CONTE DE NADAL

Josep en realitat és Mohamed, però s'ha canviat el nom perquè no està el país per a ensenyar segons quines identitats. Maria sí és Maria. Setze anys, un tatoo en el turmell i uns ulls grans, verds i tristos. No saben si s'estimen però s'acaronen les galtes com si així fos i l'escalfor d'un apropa l'escalfor de l'altre. Fa molta fred aquest nit, 24, a les afores de Mollet, en aquest dens parc on s'han amagat des de fa setmanes. La panxa fa mal i es rodona com un globus aerostàtic. I Josep s'imagina que el globus s'enlaira i que deixen enrere la ciutat, que ara és només un joc de llums que pampalluguen, i que volen lluny, cap al sud, i que viuen en una platja de sorra fina, en una casa blanca amb les portes blaves i que en un penjoll del dintell posen una gàbia amb les portes obertes. I que per un moment es remullen els peus amb l'escuma de les onades.
Però la sang del part taca de vermell les volves de neu. I la fred i el dolor i la por va cobrint l'establia, on dorm una euga coixa i una vella vaca. El nen és bru com un pastís de xocolota, amb els ulls verds de Maria com dos fars bessons. De sobte, un estel amb cua de forespan puja cap al firmament i cobreix de llum el petit bosc. I per un moment, el món s'atura una altra vegada. Però ja pel matí, els Treis Reis reparteixen joguines en un centre comercial de Girona, mentre una columna de fum i de gas esborra con un tipp-ex l'estel.