La vida en un blog

És difícil explicar una persona estranya al medi què és un blog. I encara és més difícil justificar "Per què escrius un blog?". No sé quants bloggers podrien respondre aquesta qüestió. Jo no. No sé per què ho faig. El blog és un espai postmodern, un realitat líquida que diria Bauman. Per això, és molt difícil teoritzar sobre blogs. Malgrat tot, els proposo uns apunts del natural.

L’espai exhibicionista

Els blogs són una forma d’exhibició col·lectiva, un striptease (les visites que m’aportarà aquesta paraula) de l’ànima. És difícil explicar les altes dosis de sinceritat que es destil·len en un blog; de vegades, sembla que estan escrits com si ningú els llegís realment, com si fos un simple “Estimat diari”, que actua com un auto-psicoanalista. Conec a determinades persones molt millor pels seus blogs que per les converses que hem intercanviat durant anys. És una de les paradoxes universals de l’acte d’escriure: la tendència irrenunciable a exhibir, a poc a poc, els forats més amagats de la teva personalitat. És molt probable que els blogs ensenyin el veritable jo, el que s’oculta sota la màscara de les relacions socials. Quin és doncs el món virtual i quin el món real?

L'espai inútil

Escriure un blog aporta pocs beneficis indirectes i cap benefici directe. Si apliquem la lògica del mercat, escriure un blog és una forma lamentable d'invertir el teu temps. És molt més rendible estudiar un Màster, aprendre anglès, apuntar-se a un curset, escriure cartes laudatòries al teu superior o espiar la competència. Per això, quan les empreses intenten bloguejar seguint el manual del neomarketing, només duren una setmana. En un món en el que cada gest, cada pensament, cada acte d’insubmissió està quantificat, empaquetat i disposat en un aparador per a la seva compra, els blogs semblen un residu del XVIII, una antiguitat com els rellotges de sol o els dirigibles, molt estètics però absolutament inútils.

L'espai col·lectiu

És freqüent llegir que els bloggers tenen una inflamació de l'ego. És possible. Certament, senten una profunda satisfacció per un increment sobtat de l'índex Technorati, per un salt en el Google Rank, per un augment del 10% de les visites o simplement per una dotzena de comentaris nous. També és molt difícil explicar un profà perquè és important que el teu Technorati sigui alt. Un índex tan superficial que no discrimina si algú parla bé de tu, si et posa a to o simplement si constes en el seu blogroll, per una estranya llei de cortesia.
Però en realitat, els blogs són una obra col·lectiva. La construcció de significats (i de narracions) en els blogs mai és una obra personal. Les referències es creuen, es modifiquen, es plagien, es transformen i acaben creant una densa xarxa de narracions apòcrifes. No hi ha autors. Tots són una mica transmissors i una mica creadors. Aquest text que ara escric, com la Biblioteca que imaginà Borges, ja ha estat escrit de forma similar en un altre lloc. Potser jo no soc prou conscient i estic segur de viure un acte de profunda creació literària. Però moltes de les meves paraules són només la reverberació d’unes paraules que ja han estat escrites.

L’espai instantani

Potser han provat a veure un pack de la seva sèrie preferida. Intentin veure els capítols de CSI de fa dues temporades. No funciona. I no només perquè és possible que alguns capítols ja els hagin vist, sinó sobretot perquè sonen antics. CSI s’ha de veure el dilluns a la nit; si no, ja han caducat.
Els blogs no estan escrits amb una voluntat transcendent. Tots els bloggers tenim la sèrie temporal dels posts escrits en els últims anys, però aquest espai és perfectament prescindible. Ningú no tafaneja els registres històrics dels blogs, perquè ja han caducat. Els blogs es basen en la tecnologia RSS, que és un concepte molt volàtil, molt efímer. Això que escric ara es perdrà en el vent cibernètic en breu. Només quedarà un residu, potser una frase o una paraula en un lector que escriurà un dia un altre post. No hi ha sentit biogràfic, ni acumulació històrica.

