Icones amb banyes
Suposo que coneixen la notícia. Uns salvapàtries anomenats Germandat Catalana La Bandera Negra han abatut el toro d'Osborne del Bruc. Em nego rotundament a viure aquests episodis amb una callada normalitat. O amb un regust de complicitat.
Els símbols
Com diria el meu admirat Umberto Eco, als símbols els carrega el diable. La fotografia del Che que va realitzar Korda és per als francesos del 68 l'icona de la contracultura i per als cubans del 2007 una marca del poder establert. Els símbols no tenen el significat escrit en el dors i per això les dues patates fregides que formen l'M de McDonalds són la metàfora de la invasió ianqui o el far de la modernitat. No hi ha cap diccionari solvent de signes i, per això, les lectures són com els gustos. Cadascú els interpreta com vol.
A Catalunya un dia algú va decidir que els toros simbolitzaven Espanya. És l'herència dels Gautier, els Merimée, els Hemingway o els Washington Irving que van construir l'artifici de la España y olé. En realitat, els toros formen part de la cultura mediterrània des dels inicis d'aquesta cultura. De Creta a Nimes, els toros són tan mediterranis com el foc, la plaça, les sardines o les oliveres. Però de sobte s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu que els toros són Espanya i que s'han d'esborrar del paisatge perquè "la immundícia cornuda espanyola" embruta la muntanya sagrada de Montserrat. Per a aquests individus, el laberint, el fil d'Ariadna i el minotaure els van dissenyar Pedro Almodóvar i Chiquetete durant una nit de copes.
Les icones
En alguns moments, els símbols esdevenen icones. Simplificant molt (massa) podríem dir que el significant del símbol (la forma física) pren més protagonisme que el significat (la interpretació). La Torre Eiffel és una icona, com també ho és el Golden Gate, l'Empire State o el Guggenheim de Frank Gehry. Aquests exemples són molt evidents però n'hi ha molts altres que no ho són tant. Jo crec que la Torre Agbar s'ha integrat en el paisatge urbà de Barcelona, en el seu skyline, i ara no em puc imaginar Barcelona sense el supositori de colors. Imaginem que d'aquí 15 anys Aigües de Barcelona decideix substituir el falus per una reproducció 1 a 3 de La Casa de la Pradera... Ho podria fer?. O podríem entre tots exigir que el consolador no es pugués tocar perquè ha entrat a formar part del catàleg d'icones de la ciutat?.
La construcció de paisatges
I hem arribat a l'arrel del problema. No és fàcil determinar quins símbols esdevenen icones i han de ser indultats (com els ninots de les Falles) de l'acció destructora dels temps. Podríem dir que el toro d'Osborne ha estat escollit el millor disseny del segle XX pels premis FAD. Que la silueta ha format part de moltes pintures, ha estat l'escenari de moltes pel·lícules i fins i tot ha inspirat molts altres dissenys, com el burro català. Podríem dir que el seu autor és un gran artista, un dels grans dissenyadors espanyols del segle XX, molt allunyat de l'estereotip franquista que alguns l'imputen a ell i la seva obra. Però és cert que no és tan evident.
Les identitats són construccions socials. Ja ho podem disfressar de determinisme històric, de les lleis de l'antropologia o del folklorisme de l'Amades. És identitat el que una societat decideix que és identitat. No hi ha una raó suprema a la que es pot invocar per justificar una connotació simbòlica, més enllà de l'opinió dels consumidors d'aquests símbols. Per això, a l'hora d'intervenir en la construcció del paisatges i de definir quins elements d'aquest paisatge formen part d'allò que en diem la identitat col·lectiva, hem de tenir en compte l'opinió col·lectiva. Una opinió que és per definició diversa, plural, contradictòria i polifònica. No passa res.
La imposició del paisatge
Un bon dia, un grup d'aquest col·lectiu decideix que l'únic paisatge possible és el seu. Està convençut que la seva visió és l'única possible i no dubta a apel·lar el designi diví en la seva acció ("el toro tapa la muntanya sagrada"). Només hi ha una Catalunya possible, que és la seva, i només un paisatge possible, que és el seu.
Tota aquesta història put. Els tics feixistes apareixen per tot arreu, des del nom (Germandat Catalana) fins el to ("netejar la sagrada muntanya de Montserrat de la immundícia cornuda espanyola que pretenia embrutar-la"). El més preocupant, però, és el convenciment que hi ha una interpretació de Catalunya que es justifica per un designi diví, històric o antropològic. Que l'Estat català ha de prevaldre per sobre de l'opinió dels mateixos catalans. Que no cal apel·lar al dret d'autodeterminació, sinó passar directament a l'autodeterminació. Que les identitats existeixen de forma immanent, com les idees aristotèl·liques.
