dels treballadors turístics. Això passa perquè no existeix el 'sector turístic', sinó un ús turístic de sectors econòmics. Són turístics un taxi, un restaurant, un vol, un museu o una botiga de roba?. Poden ser-ho o no. Si només un 8% de la despesa total del turisme es realitza en el sector de l'allotjament, fins a quin punt podem inferir que les condicions de les cambreres d'habitacions (certament molt deficients) són el termòmetre de la salut salarial del sector?. Quan cobra un pilot d'avió?. I un taxista? I el depenent d'una botiga de roba?. I el director del museu?.

Els altres impactes

Si una cosa ens costa més del que guanyem amb ella, l'hauríem d'eliminar. No és socialment rendible. Imaginem que demà tanquem el sector turístic del país. Quins efectes tindria?
  1. Desequilibri de la balança de pagaments. Els ingressos del turisme internacional són exportacions, de manera que la desaparició de 18.000 milions d'euros d'ingressos directes implicaria un evident desequilibri en el fràgil sistema de pagaments internacionals. Per cert, l'absència de turisme també domèstic expulsaria els turistes catalans a l'estranger, el que hauríem de registrar com una importació. No només caurien les exportacions turístiques, sinó que incrementaríem exponencialment les importacions, via estades a l'estrangers dels catalans.
  2. Caiguda dels sectors associats al turisme. No només es perderien els 18.000 milions d'euros de despesa directa. Hem vist que una part dels ingressos turístics van destinats a sectors com el comercial, l'agroalimentari, el tèxtil o el financer. Ells són els proveïdors del sector turístic directe. L'absència de turisme (nacional i internacional) afectaria de manera molt clara algunes marques agroalimentàries estratègiques de país. I tindria un efecte molt negatiu en una part del teixit comercial urbà. 
  3. Pèrdua de connectivitat. El sector turístic és una eina estratègica per a consolidar la connectivitat especialment aèria. El turisme crea la massa crítica suficient com per justificar connexions aèries, que són emprades per altres sectors. La connectivitat és una peça clau d'atracció de talent, estudiants, noves empreses o esdeveniments. Això ho sabem molt bé a la Universitat de Girona, que tenim una bona projecció internacional perquè estem en situats en un espai ben connectat.
  4. Manca d'atracció empresarial. Imaginem una ciutat sense hotels ni vols. Ni restaurants per a forasters ni oferta complementària. Quina seria la seva capacitat d'atracció econòmica?. Com es podrien programar reunions, tancar acords d'exportació, organitzar seminaris o atraure fires internacionals?. De fet, tècnicament, l'absència de turisme implica també l'absència de congressos i fires, del World Mobile Congress a Alimentària, perquè tots els assistents a aquests esdeveniments són, en sentit estricte, turistes. Seria possible competir per l'Agència Europea del Medicament sense oferta hotelera, sense estructura turística?. 
  5. Invisibilitat. La imatge turística implica reputació. Crea marques poderoses amb capacitat d'atracció, de turistes i molts altres actors. Les grans destinacions turístiques són imants capaços d'atraure estudiants universitaris, congressistes, creatius, talent o nous residents. Quan el congrès internacional de cardiòlegs es planteja mitja dotzena de ciutats candidats, té en compte els factors tècnics que hem comentat en el punt anterior; però també hi influeix la imatge de marca que projecta la ciutat.
L'alternativa a la turismofòbia no és la turismofília. Hem de planificar molt millor l'impacte territorial del turisme, hem d'incorporar sistemes de desconcentració, hem d'apujar salaris, millorar els recursos humans i incorporar més talent, hem de decidir que hi ha espais on no es pot créixer més, hem d'innovar més i millor i afrontar l'obsolescència d'una part del sector, hem de castigar les males pràctiques i combatre les ofertes no legalitzades, hem d'avançar en responsabilitat social corporativa i hem de fer una aposta real per un turisme més sostenible. Sí, hem de corregir problemes greus com els de les cambreres de pis. No puc estar-hi més d'acord. 

Però una cosa és proposar mecanismes de millora del sector i una altra és considerar que estaríem més bé sense turisme. Que en la resta guanys - costos, hi sortim perdent. Per més que estirem l'argument turismofòbic, el no turisme tindria uns efectes devastadors en el model ecoòmic del país. L'economia contemporània no està formada per capsetes estanques que podem afegir o extreure quan ens vingui de gust; és un mecanisme de rodes dentades, on cada moviment afecta el conjunt. Ho expresaré de la forma més clara que se m'acut: No ens podem permetre un país sense turisme. O, en tot cas, no és un país on en vindria de gust viure-hi. 

