Locutoris

Aquests dies vaig fent bolos. Com aquests grups musicals que comencen amb una furgoneta, un equip de lloguer i cinquanta festes majors en pobles que no surten el mapa. De vegades, ho confesso, també em sento com un viatjant que intenta explicar els avantatges del Thermomix (no en el sentit que li dóna en Christian) o els tupperware. Avui vaig a un Casal d'avis de Girona, demà a Castelló, el divendres a Sarrià i el dissabte a El Vendrell i La Pobla de Claramunt.

Quan estic lluny de casa, acostumo a entrar en un cíber o en un locutori per connectar-me a Internet, actualitzar els blogs, llegir els missatges i xafardejar els diaris electrònics (i, si tinc temps, fer alguna una partideta d'escacs al ajedrez21). M'agraden els locutoris. Són un pedaç de realitat enmig dels debats metafísics. Una mena d'aleph des del qual es pot mesurar la vida quotidiana amb la mateixa precisió que les confessions en directe del Diario de Patricia.

Els ussuaris dels locutoris són sempre immigrants, sobretot magrebins i sud-americans. De vegades es deixa caure un romanès o algun erasmus pigat. Fa temps que han descobert Skype, i això els permet parlar sovint amb la seva família a Medellín, a Mendoza, a La Havana o Quito.. En perdonareu, però no puc evitar parar l'orella. Tots menteixen. Li diuen als seus fills que han anat a veure un partit del Barça; o li regalen a les seves dones unes paraules tan dolces com un episodi de Pasión de Gavilanes; o li expliquen als seus pares que aviat li pujaran el sou a l'empresa i podran comprar aquell motor d'aigua que tant necessiten. Sempre que s'acomiaden ploren i marxen agafats de la mà d'una profunda malenconia.

Altres estan completament enganxats als xats (o sigui, estan engan-xats). Escriuen molt ràpid i riuen, somriuen, neguen i fan ganyotes al webcam. Aquests joves ciberlliguen. Intenten trobar per la xarxa allò que no poden aconseguir a la cua del súper. De vegades, els locutoris són també el lloc de treball. Ahir, dos travestis de prop dos metres utilitzaven el locutori per organitzar la seva atapeïda agenda: "No, cariño, a las 8 no puede ser. Si quieres quedamos a las 10 y si no te va bien te doy el contacto de una amiga estupenda". Ara, una equatoriana intenta enviar a casa seva 100 euros, el preu d'un bon sopar entre dos o el salari mensual d'una família, segons a quin cantó de l'Oceà et trobis. Deixin que sigui demagògic (ja saben que m'agrada molt ser-ho): Entrin en un locutori i escoltin com sona el món des de les seves parets pintades de beige.

Avui 10 de maig el meu pare fa 67 anys, però està fet un xaval. "Felicidades, papá, 100 besos".

Comentaris

Anònim ha dit…
Pues nada. Felicidades, señor Donaire senior
Anònim ha dit…
Jo normalment anava als Easy de BCN, però després del teu post em sembla que començaré a visitar aquests locutoris. A mi és que em va el marro, saps?
Anònim ha dit…
Que toques en un grup de música?
Donaire ha dit…
No. Són "bolos" per parlar de l'Estatut. Conferències, xerrades, col·loquis i tal.
ZAGASO ha dit…
Conec gent, humils immigrants i bons treballadors, que davant meu han parlat amb familiars d'Arequipa i, com bé dius, em semblaven el director del centre.

Després,quan em miren, semblen dir: así son más felices...

I tenen raó.

Felicitats al pare. És jove, i espero, té salut. El meu pare està fotudíssim. Té parkinson fa un munt d'anys. De vegades no em coneix. Mobilitat nul·la. Tot s'ho fa a sobre. I pocs ajuts, amic, poquíssims ajuts. Dimecres pròxim, operació de pròtesi de genoll a la meva mare: 800.000pts de les antigues. Pagar algú perquè estigui amb ell. Un problema.. 3 germans treient d'on no podem... Ajuts!! No som prou pobres , ni som prou rics....

Perdó pel post. Avui he fet teràpia.

Una abraçada, Don...
ZAGASO ha dit…
Ah, i al meu pare el cuidarà una equatoriana, que segur trucarà a casa seva, explicant que té cura d'un aristòcrata....

Tot és relatiu...
Donaire ha dit…
Ostres Ignasi. Vaja panorama. Conec varis casos d'aquests. Realment, la nostra societat només valora les persones per la seva capacitat laboral. Després (i abans) són un problema. Avancem amb la Llei de dependència de l'Estat, però no sé si és suficient.
Em temo que això no se soluciona només amb lleis o amb estatuts. Vol dir canviar totalment la concepció de la societat, de la vida i de tot plegat. Tenim feina.
Això de l'equatoriana trucant en plan aristòcrata és genial. Un link propi d'en Tarantino.
Pedro ha dit…
Ostres doncs digue'm per on va la gira per si em cau a prop.
Euphorbia ha dit…
Ostres, jo no podria anar a un cíber d'aquests. Sóc massa tafanera i no faria res de la feina que volgués fer per internet, pararia l'orella a veure que pesco. Al metro i a l'autobus em passa igual, fins i tot faig veure que segueixo llegint i vaig passant fulls per dissimular, però es que a vegades pesques coses interessants...

(del panorama familiar, millor no en parlo)
Anònim ha dit…
Un joc:
Llegiu el text següent de dalt a baix...
seguidament de baix a dalt...

Res, una xorrada que he trobat...

Ah! i Don, tenim més d'un bar en comú ;-)


"En el nostre partit polític complim amb allò que prometem.

Sols els imbècils poden creure que

no lluitarem contra la corrupció.

Perquè si hi ha alguna cosa segura per a nosaltres és que

la honestedat i la transparència són fonamentals

per assolir els nostres ideals.

Demostrarem que és una gran beneitura creure que

les màfies seguiran formant part del Govern

com en altres temps.

Asseguram, sense cap dubte que

la justícia social serà el fi principal del nostre mandat.

A pesar d’això, encara hi ha gent estúpida que pensa que

es pot seguir governant amb els trucs de la vella política.

Quan tinguem el poder, farem allò impossible per a que

s’acabin les situacions privilegiades i el tràfec d’influències.

No permetrem de cap manera que

els nostres nens tinguin una formació insuficient.

Complirem els nostres propòsits, encara que

els recursos econòmics s’hagin esgotat.

Exercirem el poder fins que

comprenguin des d’ara

que som la nova política."

Entrades populars