L’espai relacional

Els blogs creen relacions. El més autista dels bloggers (i n’hi ha que ho són molt) llegeix els posts veïns, navega, deixa comentaris i, a poc a poc, enllaça uns posts amb uns altres. No és només l’espai col·lectiu al que em referia abans. Els blogs creen relacions virtuals que de vegades acaben essent relacions reals (el cafè, ho sé, Ignasi). Una de les paradoxes més sorprenents dels blogs és que tots hi entren (entrem) amb una actitud declamatòria i canviem ràpidament a un nivell conversador. Conec molta gent que ha deixat d’escriure el seu blog (tots ho farem un dia o un altre), però no en conec cap que hagi deixat de llegir els blogs dels altres. La blogosfera és un nou espai de comunicació social, un Second Life, en el que creem relacions espontànies basades en la paraula i en el contacte virtual (oxímoron).

L’espai improvisat

Cap on van els blogs?. Ningú ho sap. No hi ha uns conductors, ni uns programadors, ni uns legisladors. La blogosfera va néixer per combustió espontània, de manera fortuïta, i és impensable que pugui ser un espai governable. En certa manera, és una república àcrata, sense normes, ni lleis escrites, amb codis deontològics que no tenen cap sistema de pressió per a ser aplicats (més enllà de la pressió moral). Per això, hi ha un posts llargs i curts, documentats i indocumentats, reiteratius i innovadors, joies del disseny o atemptats contra el bon gust... Tot és possible i tot està per inventar.

Comentaris

Anònim ha dit…
Me ha gustado este Tag. Desearía añadir, que el blog es una forma de compartir con los demás ciertos temas en los que una conversación sólamente llevaría al halago, al peloteo o quizás a la riña y a la discusión.
Al ser el blog un medio escrito es más reflexivo que el oral y deja más tiempo para pensar, antes de dar una respuesta y mostrar una opinión. Y si por supuesto lo comparamos con un chat, el blog tiene la ventaja de que las respuestas pueden ser reflexionadas, cosa que con el chat no ocurre al ser instantáneo.
Cómo en la mayoría de los blogs, la gente se interrelaciona con lo que está o no de acuerdo, para alabar, afirmar o negar y proponer, yo creo que es como un examen de nuestra conciencia dentro de la red. Es cómo la confesión unida a las tremendas ganas de participar en el cambio.
Y además lo bueno del blog, es que mucha de esa gente que no lo escribe, sin embargo, puede opinar...aunque sea de una forma anónima y más o menos lógica. Pero tan real cómo la vida misma.
Lo más curioso es que los pocos bloggers que conozco no son esos seres introvertidos y huraños que se esconden detrás de la virtualidad. Muy al contrario, son personas extrovertidas y que tocan muchísimos temas interesantes durante su vida.
¿No será que esos temas, no deben de ser olvidados y por ello se dejan grabados en la red, esperando que sean escritos más o menos inmortales?.
Creo que se podría escribir un libro con este tema. Posiblemente ya haya alguno escrito.
Ah, y por cierto, muchas gracias por haberme hecho conocer este mundo del blog. Sin Ud., no creo que jamás hubiese comenzado a escribir en este formato.
Anònim ha dit…
Muy bueno el guiño entre largos y cortos. ;)
Anònim ha dit…
Bueno, hay blogs indocumentados, reiterativos y que atentan contra el buen gusto, pero que están escritos por una joya de persona.

Algo es algo, jejeje...
Anònim ha dit…
Buen post, quizás un poco elevado para la masa de lectores que usted tiene, pero hay que culturizar...
Anònim ha dit…
Oh, ets massa políticament correcte.

No li has dit a ningú curt, indocumentat, repetit, i de mal gust. Volia sang i crueltat!

Antes molabas. A tot això, crec que un bloc no és un espai inútil, sin duda.
Donaire ha dit…
És que quan trec el ganivet (com en el post sobre turisme) després els afectats s'emprenyen i potser amb una mica de raó.
D'altra banda, tampoc soc Microsiervos, A sueldo de Moscú o Juan Freire com per jutjar els blogs de l'altre.
En fi, ara a l'agost trituraré algun gatet, a veure si torno a molar.
Jobove - Reus ha dit…
aquest artícle hauria de ser els manaments dels blog, les normes i les bases per quan és vol començar a crear un blog

falta un punt que és el de la solidaritat, cas "jueves" per ejemple

salutacions des de Reus

Entrades populars