Comentaris

Miquel Puig ha dit…
Benvolgut José Antonio,
En primer lloc, vull celebrar la teva entrada. El meu objectiu no és altre sinó suscitar un debat que crec que Catalunya necessita per poder gestionar millor el seu turisme. Fins ara, el que hem tingut és un discurs acrític que diu: "Vivim del turisme, cal acceptar-lo com és, amb les molèsties que inevitablement comporta. És això o la misèria".
Però passo a contestar-te
1r.- La comparació comarcal
Dius que en el meu article a l'ARA seleccionava comarques "a l'atzar". També, que em referia a la Cerdanya. En realitat, ni esmentava la Cerdanya, ni la selecció era a l'atzar. El que feia era comparar "parelles" de comarques: l'Alt i el Baix Penedès, per exemple, o les comarques gironines de l'interior i les costaneres.
Ara bé, crec que has fet un exercici molt interessant, i que tindré en compte: no hi ha evidència empírica que relacioni pes del turisme i prosperitat. No et sembla significatiu? Pensa que és en nom del turisme que hem transformat el nostre paisatge costaner i ara estem transformant l'experiència de viure a certs barris de Barcelona. A mi em sembla rellevant dir als catalans que aquesta gegantesca operació no comporta cap millora (ni empitjorament) de la riquesa col·lectiva. No et sembla un missatge que els catalans tenen dret a rebre?
2n. L'impacte del turisme
Aquí haig d'estar en desacord amb tu i amb la teva insistència, i la de tants, a identificar "impacte sobre el PIB" amb "prosperitat".
Dius que els economistes no mesuren l'impacte d'una activitat econòmica pel nivell dels salaris sinó pel volum de la demanda, sumant la directa, la indirecta i la induïda.
Crec que confons peres amb pomes.
La demanda determina el PIB, la prosperitat es mesura en PIB per càpita. El turisme ha fet que el PIB de les Balears hagi crescut molt més ràpidament que el de Lleida. Però no ha fet que el PIB per càpita hi hagi crescut més ràpidament. No és aquest un fet molt rellevant?
El que determina la prosperitat no és el nivell de la demanda, sinó la qualitat de l'oferta, i, concretament, la seva capacitat per pagar bons salaris. Una definició clàssica de la competitivitat és la següent:
Ability of a firm or a nation to offer products and services that meet the quality standards of the local and world markets at prices that are competitive and provide adequate returns on the resources employed or consumed in producing them.
3r. Tanquem el sector
Ho sento però t'ho haig de dir. L'argument rebentista és l'argument dels que s'han quedat sense arguments : s'ha de poder parlar dels efectes de la contaminació a la ciutat sense que valgui l'argument que sense cotxes viuríem pitjor.
I per això no he defensat mai que viuríem millor sense el turisme. La meva primera incursió en el tema va ser un llibre que vaig publicar fa cinc anys sobre el model productiu, i acabava amb aquesta frase: "l’objectiu és difícil però clar: més indústria i millor turisme", i a l'article a l'ARA que comentes no deia que calia eliminar el turisme de Barcelona. Explícitament, hi deia:
"Solucionar aquesta aberració exigeix apujar els salaris i, per tant, els preus".
¿Estava suggerint tancar el sector? els hotels? algun hotel en concret? L'únic que estava suggerint és que els salaris han de ser dignes. Perquè amb salaris indignes no hi ha sinó pobresa material i misèria moral, i això per molt que la demanda directa, indirecta i induïda sigui molt alta i per molt que les connexions aeroportuàries siguin moltes.
La setmana passada vaig donar una conferència a Tarragona sobre el tema. El seu títol era "Turisme, per què no ho fem millor". D'això es tracta, de fer-ho millor. I per això cal començar reconeixent que no ho estem fent gens bé. El turisme ens hagués pogut fer molt rics. Pagant un preu, sens dubte, perquè res no és gratis. Però tu i jo sabem que hem pagat el preu però que el retorn social no hi és.
Cordialment,
Miquel
Donaire ha dit…
Bon dia

Gràcies per la resposta. Sempre és estimulant debatre amb tu.

