BREUS
Avui a la sessió de control, Maragall i Carod es diuen que això no pot continuar així. Com aquelles converses tristes de les parelles en el laberint, es miren els ulls i es donen una altra oportunitat. Les seves paraules no poden dissimular, però, una remor de tristesa sincera.
Ho confesso. He trobat a faltar en Piqué. El ball dialèctic entre Piqué i Maragall és molt més espontani i fresc que el previsible duel entre el President i el cap de l'oposició. En Piqué és un bon orador i utilitza els silencis amb la saviesa d'un alquimista.
La tornada a Girona és fosca. He decidit silenciar les tertúlies de la ràdio (que tenen un regust a deja vu) i deixo que Leonor Waiting acabi d'omplir la nit de malenconia: "You don´t even see I don´t want to fight /so don´t wait for me to strike back /´cause this wound is too big to cover". Sempre he defensat que I suggest mereix ser la banda sonora de l'Estatut. I avui més que mai.
I si l'Estatut fos una pel·lícula (recordeu la Carrà?), probablement seria La vida secreta de las palabras. O potser millor El método.
Acabo. Començo a estar preocupat amb les entrades Google que arriben a aquesta pàgina. La darrera adquisició del nostre museu és "Penes de oso panda". Em preocupa que algú hagi fet aquesta recerca i porto uns quants minuts imaginant la seva utilitat. Però encara em preocupa més que el primer resultat de la cerca sigui el meu blog. Els camins de Google són inexcrutables.
Ho confesso. He trobat a faltar en Piqué. El ball dialèctic entre Piqué i Maragall és molt més espontani i fresc que el previsible duel entre el President i el cap de l'oposició. En Piqué és un bon orador i utilitza els silencis amb la saviesa d'un alquimista.
La tornada a Girona és fosca. He decidit silenciar les tertúlies de la ràdio (que tenen un regust a deja vu) i deixo que Leonor Waiting acabi d'omplir la nit de malenconia: "You don´t even see I don´t want to fight /so don´t wait for me to strike back /´cause this wound is too big to cover". Sempre he defensat que I suggest mereix ser la banda sonora de l'Estatut. I avui més que mai.
I si l'Estatut fos una pel·lícula (recordeu la Carrà?), probablement seria La vida secreta de las palabras. O potser millor El método.
Acabo. Començo a estar preocupat amb les entrades Google que arriben a aquesta pàgina. La darrera adquisició del nostre museu és "Penes de oso panda". Em preocupa que algú hagi fet aquesta recerca i porto uns quants minuts imaginant la seva utilitat. Però encara em preocupa més que el primer resultat de la cerca sigui el meu blog. Els camins de Google són inexcrutables.
Comentaris
2. Si l'Estatut fuese película, no tengo dudas:
opción a: Psicosis
opción b: El fontanero, su mujer y otras cosas que meter.
opción c: ¿Qué he hecho yo para merecer esto?
3. ¿Piqué bon orador? Pos vale...
Salut, amic.
Potser sí que la (c) és la millor.
Salut i bon cap de setmana. Ara ja pots dir que vius a la ciutat dels papers.
Però SÓC D'HORTA, barri xarnego i humil, que m'ha fet córrer, créixer i estimar, com mai no podré fer amb cap altra municipi.
Sempre en faig bandera del meu origen i n'estic més que orgullós. Sé que és ridícul però la meva infantesa, els meus referents i la meva maduresa s'ha fet allà. Cada mes passo pel mercat d'Horta i encara em recorden... Em donen records pels pares (que van tenir botiga durant 40 anys al barri) i em fan sentir bé...
Perdó pel rotllo. Visca Horta! L'antítesi de St Cugat...