En comú

Visito una localitat de la costa. L'alcaldessa ha apostat per una ciutat que canvia el ciment pel paisatge. No sense esforços. En un acte senzill, parlem de l'Estatut i del país, del somnis i dels fracassos. Quan acabo, els companys del PSC em fan una confessió. I ara que no ens escolta ningú, em permetran que els hi transmeti.

El dia de l'inici de campanya, els militants del PSC i d'Esquerra van iniciar el seu periple urbà junts. Uns portaven els cartells vermells amb un sí rotund; els altres, uns cartells més cromàtics que aposten pel no. Entre converses sobre futbol, política i records van ocupant els espais habilitats per la campanya electoral. Comparteixen el cubell amb la cola i l'escombra. I pensen que quan passi el tsunami del referèndum reciclaran les pancartes: "Sí" al pla general, "No" a l'especulació...

Potser la línia entre el sí i el no és més feble del que es percep. Potser el referèndum ha creat parelles de ball contra natura. Potser haurem d'esperar que es desvetlli la incògnita del sí per reconstruir els ponts trencats. Podríem llegir l'exemple d'aquesta petita localitat de la costa, tenyida pel blau turquesa d'en Chagall.

Comentaris

Anònim ha dit…
La ciutat aquesta comença per T?
Anònim ha dit…
Home Donaire. Primer l'Estatut i després, la política. Que si anem cap a un altre tripartit, jo canvio el vot. A veure si us centreu una mica.
Cristian Alcázar ha dit…
Donaire,
Que Dios te escuche, hermano!
Anònim ha dit…
Estic completament d'acord. La línia entre el Sí i el No d'Esquerra es molt feble.

Si parlem d'altres No, si parlo del meu No, la línea és gegantina, inabarcable amb la vista (i ja no diguem amb les mans, brutal. I fins i tot, aquesta imensa línea és així de grossa amb el No d'Esquerra, i ja no diguem amb el No del PP o dels Azua, Espada i companyia.

Salutacions.

Entrades populars