1. Precisament deia que la selecció de les comarques no és aleàtoria, sinó intencionada. Per això usava les cometes. Esculls oarells de comarques on el teu argument funciona; i jo et proporciono altres parells on la situació s'inverteix. La Val d'Aran o el Barcelonès són pols turístics i estan en la part molt alta del PIB per càpita.
I lògicament no hi ha relació entre turisme i prosperitat. Em sembla rellevant?. No, em sembla absolutament lògic. Com he dit, perquè hi ha molts turismes i també perquè el turisme és un factor petit de l'economia. Els dos arguments em semblen molt importants.
El primer: Ningú no diria que la indústria química és absolutament positiva per l'espai que l'acull. Depèn. Quina indústria?. Gran? Petita?. Multinacional? Exportadora?. Quin subsector?. Quin nivell d'R+D+i?… És el turisme intrínsecament bo / dolent?. Doncs, no. Depèn de totes aquestes variables i algunes més. En canvi, tendeixes a parlar del sector turístic com un tot i llavors parlem de mitjanes amb desviacions immenses.
El segon: Molt més important, el turisme és un component d'una economia complexa. Un component petit. De què depèn la riquesa d'una comarca?. Doncs del turisme i DE LA RESTA DE L'ECONOMIA. Què més hi ha?. Indústria? Sector agrícola?. financer?. Terciari?…

"A mi em sembla rellevant dir als catalans que aquesta gegantesca operació no comporta cap millora (ni empitjorament) de la riquesa col·lectiva. No et sembla un missatge que els catalans tenen dret a rebre?". Fixa't que aquest ja hi ha un primer canvi argumental, que és capital. Ja no dius, "Allà on hi ha turisme, els hi va més malament" a "Allà on hi ha turisme els hi va tant bé o tant malament com a la resta".

Però és que el teu enunciat no és exacte. Primer, perquè obvia la resta de l'economia. Imagina't que el turisme aportès un 10% més de renda per càpita, però que el desigual repartiment de la resta de sectors fes fluctuar amunt o avall els beneficis, dependent de si hi ha més petroquímica o més primari. El que vull dir és que la comparació entre turisme i renda per càpita no aporta cap informació útil, perquè és proxy que no ens porta enlloc. Perquè ignorem moltes variables de l'equació.

Per cert, fas un segon gir argumental, que és dir que "hem transformat el paisatge costaner amb el turisme". Ja he explicat en altres ocasions que el motor de transformació el litoral ha estat la construcció i que el pes territorial del turisme (és a dir dels serveis turístics) és molt petit respecte de la taca real a la costa. Ara bé, si el que es tracta és analitzar la ràtio cost territorial vs benefici econòmic, fem-ho amb tots els sectors. Si incorporem les externalitats negatives (paisatge, contaminació, destrucció del fons marí,…) parlem de la pesca d'arrossegament, de la petroquímica, de la producció energètica, i especialment parlem del sector primari. Llegeix la Contra d'avui al Lymbery parlant de la ramaderia intensiva. A mi em sembla perfecte que integrem les externalitats negatives en el debat, però fem-ho amb tots els sectors.
Donaire ha dit…

2. Disculpa però jo també discrepo amb tu, perquè empres tres arguments de forma simultània.

(a) En primer lloc, parles de PIB per càpita com a mesura de la prosperitat. L'accepto amb les seves limitacions, tan estudiades en la literatura científica. I què hem vist? Doncs que no sabem (i probablement serà molt difícil saber) l'efecte del turisme sobre el PIB per càpita. Com a mínim, sabem que a escala comarcal, no hi ha cap relació.

(b) Després parles de salaris. Això és un altre tema. Perquè ja saps que el PIB per càpita pot ser elevadíssim amb salaris miserables si estem en un sistema molt desigual. Per això, alguns països del Golf encapçalen el PIB per càpita, amb salaris de subsistència. Si hem de parlar de salaris, llavors hem d'identificar els pesos d'activitat turística de determinats sectors (transport, comerç, empreses de serveis, cultura…). No s'hi val dir que com una cambrera de pisos cobra una misèria, llavors el turisme crea salaris molt baixos.

c) I finalment, parles a l'article de costos, tot incorporant els 'costos socials'. I aquí ens dius que els salaris (que, insisteixo, no coneixem) estan per sota del cost per treballador. I ens dius que seria molt millor que funcionessin amb màquines que amb treballadors poc remunerats. Però fixa't que si una activitat genera molta activitat, genera també molta tributació (directa i indirecta), que també hauries de contemplar en el teu argument, oi?. Perquè també l'IVA o l'impost de societats serveixen per a cobrir parcialment els costos socials.