Ja n'hi ha prou, que diria en Cuní. El problema no és la manca de seny de quatre alterofòbics. El problema és la callada complicitat de bona part de la societat catalana. Em sembla un gest greu. Potser demà, aquesta Germandat decideix que l'estàtua de Colom és una apologia de la Hispanitat, que el Poble Espanyol és una cunya indecedent en el paisatge urbà de Barcelona o que els bars de tapes són una colonització immunda i opten per dinamitar-los sense contemplacions.
Els símbols
Com diria el meu admirat Umberto Eco, als símbols els carrega el diable. La fotografia del Che que va realitzar Korda és per als francesos del 68 l'icona de la contracultura i per als cubans del 2007 una marca del poder establert. Els símbols no tenen el significat escrit en el dors i per això les dues patates fregides que formen l'M de McDonalds són la metàfora de la invasió ianqui o el far de la modernitat. No hi ha cap diccionari solvent de signes i, per això, les lectures són com els gustos. Cadascú els interpreta com vol.
A Catalunya un dia algú va decidir que els toros simbolitzaven Espanya. És l'herència dels Gautier, els Merimée, els Hemingway o els Washington Irving que van construir l'artifici de la España y olé. En realitat, els toros formen part de la cultura mediterrània des dels inicis d'aquesta cultura. De Creta a Nimes, els toros són tan mediterranis com el foc, la plaça, les sardines o les oliveres. Però de sobte s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu que els toros són Espanya i que s'han d'esborrar del paisatge perquè "la immundícia cornuda espanyola" embruta la muntanya sagrada de Montserrat. Per a aquests individus, el laberint, el fil d'Ariadna i el minotaure els van dissenyar Pedro Almodóvar i Chiquetete durant una nit de copes.
Les icones
En alguns moments, els símbols esdevenen icones. Simplificant molt (massa) podríem dir que el significant del símbol (la forma física) pren més protagonisme que el significat (la interpretació). La Torre Eiffel és una icona, com també ho és el Golden Gate, l'Empire State o el Guggenheim de Frank Gehry. Aquests exemples són molt evidents però n'hi ha molts altres que no ho són tant. Jo crec que la Torre Agbar s'ha integrat en el paisatge urbà de Barcelona, en el seu skyline, i ara no em puc imaginar Barcelona sense el supositori de colors. Imaginem que d'aquí 15 anys Aigües de Barcelona decideix substituir el falus per una reproducció 1 a 3 de La Casa de la Pradera... Ho podria fer?. O podríem entre tots exigir que el consolador no es pugués tocar perquè ha entrat a formar part del catàleg d'icones de la ciutat?.
La construcció de paisatges
I hem arribat a l'arrel del problema. No és fàcil determinar quins símbols esdevenen icones i han de ser indultats (com els ninots de les Falles) de l'acció destructora dels temps. Podríem dir que el toro d'Osborne ha estat escollit el millor disseny del segle XX pels premis FAD. Que la silueta ha format part de moltes pintures, ha estat l'escenari de moltes pel·lícules i fins i tot ha inspirat molts altres dissenys, com el burro català. Podríem dir que el seu autor és un gran artista, un dels grans dissenyadors espanyols del segle XX, molt allunyat de l'estereotip franquista que alguns l'imputen a ell i la seva obra. Però és cert que no és tan evident.
Les identitats són construccions socials. Ja ho podem disfressar de determinisme històric, de les lleis de l'antropologia o del folklorisme de l'Amades. És identitat el que una societat decideix que és identitat. No hi ha una raó suprema a la que es pot invocar per justificar una connotació simbòlica, més enllà de l'opinió dels consumidors d'aquests símbols. Per això, a l'hora d'intervenir en la construcció del paisatges i de definir quins elements d'aquest paisatge formen part d'allò que en diem la identitat col·lectiva, hem de tenir en compte l'opinió col·lectiva. Una opinió que és per definició diversa, plural, contradictòria i polifònica. No passa res.
La imposició del paisatge
Un bon dia, un grup d'aquest col·lectiu decideix que l'únic paisatge possible és el seu. Està convençut que la seva visió és l'única possible i no dubta a apel·lar el designi diví en la seva acció ("el toro tapa la muntanya sagrada"). Només hi ha una Catalunya possible, que és la seva, i només un paisatge possible, que és el seu.
