FOTOS I FEINES

Les agències de viatges que treballen a l'Àfrica negra saben que els vells safaris de caçadors, amb pipa, xiruques i portadors nadius, han estat substituïts pels safaris fotogràfics. Els fotògrafs amateurs recorren els senders del Kruger, el Serengeti i el Masai Mara amb l'objectiu de copsar el primer pla d'un búfal, un grup de girafes esveltes i, tant de bo, un lleopard devorant una impala. També l'episodi de les negociacions sobre l'Estatut m'ha semblat, en alguns moments, la recerca obsessiva d'una fotografia, d'una postura robada, que (com els de l'Obregón) en realitat està preparada. Suposo que la devoció per l'hemeroteca té aquestes coses: una negociació insòlita, en què es pacten també els espais, els angles i els personatges d'una fotografia. Però afortunadament la història no s'escriu amb els retalls del diari del dia, i l'opinió pública no depèn dels centímetres quadrats ocupats per un líder o un altre. Com diu el President, els uns busquen la fotografia i els altres fan la feina.

L'Estatut que amb tota probabilitat aprovarà el Congrés i que haurà de ser sotmès a votació popular és l'Estatut de tots els catalans. Això és cert. Un Estatut que proposa un nou pacte social (amb el capítol de drets i deures que tant incomoda CiU), una delimitació molt més precisa i valenta de les competències de la Generalitat, un suport de les institucions catalanes i una excel·lent proposta de finançament. Però és evident que l'Estatut ha estat possible per la complicitat entre dos protagonistes centrals d'aquest llarg (a voltes massa llarg, ho sé) serial. Pasqual Maragall i José Luis Rodríguez Zapatero. No em puc imaginar aquest Estatut sense l'aportació decisiva de tots dos.

Recordo les paraules del president de la Generalitat en els primers dies de la legislatura: les seves intuïcions s'han anat omplint amb la precisió d'un vident. Ha tingut l'encert i la tossuderia d'apostar per la reforma de l'Estatut, que era un dels principals compromisos electorals del PSC, i ha mantingut l'autoritat institucional necessària per coordinar interessos i sensibilitats diferents. Tant Maragall com el PSC (de Miquel Iceta a Lídia Santos) han buscat més la conversa off the record, la recerca obstinada del màxim denominador comú, que no pas la llum i els taquígrafs. També Rodríguez Zapatero ha apostat de manera decidida per la reforma de l'Estatut, que és també una aposta per la reforma d'Espanya. Crec que el president socialista ha entès molt bé que el futur d'Espanya no es podia entendre sense una atenció preferent al problema català i el problema basc. Ha estat necessari un polític que no estava empresonat per la transició per tancar-la definitivament. De fet, els dos presidents han fet allò que els manuals de política sempre desaconsellen: fer una reforma en profunditat, sense la certesa absoluta que arribarà a bon port.

M'imagino que ara vénen els temps de la serenitat. Després de les tempestes d'una banda i l'altra, el previsible èxit de l'Estatut ens portarà la calma necessària. Segurament, ara és el moment dels fets i no pas de les paraules. De les polítiques més que no pas de la política. I de la feina més que no pas de la fotografia. És veritat. Aquest és l'Estatut dels catalans. Un Estatut que ha estat possible per la tasca de molts partits, de molts polítics a banda i banda de l'Ebre, de moltes hores de treball i algunes dosis d'imaginació i funambulisme. Però em sembla que després del soroll de les càmeres i els flaixos, arribarà l'hora del reconeixement silenciós d'aquells protagonistes que fan la feina, mentre altres posen el somriure.

Publicat a El Punt Diari