POLÍTICS

Ens interessa la política?. Segons la notícia que publica avui el Diari de Girona, no. L'últim baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió revela que el partit pel qual els catalans sentim una major afinitat és el PSC (25,2%); el segon partit no és CiU (18,5%), sinó "cap" (22,8%). És cert que l'enquesta demostra que el PSC s'ha consolidat en l'imaginari col·lectiu de Catalunya com el partit proper, el "meu partit". Bones notícies. Però m'inquieta aquest 23%.
No és la primera veu en aquesta línia. El propi Diari publicà el divendres una enquesta del mateix CEO en la que es constatava que un 65% dels catalans consideren que els polítics només defensen els seus interessos. I són els joves els qui de forma més evident es pronuncien contra els polítics i la política.

Certament, una part de la responsabilitat recau en la simple conjuntura política. L'estratègia destralera del PP crea un runrún molest que acaba esquitxant la percepció col·lectiva de la política. No em canso de denunciar que portat al seu extrem, aquest remake del "Váyase señor González" pot tenir efectes negatius per a la pròpia convivència democràtica. I els palmeros del PP (com el convers Fedegico) han creat una mena de sintonia del caos, que distancia els polítics i els ciutadans.

Però segurament aquesta explicació és només parcial. Es podria dir també que una part de la responsabilitat és dels propis ciutadans, alguns d'ells preocupats per la seva quotidianeïtat i allunyats de les necessitats col·lectives. És possible. Però aquests percentatges indiquen també que els polítics no ho fem bé. Que els processos de gestió i organització de la política necessiten una ITV urgent. Començo per una agenda provisional, que podem anar ampliant entre tots:

1. Sinceritat. Crec que aquest és el principi bàsic de la nova política. Alguns partits necessiten un curs intensiu, perquè s´han doctorat en la mentida com a principi d´acció.
2. Respecte. El depotisme il.lustrat és un residu del XVIII que en algunes ocasions aflora amb formes i veus molt diverses. Jo hi contraposaria el respecte per la gent, per les opinions, pels barris, per la saviesa col.lectiva.
   
3. Proximitat. Moltes persones tenen la sensació que allò que es discuteix en el Parlament o en el Ple no té cap relació amb el que li preocupa realment. I de vegades tenen raó. La política ha de ser sobretot la capacitat de donar una resposta concreta (que no vol dir simple) a un problema concret.
   
4. Humilitat. La política dels 90 es basava en la definició de les utopies. Ara hem de ser capaços també de definir els límits, els nostres sostres. Humanitzar la política vol dir també això, saber que hi ha moltes coses que no sabem, que no podem o que no són possibles. No vull abaratir els somnis, però potserhem d´apendre somiar una mica menys, però a somiar millor.
   
5. Diversitat. Ja no hi ha ciutadans. Ni societats. Ara més que mai hi ha pluralitat, diversitat, barreja. Per això no és possible construir un sol discurs vàlid per a una gran majoria. Hem d´acceptar que ja no hi ha majories. Que les ideologies i els principis es bifurquen, es confonen i es complementen. Ja no podem sustentar la gestió política en els quatre eslògansconvencionals.
6. Integritat. El punt anterior no implica relativisme. Si alguna cosa ha de tenir un polític és integritat i coherència, allò que abans anomenàvem "principis".
   
7. Decisió. Governar vol dir decidir. I decidir vol dir optar, triar. No hi ha res pitjor que els governs demoscòpics, que prenen les seves decisions a partir de l´opinió manifestada pels futurs votants. Sovint, la política ha de ser fermesa en la defensa d´allò que es creu que s´ha de fer, fins i tot quan hi ha molta gent en contra.
   
8. Un nou llenguatge. Mica en mica, els polítics hem creat un argot propi. No ho notem perquè tots l´utilitzem: ens llegim entre nosaltres, ens escoltem i ens acabem imaginant que aquesta és la forma de llenguatge convencional. Jo, que crec molt en el valor de les paraules, no veig possible un canvi del model polític sense un canvi de llenguatge.
   
9. Nous canals. Ara per ara, el principal instrument de comunicació entre els ciutadans i els seus polítics són els mitjans. Això genera moltes disfucions, i no em refereixo nomès a la temptació de controlar aquests mitjans. Vull dir que un mitjà treballa amb notícies i com és sabut les notícies són només una part (sovint la més anecdòtica) de la realitat. Potser la blogosfera (i les plataformes, i els pressupostos participatius i els fòrums) és una mostra de vies alternatives de comunicació.
   
10. Autoafirmació. La política, com totes les activitats, té aspectes fascinants i elements menys agraïts, llums i ombres. Però no podem negar la política com un Santpere qualsevol o com un merengue en el Camp Nou. Afirmar el valor de la política és el millor antídot contra l´apatia o l´apolitisme, l´avantsala de processos socials poc desitjables. Reclamar la política, exigir la política.