Tota aquesta història put. Els tics feixistes apareixen per tot arreu, des del nom (Germandat Catalana) fins el to ("netejar la sagrada muntanya de Montserrat de la immundícia cornuda espanyola que pretenia embrutar-la"). El més preocupant, però, és el convenciment que hi ha una interpretació de Catalunya que es justifica per un designi diví, històric o antropològic. Que l'Estat català ha de prevaldre per sobre de l'opinió dels mateixos catalans. Que no cal apel·lar al dret d'autodeterminació, sinó passar directament a l'autodeterminació. Que les identitats existeixen de forma immanent, com les idees aristotèl·liques.
Ja n'hi ha prou, que diria en Cuní. El problema no és la manca de seny de quatre alterofòbics. El problema és la callada complicitat de bona part de la societat catalana. Em sembla un gest greu. Potser demà, aquesta Germandat decideix que l'estàtua de Colom és una apologia de la Hispanitat, que el Poble Espanyol és una cunya indecedent en el paisatge urbà de Barcelona o que els bars de tapes són una colonització immunda i opten per dinamitar-los sense contemplacions.
Comentaris
Comenta que a Navarra ser del PP i del PSOE no es tant diferent, va! Descobrim, per fi, que a Catalunya ser del PSC-PSOE-PP no implica cap diferencia de fons. Espanya es lo primer i es nota que nosaltres, els que ens sentim catalans, no en formem part.
El que jo opino és més simple del que tu dius que opino. No dic que Catalunya ha de ser un estat o no. Dic que qui ho ha de decidir això són els mateixos catalans. Hi ha dos problemes. El primer és negar el dret d'autodeterminació, perquè és negar l'expressió d'una nació a voler ser nació. El segon és passar directament a l'autodeterminació per sobre de l'opinió dels ciutadans. La meva opinió és que la construcció nacional i els seus elements no són apriorístics, sinó que són construccions culturals i socials. I per això no em sembla bé que algú vulgui imposar la seva llei a l'altre.
Navarra?. Jo hauria format un govern d'esquerres. No hi estic d'acord amb la decisió i el PSN evidentment tampoc.
Tu creus que el PPC i el PSC són el mateix. No sé. Jo crec que no, però em puc equivocar.
Per que? Igual puc suposar que tu estàs d'acord en la no publicació de les balances fiscals (tampoc has dit el que d'això).
Prefereixo que el Toro, si ha de ser tombat, ho fos en ares a l'aplicació estricte de la llei que impedeix publicitat on estava posat, molt mes si es publicitat de begudes alcoholiques.
El fascismo es igual en todas partes. La sensación de ahogo que los espíritus libres sienten cuando ven asomar los primeros ramalazos también son similares en cualquier lugar.
"La callada complicidad de la sociedad", otro síntoma universal mezcla de miedo y complicidad.
Pero en el caso catalán (al igual que en el vasco) se puede hablar de un fascismo putativo que, salvo para los que viven dentro (sorry), aparece ridículo.
Balanzas fiscales? A ver si un día obligan a publicar la territorialización de los depósitos de las cajas de ahorro.
En fin. Me voy a respirar.
M'anoto la frase. És antològica.
Narcís
Jo tampoc veig la diferència entre el toro d'Osborne i el catàleg del paisatge. En tots dos casos, hi ha una opció personal, que és subjectiva. No sé si un dia la ciència avançarà tant que podrà determinar uns cànons estètics d'arrel fisiològica, però em fa l'efecte que els processos culturals són més forts que els mentals.
No vull desfer la feina de ningú. Més val tenir un catàleg que tenir-lo. Però a mi em sembla que la metodologia hauria de ser diferent. Jo crec que la gestió del territori és encara 1.0. Arriba un individu molt llest (un arquitecte o un geògraf) i escriu el que s'ha de fer. D'això se'n fan unes normes (del POUM als catàlegs) i s'exposen al públic. La discussió sempre és en termes d'interessos immobiliaris, no estètics. Quantes al·legacions als POUM tenen a veure amb la gama cromàtica de les façanes o amb les obertures?.
Cal una gestió del territori 2.0. Si els únics dipositaris de la "raó del paisatge" són els seus usuaris, llavors els processos han de ser deliberatius (que no és el mateix que participatius). I aquí sí hi ha una feina molt engrescadora a fer. La geografia (i l'urbanisme, i l'arquitectura) ha de deixar els despatxos i sortir (recuperar?) el carrer.
Pedro
Hi estic d'acord. Però el debat aquí no és estètic, sinó ètic. Pot algú construir el paisatge que li vingui en gana, o hem de passar per processos democràtics (imperfectes, ho sé, però és el que hi ha)?
