Amnèsia històrica

No negaré l'evidència. A les guerres les carrega el diable i ni la més justa de les batalles està lliure de pecat. Els grecs que resisteixen a les Termòpiles, els cavallers de Malta que soportaren el setge de Soliman o els bandolers de Sierra Morena que feren front al francès tenien les seves ocultes misèries. I els bombardejos de Dresde, Kobe o Ulm matisen la imatge dels aliats que ens ha venut el cinema. Deixem-ho clar: durant les guerres, la naturalesa humana perd el principi de la compassió. Tampoc negaré el caos que va precedir el cop d'estat. Es poden repartir les culpes a parts iguals entre tots els extrems, dels anarquistes radicals als feixistes. Moriren milers de religiosos i milers de sindicalistes.

Però el 17 de juliol la triada Sanjurjo - Mola - Franco se sublevaren contra el poder democràticament establert. El matís és capital. No vull entrar si era un govern feble o fort, si les propostes socials eren improvisades o necessàries, si el seu profund laicisme era o no pertinent. Tant se val. Era el govern democràticament establert. Amb les seves innegables misèries. I també amb les seves grandeses. El que esdevé després és prou conegut: una guerra terriblem una brutal repressió i un govern sostingut a parts iguals per feixistes i per l'Església, que hauria de demanar perdó per la seva abjecta actitud. I 40 anys tenyits de gris. Tampoc entraré a valorar si a partir del Pla d'estabilització de 1959 es van sentar les bases de la modernitat o si el general acomplexat de veu de flauta va enderrerir culturament i econòmica el país. M'és ben igual. Franco va ser un dictador. No hi ha res més a dir. La frontera entre la democràcia i la absència de democràcia és nítida per més jocs de mans historiogràfics que anem fent.

El govern encapçalat per Rodríguez Zapatero està intentant tirar endavant una Llei de la Memòria Històrica. És una llei necessària. La nostra transició no es tancarà del tot fins que no admetem que uns militars es van aixecar contra el govern legítim i van instaurar una dictadura cruel i arcaica. Els països europeus han afrontat la seva història recent amb resignació i amb contundència. Alemanya, Itàlia o Japó han purgat el seu passat feixista; França ha assumit la vergonya del govern de Vichy. A Espanya ha arribat el moment de reconèixer l'evidència.

El PP no assumirà mai aquesta Llei. Almenys, aquest PP. I potser s'haurà d'esperar a que un altre PP, més proper al centre-dreta europeu, entri en el Parlament. El més trist és que el previsible aplaçament de la Llei és essencialment una responsabilitat de Convergència i Unió i del PNB. Malgrat que l'article 2 explicita que "Se reconoce y declara el carácter injusto de las condenas, sanciones y cualquier forma de violencia personal producidas, por razones políticas o ideológicas, durante la Guerra Civil, cualquiera que fuera el bando o la zona en la que se encontraran quienes las padecieron", Convergència i Unió demana que es reconegui explícitament la repressió als catòlics catalans. Que la Llei deixi ben clar que uns dels grans afectats de la guerra foren els catòlics nacionalistes. L'ala democristiana del partit, d'arrel religiosa i conservadora com el PNB, bloquejarà l'acord fins a la seva inanició.

Si aquesta llei no veu la llum. Si finalment, els conservadors nacionalistes impedeixen que es restitueixi moralment el dany i el dolor que infligí una terrible dictadura, hauran de donar moltes explicacions. I no a mi, és clar. Sinó als centenars de milers de republicans, afectes al poder democràtic que es van deixar la vida a un costat i l'altre de l'Ebre per defensar allò que havien proposat les urnes. Si CiU és incapaç de recolzar una denúncia rotunda i contundent contra l'aixecament feixista, amagat en mil excuses que es canvien cada mes, em temo que perdran l'autoritat moral per encapçalar els grans projectes de futur. Sense tancar el passat, no hi ha futur possible. Confio que una part de la militància de CiU pugui restablir el seny i que no quedi tancada en el calaix de l'amnèsia.