L'art de la paraula

Hi ha moments en què la política és fascinant. Ahir, el Congrés va ser un escenari mesurat en el que gaudir de l'art de les paraules, del regust de la discussió. He anotat una dotzena de frases memorables, d'aquelles que mereixen un lloc a la nostra microhistòria recent. Un bon exercici de parlamentarisme. Mas, correcte. Carod, vehement però mesurat. Duran, intel·ligent. Labordeta, divertit. Zapatero, constructiu...

Ara bé, perdoneu pel biaix, el debat arribà a un moment àlgid amb la intervenció de Manuela de Madre, la presidenta del grup parlamentari del PSC. El seu principal encert va ser capgirar els arguments contra l'Estatut, amb un equilibri mesurat entre sentiments i conviccions. Em quedo amb un fragment que resumeix la seva intervenció:

Descubrí que les encinas eran alzines. Sentí que la emoción de mi fandango era de la misma intensidad que la nova cançó i que les paraules d'amor de Serrat; aprendí que el lamento de los poetas andaluces era también el lamento de Miquel Martí i Pol. Cambié la marisma de Huelva por el delta del Ebro y la sierra de Aracena por los Pirineos...

A mi nadie me echa de España. Ya me echaron de mi tierra una vez. Y se nos echa cuando sólo se concibe una España uniforme, pequeña, cerrada. Ni me echarán de España por defender a Cataluña, ni me echarán de Cataluña por defender la unidad de España. Separatistas y separadores se alimentan mutuamente. Como federalistas, creemos que nadie puede apropiarse de la patria ni de los sentimientos".

L'art de la paraula.