Lo que me faltaba es que usted me diga que soy valiente y que tengo razón. ¿Es que quiere hundir la poca reputación que me queda?. Haga el favor de cumplir con las cláusulas del contrato troll que hemos suscrito . Que me arruina, por Dios.
Ara bé, vull dir una cosa amb tota sinceritat: cada vegada que he sentit la notícia de l'ensorrament del toro de Montserrat no he pogut evitar un somriure i un cert sentiment de complicitat.
És com si una cosa mal feta (perquè indubtablement parlem de vandalisme) servís per fer cert soroll o certa força enfront de realitats deplorables que ens afecten com a catalans. En certa manera, i sense voler justificar el vandalisme (encara que ho sembli) jo veig aquestes acciones com una mena de resistència civil enfront les forces d'ocupació.
Dit així sona fort. És fort. Estic d'acord i potser em passo, peró convindria anar més lluny i preguntar-se:
Per què un sentiment com aquest que he confesat i que es reprobable desde la raó, es manifesta en tanta gent del nostre pais? Què ens ha portat a aixó? El fatal nacionalisme excloent dels elitistes convergents? Potser, peró passen coses, hi ha sentiments i, darrera les coses mal fetes d'avegades hi ha quelcom a coneixer e investigar, encara que soni contraproduent o contradictori.
I afegeixo que, si un dia enxampen als vàndals recolzaré que sel's castigui amb la llei, peró no podré evitar que em caiguin simpatics i somrigui davant la seva malifeta.
Sóc feixista? (espero intel·ligència en qualsevol resposta)
La primera seria més primària. Vivim en una societat que ha heretat la visió maquiavèlica dels mitjans i els fins. Si premiem sempre el resultat (en uns resultats electorals o a la Lliga de futbol), la forma d'obtenir-lo és irrellevant. Jo vaig una mica més enllà i penso que la societat és postmaquiavèlica, perquè sí dóna importància als mitjans: inconfessablement (excepte en el teu cas) sent una certa seducció pels mitjans més foscos. Per això, molts aficionats senten una secreta satisfacció quan l'àrbitre s'esuivoca i expulsa injustament un rival o xiula un penal a favor en el darrer minut que no era penal. Aquí hi ha molta matèria pels psicòlegs socials. ¿Pot ser que una societat basada cada vegada més en el contracte social i les regles del joc estrictes no senti una callada devoció per allò que dinamita les regles?. Un dia vaig llegir en un blog que els vídeos porno més extrems són els japonesos, perquè és la reacció a una sexualitat massa reprimida.
Hi ha una segona lectura, de caràcter històric. L'esquerra ha funcionat històricament a partir de la lluita contra allò que està establert. També hi ha una esquerra oficial, que ocupa despatxos i governa. Però l'esquerra té aquesta doble ànima respectuosa amb els codis socials i alhora profundament antisistema. A mi no m'escandalitzen les declaracions de l'Imma Mayol quan diu que ella és antisistema. Aquesta dualitat, absolutament esquizofrènica, si vols contradictòria, és necessària, és sana. I segurament és patrimoni de l'esquerra. jo gosaria dir que és una de les seves senyals d'identitat.
Per això, a mi no m'escandalitza que algú (com ara tu) pugui pensar alhora que aquests paios són uns vàndals i somriure secretament cada vegada que passes al costat del Bruc i veus la ferralla.
Proposo una moratòria simbòlica. Durant un any ni banderes, ni himnes, ni adhesius, ni onzes de setembre, ni (of course) hispanitats vàries. Menys substantius i més adjectius.
______
Per cert, parlant de l'esquerra, o del que ha alguns ja li han dit aquí mateix una mica més amunt (parlo del PSN i del cop d'autoritat des de Ferraz): haig de dir que avui m'he alegrat quan he sentit les paraules del candidat. Ha dimitit, ha deixat l'escó i ha avisat davant posibles i futures escisions al socialisme navarrés. Aquest home no ha fet res que mereixi un monument, peró és tan infreqüent una mostra tan clara de dignitat política com aquesta que no puc més que felicitar-lo. El que passi ara, és un altra història.
Discupi que em surti del guió peró crec, senyor Donaire, que aixó de Navarra ben mereix una reflexió per part seva. Crec que és un assumpte molt important i amb connotacions força complexes i que donarien molt de joc per al debat.
Una abraçada.
También me hace sospechar lo mismo el hecho de que muchos comentarios que he visto hechos por gente de otras zonas de España, aparte del habitual cagarse en los nacionalismos, acaben mentando la españolidad del toro en lidia y muchos redondeen sus palabras con un ¡Viva España!
