Política 2.0

La política no està de moda. Facin un experiment. Imaginin que fan un sopar amb persones que no veuen des de fa temps, com ara un d'aquells sopars depriments amb antics companys d'escola. I en el primer plat, quan el tema de conversa més comú és de què treballo i quants fills tinc, exclamin amb veu alta "jo soc polític". Veuran en la resta de companys unes mirades similars a la que obtindríem amb altres expressions del tipus "Jo soc sexador de pollastres", "jo soc àrbitre de futbol", "jo soc mercenari" o "jo soc encarador" (que és la forma catalana del mamporrero).

Un fidel lector em fa fer notar que quan parlo dels polítics sempre ho faig en tercera persona. Els polítics són (som) com els turistes: mai reconeixem la nostra condició. I és que la política no està de moda. Comparin l'audiència de Ventdelplà amb la de Parlament. I comparin els assistents a un debat polític amb un streptease de la Chiqui Martin o un concert del Koala. Un company polític em diu amb una certa ironia que els ciutadans no estan conformes amb la política. Uns perquè voldrien una política millor i els altres perquè voldrien una política pitjor. Sobre aquests temes ja els havia parlat en una altra ocasió.

Proposo un canvi. No és un canvi sobtat, perquè crec sincerament que fa un temps que es poden percebre els símptomes d'un nou aire. Però convé posar-ho per escrit. És l'hora de la política 2.0. Jo em pensava que era un terme nou, però no és el cas: En Juan Freire ja n'ha parlat (i molt bé) fa temps.
  1. La política 2.0 es basa en les percepcions singulars dels individus. Això no vol dir respondre a les necessitats individuals de les persones, sinó entendre que hi ha moltes visions del món, moltes lectures i moltes veus. Els partits i les ideologies convencionals són massa genèrics per respondre la diversitat.
  2. Les preocupacions tenen moltes dimensions. A mi em preocupa la situació d'Afganistan i la brutícia del meu municipi. No hi ha una escala política única. Participar en la construcció d'un món millor, patir pel desgel de l'Antàrtida i desitjar una escola bressol en la teva localitat són desitjos compatibles. Ni polítics de voreres ni polítics globals. Tots dos alhora.
  3. El llenguatge polític és ininteligible. De vegades no ens entenem ni nosaltres mateixos. Algú em va fer notar que quan parlava des de la tribuna de l'Hemicicle canviava la veu. Cal fer una nova wikipèdia política que desterri termes com substantivitzar, laminar, estructuralment, fefaent, des del punt de vista de, consuetudinari o una de les més citades a l'Hemicicle "senyores diputades, senyors diputats" (no es parla als diputats sinó a la gent).
  4. Els ciutadans han d'interactuar amb la política. Aquesta és la clau de la política 2.0. Hi ha moltes maneres i moltes plataformes, però la més rellevant ha de ser aquesta: les múltiples veus ciutadanes han de configurar la veu política. I no a la inversa. En altre paraules. Jo no he de convèncer constantment la gent, sinó que la gent m'ha de traslladar la seva percepció. A la política 2.0, els discursos polítics no es creen en una seu. Es formen en molts llocs, es refan, es contrasten, es matisen, es difonen, es parodien o es milloren.
  5. Necessitem crear (o expandir) nous instruments. A Santa Cristina d'Aro estan fent des de fa anys uns pressupostos participatius que s'han guanyat el respecte dels ciutadans. A Canadà utilitzen el web com una eina de comunicació i consulta. A Sevilla han realitzat un excel·lent Pacte pel turisme. El Parlament català permet i practica l'exercici sa de les iniciatives populars. Tot està per inventar i tot és possible. La e-política és el canal de la política 2.0.
  6. Els instruments han de permetre la relació directa entre els ciutadans i els polítics. Els comentaris dels blogs són només un primer pas. Hem de generalitzar eines que facilitin contactar vis à vis amb els representants.
  7. Els programes importen. Són els contractes entre ciutadans i polítics. Són els catàlegs d'actuacions i compromisos que assoleixen els potencials governants. Té molt més valor un programa sòlid que unes poques promeses vagues. Hem de crear els mecanismes de seguiment dels programes i considerar el seu compliment com un factor essencial per a la propera votació.
  8. Els missatges han de ser segmentats. Per això, jo no crec en els grans debats, ni en els mítings amb banderoles, samarretes i somriures forçats, ni en els fulletons, ni en les pancartes. Els col·lectius de discapacitats haurien de saber què volen fer cadascun dels representants. Com també els pares de quatre fills, els nens que acudeixen a una escola rural, els treballadors dels comerços, els metges d'urgències o els amants de l'òpera. De la mateixa manera que cap tour operador fa ja un gran catàleg de viatges, sinó desenes (de vegades centenars) de petits catàlegs per a col·lectius, la política 2.0 haurà de dominar el llenguatge de la diversitat.
  9. Canviem els criteris. Del líder als equips. De la seguretat a la incertesa. De la simplicitat a l'entropia. Dels missatges a les opinions. Dels discursos als diàlegs. Del rigor a la intuïció i la creativitat. De la distància al compromís. Del cotxe oficial al metro i la bici.
  10. La política 2.0. necessita una ciutadania 2.0. No és fàcil. Podríem començar per eliminar el Diario de Patricia, Ventdelplà i Gente. I confinar en una illa al Matamoros, en Peris o la Yola Berrocal. Entre uns quants. Potser també (teniu raó) un bon feix dels polítics actuals.


