Ciutadans de Catalunya

El problema de les idees és que de vegades es disfressen de paraules. I són tan belles les paraules del poeta!. Un exemple?: la banda sonora dels Ciutadans de Catalunya (CdC). "Ja som aquí" proclamen cofois els Ciutadans de Catalunya amb majúscula. Que no són, encara que ho sembli, els ciutadans de Catalunya en minúscula. És a dir, vostè, vostè i jo mateix.

Fa dies que segueixo amb atenció els discursos dels membres del CdC (no confondre amb CDC). Amb el respecte que em mereix l'Arcadi Espada, tot i que (he de confessar) no amb la devoció mariana de citoyen. Amb el somriure circumflex que em desperta encara el rictus d'en Boadella. I amb l'admiració (enveja dirien els clàssics) per la intel·ligència trànsfuga d'en Félix de Azúa. Amb la paciència d'un rellotger he anat desmuntant les peces que composen aquesta curiosa maquinària. No és una feina senzilla. Les minúscules rodetes estaven impregnades de l'oli estètic de les paraules i ha estat necessari netejar-les a fons per a què finalment es puguin entendre les idees.

No m'agraden els pronòstics. Intueixo que CdC es trencarà per les seves pròpies contradiccions. Però també havia pronosticat que el Reial Madrid guanyaria la Lliga aquesta temporada. O sigui que no em facin cas. Amb la meva incapacitat oracular, no els estrany que en Boadella sigui el futur Conseller d'Interior. I en Vázquez - Rial, responsable de l'Observatori de la Llengua (castellana). Però els estava parlant de les contradiccions...

Ciutadans de Catalunya és un partit no nacionalista. De fet, els proposo sense malícia un nou nom: Ciutadans de catalunya (Cdc), així amb una catalunya en minúscules. O potser millor així: Ciutadans de catalunya, amb una caixa de lletra ben petita, gairebé com una nota a peu de pàgina. Pensant-ho bé, aquest complement del nom (de Catalunya) és tan sobrer que es podria simplement eliminar. Ho deixarem en "Ciutadans". Així acaba el discurs d'Espada en el Tívoli: ¡Vivan los ciudadanos!. Com l'anunci de la Coca Cola, viva la gente, la hay donde quiera que vas, viva la gente, es lo que nos gusta más.

Ja tenim els ciutadans. Sense nacions. Sense fronteres. Però si algú esperava un manifest àcrata i havia recuperat la fe per l'esperanto i pels vells (i bells) eslògans universalistes ("proletarios del mundo entero, uníos"), que canviï d'equip. Sí que hi ha una nació, que és l'espanyola. En aquest sentit, el discurs d'Espada ensenya totes les cartes. La nació catalana és una construcció mental, una entelèquia, pura mitologia; en canvi, la nació espanyola és una realitat, una necessitat, un referent. La primera és una nació cultural com els experiments feixistes dels 30. I la segona és la nació de ciutadans que connecta directament amb els principis de la Il·lustració i la Revolució Francesa.

És la història de sempre. El poli bo i el poli dolent. Cain i Abel. Tom i Jerry. catalunya i espanya. Villarriba i Villabajo. O els dos pallassos de Micolor. I en aquest conflicte està l'essència de la seva contradicció. Els no nacionalistes són en realitat anti nacionalistes catalans, perquè són nacionalistes espanyols. Jo no ho critico. És legítim. Però convé nominar els projectes. I aquest és un projecte per a persones que viuen a Catalunya i volen ser només espanyols. Perquè aquesta (Espanya) és la nació verdadera. És el negatiu del nacionalisme català. La versió de l'altre costat del mirall. Quan un nou la dreta, l'altre mou l'esquerra i tots dos es creuen que mouen mans diferents; però en realitat, és la mateixa mà. El mateix discurs.

I quan assumim aquesta evidència, les contradiccions del col·lectiu brollen com una hemorràgia. Jo coincideixo amb el diagnòstic dels Ciutadans. Les nacions del segle XXI no es poden basar ni en la ficció d'una cultura comú, ni en el monopoli d'una llengua ni en les apel·lacions a una història reinventada. Però per aquests mateixos arguments la seva defensa d'Espanya és inconsistent. És el mateix artifici. Catalunya i Espanya tenen problemes d'identitat. També França, la Bretanya, el Marroc i Argentina. Són les cares del mateix problema: els estats nació són construccions del XIX, invencions basades en els principis romàntics i els principis il·lustrats a parts iguals.

Durant tot el segle XX, els estats nació han funcionat amb les seves limitacions. Però a hores d'ara, és evident que el model clàssic fa aigües. Primer perquè els processos econòmics, culturals, ambientals, socials i fins i tot gastronòmics tenen una dimensió global. Un estat no pot fer front ni a la crisi del petroli, ni a la pressió immigratòria per la misèria africana, ni a l'efecte hivernacle, ni a la cienciologia, ni a Harry Potter. I segon, perquè els estats tenen molts problemes per administrar la diversitat. Els problemes locals necessiten respostes locals, adaptades a la diversitat, que no siguin presoneres del rigor uniformista. Els estats moderns han de ser reinventats. No reforçats.

