Ciutadans de Catalunya

El problema de les idees és que de vegades es disfressen de paraules. I són tan belles les paraules del poeta!. Un exemple?: la banda sonora dels Ciutadans de Catalunya (CdC). "Ja som aquí" proclamen cofois els Ciutadans de Catalunya amb majúscula. Que no són, encara que ho sembli, els ciutadans de Catalunya en minúscula. És a dir, vostè, vostè i jo mateix.

Fa dies que segueixo amb atenció els discursos dels membres del CdC (no confondre amb CDC). Amb el respecte que em mereix l'Arcadi Espada, tot i que (he de confessar) no amb la devoció mariana de citoyen. Amb el somriure circumflex que em desperta encara el rictus d'en Boadella. I amb l'admiració (enveja dirien els clàssics) per la intel·ligència trànsfuga d'en Félix de Azúa. Amb la paciència d'un rellotger he anat desmuntant les peces que composen aquesta curiosa maquinària. No és una feina senzilla. Les minúscules rodetes estaven impregnades de l'oli estètic de les paraules i ha estat necessari netejar-les a fons per a què finalment es puguin entendre les idees.

No m'agraden els pronòstics. Intueixo que CdC es trencarà per les seves pròpies contradiccions. Però també havia pronosticat que el Reial Madrid guanyaria la Lliga aquesta temporada. O sigui que no em facin cas. Amb la meva incapacitat oracular, no els estrany que en Boadella sigui el futur Conseller d'Interior. I en Vázquez - Rial, responsable de l'Observatori de la Llengua (castellana). Però els estava parlant de les contradiccions...

Ciutadans de Catalunya és un partit no nacionalista. De fet, els proposo sense malícia un nou nom: Ciutadans de catalunya (Cdc), així amb una catalunya en minúscules. O potser millor així: Ciutadans de catalunya, amb una caixa de lletra ben petita, gairebé com una nota a peu de pàgina. Pensant-ho bé, aquest complement del nom (de Catalunya) és tan sobrer que es podria simplement eliminar. Ho deixarem en "Ciutadans". Així acaba el discurs d'Espada en el Tívoli: ¡Vivan los ciudadanos!. Com l'anunci de la Coca Cola, viva la gente, la hay donde quiera que vas, viva la gente, es lo que nos gusta más.

Ja tenim els ciutadans. Sense nacions. Sense fronteres. Però si algú esperava un manifest àcrata i havia recuperat la fe per l'esperanto i pels vells (i bells) eslògans universalistes ("proletarios del mundo entero, uníos"), que canviï d'equip. Sí que hi ha una nació, que és l'espanyola. En aquest sentit, el discurs d'Espada ensenya totes les cartes. La nació catalana és una construcció mental, una entelèquia, pura mitologia; en canvi, la nació espanyola és una realitat, una necessitat, un referent. La primera és una nació cultural com els experiments feixistes dels 30. I la segona és la nació de ciutadans que connecta directament amb els principis de la Il·lustració i la Revolució Francesa.

És la història de sempre. El poli bo i el poli dolent. Cain i Abel. Tom i Jerry. catalunya i espanya. Villarriba i Villabajo. O els dos pallassos de Micolor. I en aquest conflicte està l'essència de la seva contradicció. Els no nacionalistes són en realitat anti nacionalistes catalans, perquè són nacionalistes espanyols. Jo no ho critico. És legítim. Però convé nominar els projectes. I aquest és un projecte per a persones que viuen a Catalunya i volen ser només espanyols. Perquè aquesta (Espanya) és la nació verdadera. És el negatiu del nacionalisme català. La versió de l'altre costat del mirall. Quan un nou la dreta, l'altre mou l'esquerra i tots dos es creuen que mouen mans diferents; però en realitat, és la mateixa mà. El mateix discurs.

I quan assumim aquesta evidència, les contradiccions del col·lectiu brollen com una hemorràgia. Jo coincideixo amb el diagnòstic dels Ciutadans. Les nacions del segle XXI no es poden basar ni en la ficció d'una cultura comú, ni en el monopoli d'una llengua ni en les apel·lacions a una història reinventada. Però per aquests mateixos arguments la seva defensa d'Espanya és inconsistent. És el mateix artifici. Catalunya i Espanya tenen problemes d'identitat. També França, la Bretanya, el Marroc i Argentina. Són les cares del mateix problema: els estats nació són construccions del XIX, invencions basades en els principis romàntics i els principis il·lustrats a parts iguals.

Durant tot el segle XX, els estats nació han funcionat amb les seves limitacions. Però a hores d'ara, és evident que el model clàssic fa aigües. Primer perquè els processos econòmics, culturals, ambientals, socials i fins i tot gastronòmics tenen una dimensió global. Un estat no pot fer front ni a la crisi del petroli, ni a la pressió immigratòria per la misèria africana, ni a l'efecte hivernacle, ni a la cienciologia, ni a Harry Potter. I segon, perquè els estats tenen molts problemes per administrar la diversitat. Els problemes locals necessiten respostes locals, adaptades a la diversitat, que no siguin presoneres del rigor uniformista. Els estats moderns han de ser reinventats. No reforçats.

D'això parla l'Estatut. Aquest és el problema. La necessitat de re-construir el concepte d'estat i el concepte de nació. Hem de parlar d'eficiència, de descentralització, d'administració, de gestió, de proximitat i de capacitat de resposta. I de justícia. De justícia social i de justícia territorial. I enterrar durant un temps les banderes, i els himnes i les essències pàtries. Ciutadans es limita a proposar un altre himne, una altra bandera, una altra pàtria. Per això, com els nacionalistes, no són ben bé d'esquerres ni de dretes, ni liberals ni socialdemòcrates, ni chicha ni limoná. No sabem si estan a favor de la Llei de barris o dels parcs eòlics o del 0,7% o de l'increment de les pensions de viudetat o del Pla director del sistema costaner. Com bons nacionalistes, es preocupen de la llengua, de les seleccions esportives, de les regles de protocol i del nom de les coses.

Els hi volia comentar altres qüestions sobre el tema, però don Ricardo Royo (el far que guia les nostres vides) és com sempre més directe i perspicaç.