Però la incorporació de l'impacte indirecte és rellevant per un segon motiu. Com es veu a les taules input output del turisme, el sector agroalimentari es beneficia més que no pas l'allotjament del turisme. De manera que una part de la prosperitat d'aquest sector a Lleida (per cert, amb salaris que mereixen una anàlisi) depèn directament de l'activitat del turisme.

3. Si una persona diu que el turisme costa més del que fa guanyar l'hem de tancar. És de calaix. No podem subsidiar un sector que ens fa perdre. I exactament això és el que defenses en el teu article. Tot plegat neix de l'afirmació al plató que "EL TURISME VEN EL SEU PRODUCTE PER SOTA COST". Millorar el sector turístic em sembla fantàstic. A qui no?. I la petroquímica o la pesca artesanal. Apujar salaris em sembla assenyat. A qui no?. Els del turisme, o els professors universitaris associats.

Però ens hem instal·lat com a societat en un relat turismofòbic, que sobredimensiona els impactes del turisme (ignorant els impactes de la resta de sectors) i infravalora els beneficis. I, efectivament, si no fem un bon diagnòstic, ens podem equivocar en les polítiques. Que les mesures de millora del sector turístic (si és que li podem dir sector) es fonamentin en diagnòstics molt precisos i particularitzats i amb propostes realistes i concretes. Ara, ens estem abonant a un "Sense turisme viuríem millor", que ha pres el carrer i els mitjans, que pot ser molt imprudent.
Jaume Albaigès ha dit…
Em deixeu fer de comentarista observador que no en té ni idea? Gràcies. :)

Diria que tots dos teniu bons arguments, socialment rellevants, i que probablement, pel que us he llegit històricament a l'un i a l'altre, esteu més a prop del que sembla en aquest intercanvi de comentaris. En el fons, tots dos demaneu fer millor les coses en l'àmbit turístic i en els diferents sectors productius en general (Puig no ho diu en aquest article concret però ho ha escrit en altres moments).

Crec que hi ha alguns elements que podem destacar com a punt de partida del debat, a banda i banda: en el cas de Donaire, crec que és correcte afirmar que el relat turismofòbic està agafant un pes important en el debat públic. Que hi ha impactes negatius (com en tots els sectors d'activitat) és evident i ningú no ho nega (crec que tampoc Donaire). En tot cas cal mirar de reduir o evitar aquests impactes (i també en altres sectors, clar, però ara parlem de turisme). També podem afirmar (i això passa en tots els debats públics, però ara parlem d'aquest) que la dura crítica que es fa al turisme inclou dosis de frivolitat (començant per la idea que els turistes sempre són els altres).

En el cas de Puig, crec que també podem estar d'acord que la riquesa (i les externalitats negatives) que comporta el turisme (o qualsevol altra activitat, però ara parlem de turisme) tendeix a distribuir-se de forma excessivament desigual entre els implicats en el sector. Pagar salaris justos (al turisme i a tot arreu) no hauria de ser objecte de debat. Des d'una perspectiva social, humana, deu ser millor que molts treballadors paguin més impostos perquè tenen sous més alts que no pas que ho faci l'empresa que els contracta perquè té més beneficis. L'Estat hauria d'estar més preocupat en garantir l'autonomia personal dels individus mitjançant l'obtenció de salaris adequats que no pas de subsidiar-los a posteriori. Penso que en això també hi deu haver acord.

Finalment, deveu coincidir també que la riquesa a repartir no es crea del no res i que cal activitat productiva (de qualitat, ben pagada, sostenible, etc.) en molts sectors d'activitat diferents.

Em pregunto si partint dels importants elements de coincidència no podríeu construir un discurs i una proposta conjunta. En tot cas, gràcies als dos per tot plegat.
Estufas baratas ha dit…
Buenas!! que interesante tu artículo, ha sido una información muy útil que estoy segura que usaré. Estoy deseando que subas nuevo contenido pronto. saludos <3
Me gusta mucho tu página en general y este artículo en particular me ha encantado, siento que le dedicas mucho tiempo y que disfrutas lo que haces. mucha suerte!!!
No se si estoy de acuerdo con todo lo que has escrito pero sin ninguna duda lo haces desde el respeto y la educación. Tener puntos de vista distintos a los míos es una oportunidad para poder aprender cosas nuevas. Deseando que subas más contenido. Un saludo!!!

Entrades populars