D'això parla l'Estatut. Aquest és el problema. La necessitat de re-construir el concepte d'estat i el concepte de nació. Hem de parlar d'eficiència, de descentralització, d'administració, de gestió, de proximitat i de capacitat de resposta. I de justícia. De justícia social i de justícia territorial. I enterrar durant un temps les banderes, i els himnes i les essències pàtries. Ciutadans es limita a proposar un altre himne, una altra bandera, una altra pàtria. Per això, com els nacionalistes, no són ben bé d'esquerres ni de dretes, ni liberals ni socialdemòcrates, ni chicha ni limoná. No sabem si estan a favor de la Llei de barris o dels parcs eòlics o del 0,7% o de l'increment de les pensions de viudetat o del Pla director del sistema costaner. Com bons nacionalistes, es preocupen de la llengua, de les seleccions esportives, de les regles de protocol i del nom de les coses.

Els hi volia comentar altres qüestions sobre el tema, però don Ricardo Royo (el far que guia les nostres vides) és com sempre més directe i perspicaç.

Comentaris

ZAGASO ha dit…
Serà com una convenció socialista ....

jejejejeje

bon rotllo eh!!!
El Perdíu ha dit…
Don aire, es impropio de ti achacar a los de Ciudadanos lo mismo que les dicen los de Esquerra. Que son nacionalistas españoles. Un nacionalista descerebrado cree que todo el mundo lo es, y el que no es de los suyos, es de los enemigos (un poco como las religiones, que o eres fiel o eres infiel). A mí me pasa, aquí piensan que soy pro catalán o pro vasco porque no me considero nacionalista español; y luego en los blogs creen que soy nacionalista español porque no comulgo con ruedas de molino vascas o catalanas. No creo que Espada y su gente sean nacionalistas españoles, creo que son gente un poco harta de todo el discurso políticamente correcto en Cataluña. Y creo que recuperan una buena tradición de la izquierda. Todo mi ánimo para ellos y mucha suerte en las elecciones. No estará mal ver por fin diputados no nacionalistas en el parlamento catalán, hablando de otras cosas más allá del archivo de salamanca/papeles de la dignidad/nación/idioma/lealtad...
Ante todo ciudadanos.Ante todo, lealtad a unas normas democráticas, no a una tribu ni a los muertos.
Un saludo, que hace tiempo que no polemizaba contigo, pero he tenido algunos problemas personales que no me han permitido visitarte todo lo que me hubiera gustado.
Donaire ha dit…
Discrepo estimado perdiu

1. En primer lugar, si lees los diversos manifiestos de CdC verás que sólo hablan del nacionalismo. No hablan de nada más. Ése es el problema de los nacionalistas, que sólo hablan de naciones. No de política.

2. ¿Y de qué hablan?. Hablan de la lengua y hablan de la relación entre España y Cataluña. Dicen lo contrario de lo que dice ERC. Son la otra cara.

3. El propio Espada (por el que siento mucho respeto) ha dicho en el discurso inaugural que hay una nación de verdad, que es la española y una nación de opereta, que es la catalana.

4. Si alguna cosa hemos hecho bien en Cataluña es que se ha evitado la vasquización, la ruptura entre los vascos y los españoles. Aquí la mayoría de la gente no tiene que escoger entre ser español o catalán: son las dos cosas, con mayor o menor intensidad. El propósito de CdC es crear un "frente pro español" en la política catalana. A mi me parece que tenemos que buscar la mezcla, el bilingüismo, la diversidad y el respeto a todas las opciones.

5. Por cierto, la vía política de CdC tendrá dos posibles escenarios:
(a) un fracaso estrepitoso, con lo cual se dará la sensación de que "lo español" no interesa en Cataluña. Toda una artillería para los nacionalistas; (b) un relativo éxito, lo que quiere decir menos votos para el PSC y un éxito rotundo de CiU (con un posible pacto ERC). Todo un balón de oxígeno para los nacionalistas.

6. Creo sinceramente que CdC falsea la realidad. Yo nací en Salamanca, soy bilingüe en la práctica, no soy nacionalista, me llamo José Antonio, me gusta la Unión Deportiva Salamanca y vivo en la Costa Brava. Ningún problema.
Anònim ha dit…
Totalmente de acuerdo con José Antonio.

Que cada uno se sienta como le de la gana, pero siempre des del respeto, CdC no ha empezado con buen pié en este sentido, cuando lo primero que se oye de Albert Boadella són frases que sentencian el comportamiento de los lideres políticos catalanes, faltando, des de mi punto de vista, al respeto.
Anònim ha dit…
CdC és el partido de unos intelectuales que querían ser escuchados y han olvidado que el trabajo del intelectual és duro, a largo plazo, muchas veces poco reconocido pero imprescindible. Han caído en el ansia por la popularidad olvidado su condición intelectual. Con ello se han convertido en prescindibles y han dejado de ser intelectuales.

Entrades populars