Enllaços: , ,

Comentaris

Anònim ha dit…
Don. Ets el millor. Ets un putu geni. Quan sigui gran vull ser un Don.
Anònim ha dit…
José Antonio,
En el punto planteas el carácter multidimensional de las preocupaciones.
Sin embargo el clásico ordenamiento político suele ser unidimensional. Un eje que se mueve desde la extrema derecha hasta la extrema izquierda. En contadas ocasiones vemos que se analiza mas bidimensionalmente y se hacen distinciones entre izquierda autoritaria o liberal e idem para la derecha.
Con las condiciones actuales, ¿Como ves tú que ésta "versión 2.0" puede representar mejor, en el espectro politico, este caracter multidimensional?
Donaire ha dit…
Yo creo que yua no es posible reducir el pensamiento de un individuo en una ideología. Yo mismo me considero de izquierdas, pero hay algunos elementos que me acercarían a posiciones liberales. Un partido o una ideología ya no puede resumir la mente de un individuo.

Aquí surge un tema espinoso. Aunque las visiones son plurales y complejas, las decisiones deben ser concretas y simples. No se puede invadir Irak y no invadirlo. Y el tránsito de la complejidad de las ideas individuales a la simplicidad de las decisiones políticas exige una nueva ingeniería en la toma de decisiones.

Por eso también hablo de ciudadanos 2.0. Creo que nos hemos acostumbrado demasiado a juzgar las decisiones políticas a partir de nuestra única visión del mundo, nuestra cosmología. Ahora deberíamos aceptar que algunas decisiones son pactadas, equilibrios entre formas de pensar y de concebir el mundo muy diferentes.

De eso tu sabes un rato. A ver si nos ilustras un poco un día de éstos.
Anònim ha dit…
Em sembla una mica hipòcrita que en mig de una campanya, vagis de polític bo per compensar els polítics dolents. Com tu dius, ets polític i no al que t'amaguis. Confessa-ho
Anònim ha dit…
No t'enganyis, Donaire. el problema de fons és el número 10.
Donaire ha dit…
[Anónimo 1]

No creus que és ara, en plena campanya electoral, quan més hem de parlar d'això?.

[Anónimo 2]

Estic parcialment d'acord. Hi ha persones que literalment passen de la política. Però n'hi ha d'altres que voldrien veure un canvi i els hi molesta enormement alguns tics.
albertogallvid ha dit…
Hola Donaire!
Me identifico totalmente con tu visión de la situación actual. Ayer un conocido mío me dijo que le parecía "denigrante" pedir el voto por las casas de los ciudadanos. Al final siempre terminas etiquetado de un modo u otro, porque milites en un partido de izquierdas ya parece que debas de ser de una determinada manera... Si hay gente para todo, también hay políticos para todo. Hemos de tratar de cambiar la visión que tienen los ciudadanos de la clase política, y por lo que veo tú tienes mucho que aportar, Donaire. Un buen amigo común, Guadián, me ha hablado muchas veces del cambio del sentido del flujo de la información en las sociedades organizadas. Podéis contar conmigo para esa tarea.
Jep ha dit…
Eps noi, no trobes que amb aquesta forma de pensar la política estaries més de gust a IC-V?

Vinga, salut
Donaire ha dit…
Com deia en el punt 1, un partit ja no és capaç de donar resposta al 100% de la ideologia d'un individu. Jo soc del PSC, tinc carnet i a més de coincidir ideològicament, tinc un vincle sentimental. Una connexió que em lliga amb altres sensibilitats socialistes d'arreu del món.

Però afortunadament cada una de les persones que militem al PSC (i crec que a qualsevol partit) no coincidim amb la forma de pensar al 100% del partit. I jo amb ICV tinc varis punts de contacte. En algunes qüestions, hi coincideixo. Per això, m'agraden les coalicions amb ells.
Anònim ha dit…
T'has passat en l'article d'avui del Diari de Girona
Anònim ha dit…
Benvolgut Don. Ets un senyor, i les teves opinions són bones reflexions. De totes maneres, jo crec que els polítics en general han aconseguit que el ciutadà "normal" (que es el que acaba votant,...o no) s'allunyi al màxim de la política i simplifiqui totalment. Entre bons i dolents, entre "els de sempre" i "quin són aquests ara". Personalment tenia ganes d'involucrar-me políticament, però des de fa temps, he decidit que no ho faré mai. Tens raó he perdut tota la confiança en la classe política. I com tu molt bé, dius a vegades és la percepció, i no la realitat. Però es que segons les percepcions tu elabores la teva imatge cognitiva del que hi ha.
En turisme, per exemple, no puc estar més decepcionat, i si em sap greu es especialment per tu, que sé que ets un treballador i tens les idees clares,... però no s'ha encertat. En quan als programes, m'agrada la comparació que fas amb els catàlegs de tt.oo., està molt bé. Però m'agradaria saber que vota la gent quan vota, un grup?, un polític?, un programa?, una percepció?, un sentiment de nació?, la tradició?,....
Anònim ha dit…
Hola Don,

Estic al 100% d'acord amb el que comentes, ara bé, podries explicar una mica més això de la ciutadania 2.0?
Precisament si ha de canviar la forma de fer política es per apropar-se més a la ciutadania. Això entra en contradicció amb el fet de demanar a la ciutadania canvii per poder trobar un espai en comú amb uns polítics que també canvien! O no?
Si la gent vol veure el diari de patricia.. doncs que el miri.
Puc gaudir de una caldereta de Llagosta, però això no vol dir que a vegades no em vinguin de gust uns quicos!!

Entrades populars