Chavarrillos

Ara fa uns dies els hi confessava la meva angoixa postmoderna (Vivo sin vivir en mi). Com una pel·lícula de Tarantino, em reuneixo, escric, telefono, em dormo i llegeixo el diari al mateix temps. Aquest ritme proto-infàrtic crea una sensació d'hiperrealitat. Tot és tan ràpid que les escenes es confonen, com una nit de zàpping: En el moment en què Ronaldinho fa un toc d'esperó, Julia Roberts parla per telefon mentre una platja de Canadà s'omple d'aneguets de plàstic. Sembla que visqui en un túrmix.

En aquests dies que no s'acaben mai, hi ha també moments per a la poesia. A la Comissió de Política Social, un grup de joves gitanos del barri de la Font de la Pòlvora de Girona ens expliquen els seus projectes. Font de la Pòlvora és un d'aquell barris del tardofranquisme que s'allunyen del centre de la ciutat i tenen tots els números per a acabar essent un guetto oblidat, una ciutat dins la ciutat, l'escenari de les pel·lícules del Vaquilla per entendre'ns. Aquests joves tutelats per dues educadores extraordinàries han tirat endavant la idea de joves.com. És una iniciativa autofinançada, que ha donat uns fruits sorprenents: una pàgina web, una pel·lícula (Chavorrillos), uns cicles de conferències, diversos tallers, sortides...

Ahir vaig reviure l'emoció del sentit de comunitat, del treball en equip i d'allò que em podríem dir altruisme. Aquests joves ens van donar una lliçó d'optimisme, d'alegria, de fe en un futur millor i sobretot de responsabilitat. No estaven en el Parlament per exigir, ni per protestar, ni per cridar. Només volien ensenyar allò que fan i allò que volen fer. Aquestes persones que a penes han arribat a la vintena tenen la mirada digna, el somriure fàcil i la veu pausada, serena. Són persones extraordinàries. Orgulloses de ser gitanos; orgulloses de ser gironines.

L'èxit de les iniciatives de joves.com té el seu contrapunt. Després d'un sopar festiu per celebrar el resultat del seu esforç, es desplaçaren "a Girona" per acabar la festa en una discoteca. Una rera l'altra, es van anar tancant les portes de les sales de festes. Sembla ser que en els temples del hip hop o de les restes d'Operación triunfo no hi espai per als gitanos. Tant s'hi val. Aquests joves de somriure fàcil i de veu pausada, que veuen com les dones s'aferren als seus bolsos quan passen pel costat, saben que el món canviarà. I que ells ajudaran a fer-ho una mica millor.

Torno al túrmix vital després de l'oasi dels joves de la Font de la Pòlvora, una mica més content. Diria fins i tot que una mica més optimista. Decididament, un altre món és possible perquè encara hi ha gent per la qual val la pena canviar-lo.