Silenci polític
Han de parlar els polítics?. O és millor que callin?. No és el silenci en essència antipolític?. No és la paraula la matèria primera de la dialèctica?. Voldria defensar la pertinència d'un cert silenci polític, en aquest trànsit de l'eixordadissa a la invisibilitat.
El codi polític
Les paraules polítiques són captives del seu propi codi. Ho explica molt bé McLuhan. Si una política diu per exemple que és antisistema, obtindrà tres tones d'editorials i uns 12.000 comentaris en el Menéame. Millor, per tant, dir allò que tothom s'espera: que està a favor del sistema. Els polítics han de dir allò que s'espera que diguin. Si ho fan, passaran desapercebuts i el su missatge serà insonor, insípid i incolor. Però si surt de la drecera, i sorprén amb una declaració below the line, genera una reacció negativa immediata.
Aquesta és la primera paradoxa. Els mitjans centren la mirada en les veus dissonants i no en les veus àtones. El resultat és un discurs polític previsible. ¿Quantes rodes de premsa podríem reproduir sense necessitat d'assistir-hi?.
La funció afectiva
En una altra ocasió, he parlat del pas de llenguatge polític cognitiu al llenguatge afectiu. I en aquesta batalla per l'assignació emocional de les marques polítiques, el principal pols no es lliura entre els discursos sinó entre els signes. Primer perquè els signes visuals han assumit un protagonisme hiperbòlic, més enllà del seu paper real. I segon perquè els signes verbals (és a dir, els discursos) s'han anat empetitint fins a convertir-se en eslògans. Expressions enllaunades, vells tòpics, quatre idees vagues i, això sí, com en la publicitat, reiterats fins a convertir-se en missatges amb aparença de veritat.
La creació d'un llenguatge polític que evoca la promoció de Marina d'Or ha generat una veritable desconnexió entre signe i significat, entre el que es diu i el que es pensa, entre el que es comunica i el que efectivament es fa.
Els falsos debats
Els debats polítics no se centren en els debats reals. Sovint semblen un combat de pressing catch mexicà en el que els cops estan estudiats i els gestos són sobreactuats. Què hauríem de debatre?. No seria massa difícil establir una agenda bàsica de tensions ideològiques, com ara "canvi del model o mesures paliatives davant dels desequilibris ambientals?", "accés universal a l'habitatge o regles del mercat?", quins són els límits de l'estat del benestar?", què és una nació i què és un estat?", "ha d'existir un criteri de distribució social i territorial de la riquesa?", "amb quins límits?"... Però si obren la premsa veuran convulsions polítiques forçades sobre temes absolutament marginals.
La vox populi
Defenso la política 2.0. Ho he escrit en el seu moment i hi crec fermament. Però encara estem molt lluny d'aquest model. En certa manera, la vox populi (en realitat, les veus públiques) és també captiva del codi lingüístic de la política. Els artistes, els escriptors, els filòsofs, els periodistes, els humoristes (què gran és Polònia!) han adoptat també la retòrica política simplista i són presoners dels mateixos llenguatges enllaunats. I aquest és el major dels problemes. Si els creadors d'idees adopten el discurs polític es perverteix l'ordre natural d'alimentació: han de ser els polítics els qui han d'adaptar les veus i les idees dels creadors.
Assaig del silenci
El silenci és una treva. No és la negació de la política sinó la re-construcció d'una política diferent que s'hauria de basar (almenys) en tres principis:
- Reconduir el debat polític sobretot (no només, però sobretot) a l'arena dels problemes amb majúscula: jo vull parlar, per exemple, de pressió fiscal i serveis públics
- Establir ponts de contacte entre la narrativa i el món real; aquest és el sentit del concepte Fets, no paraules. No es tracta de renunciar a les paraules, sinó de connectar les paraules amb el seu significat real (els fets).
- Si els polítics deixen almenys parcialment la plaça pública, si es retira de l'àgora, la res publica pot tornar a ocupar els carrers. I les veus polifòniques, complexes, matisades, dissidents, antisistema, conservadores o simplement ingènues poden impregnar els Speak Corners.
Comentaris
Pel que fa a l'últim punt, amb l'estatut s'ha parlat, i més que mai, dels problemes que cites en el primer epígraf. Ramon Tremosa, de fet, NOMÉS parlava d'aquests dos problemes, i passa per ser el súmum del nacionalisme.
Per altra banda estic força d'acord amb el seu post, tot i que veig que vosté sap molt millor del que parla que no pas jo. Així doncs, estic d'acord des de la meva ignorància. Diguem que és un acord que s'ha de relativitzar i posar al seu lloc.
Peró deixim ser una mica pervers, només una miqueta. La reivindicació del silencis sembla que s'escau en uns moments on el nostre president no és dels que parlen gaire ni dels que enamoren quan ho fan. També li dic que no em sembla pas un defecte, certament.
Salutacions.