Seamos claros: el franquismo convirtió el toro en símbolo nacional (de España), como lo hizo con el folclore (principalmente el andaluz) o con el Seat 600. La mayor hazaña del franquismo fue empequeñecer la cultura española hasta la miseria más absoluta, despolitizarla (de ahí nuestra tradición por el cine y la novela costumbrista, totalmente fatalista y sin crítica política ninguna) y elevar el folclore y las tradiciones más básicas a la altura de "nueva cultura española". Y tuvo mucho éxito el cabrón, la verdad. Y así nos hemos quedado.
Luego que no se extrañe nadie de que algunos catalanes (muchos, creo yo) asocien el torito de Osborne con la España "una, grande, libre y por mis cojones". Y por eso sonrían para adentro pensando que el bicho no consigue levantar cabeza por estos lares. ¿No, sr. Lucien?
Creo que a veces ponemos demasiado celo en ser moderados y poco extremistas en nuestros sentimientos nacionalistas, cuando los demás no tienen empacho en soltar las sandeces y los insultos más grandes que haya oído en mucho tiempo cuando hablan de los catalanes. En el blog "Saco sin fondo" tienen un artículo llamado "un pueblo que habla en cursiva" cuyos comentarios son de lo más intructivo a la hora de ver cómo piensa el personal no-nacionalista y lo desacomplejados que son a la hora de defender lo propio y despreciar e insultar lo ajeno.
Perdone que esté de acuerdo totalmente en este post con Usted. No quiero que lo tilden de facha por sus comentarios.
Esos tipos no son catalanistas, son subnormales. Hay imbéciles en todas partes, si fueran españolistas no lo habrian hecho mejor.
Mi opinión.- Nuestra mente se niega a aceptar cosas que conscientemente nos parecen muy fuertes, hasta que un dia nos topamos con la realidad cruda. Saludos
Por Rafael del Barco Carreras
Llovió tan ilimitado dinero sobre la ciudad que se palió, CASI, la catástrofe de PORCIOLES y el franquismo, surgiendo de nuevo la Barcelona de la burguesía de entre siglos. Pero apareciendo las prácticas constructoras habituales, el recorte de cemento y calidades, visibles en la Ciudad Olímpica antes de “entregada la obra”. Derrumbes, grietas, manchones de salitre, alturas que no permiten el tránsito de camiones ¡en el puerto!, y drenajes deficientes con sus inundaciones. Tras el gran precedente de lo achacado a la “aluminosis” (miles de pisos del franquismo apuntalados y derruidos), surge la simple “falta de cemento”, la chapuza, y se hunde el Carmelo donde en teoría estudios y métodos eran perfectos, se descubre que los presupuestos de mantenimiento no se han invertido donde debían o desaparecido, y los trenes, la electricidad, o el aeropuerto, carreteras (el terrible Eix Transversal), y las autopistas se colapsan recién inaugurados. Hasta las sofisticadas técnicas israelitas de las nuevas cárceles no funcionan, suministradas por un amigo de los Pujol. ¡Y ninguna detención, faltaría más!. Como con el 3% o 20%, la corrupción “técnica” está perfectamente institucionalizada. El “seny catalá” que tan hermosas fachadas supo diseñar se transforma en pura delictiva avaricia cuando aplica presupuestos. Interpelaciones en Parlament y el Parlamento de la Nación, y LA VERDAD, las muchas verdades de tanto desastre, no se sabrán nunca, JAMÁS, porque abarcan todo el panorama de “técnicos”, funcionarios, políticos de derecha o izquierda, amigos o enemigos, grandes constructoras y subcontratistas, con su gran o pequeña mordida de dinero negro. De nuevo Magdalena Álvarez Arza defenderá la Gran Corrupción barcelonesa, al igual que por los 80 con su Jefe Josep Borrell OCULTÓ Y NO DENUNCIÓ (y encima pasados los años justificó su silencio en la prensa) a sus amigos el Delegado de Hacienda e inspectores. Gestos, papeles, cifras, porcentajes, el “nosotros esto y lo otro” y el consabido “vosotros tenéis la culpa”. Más la música del eterno AVE, su Sagrada Familia, los alcaldes, los geólogos, las asociaciones de vecinos, los ecologistas y su ecosistema, los sindicatos y sus huelgas, y hasta los chorizos arramblando el cobre. A por subvenciones y presupuestos, ¡que paga Madrid!. Todos contra el AVE, y contra su tardanza.
Ya Milá quiso detener la Pedrera de Gaudí pero su mujer amaba más el arte que el dinero, y a su pesar, el hermosísimo monumento ha resultado más caro de mantener que una catedral gótica. La piedra no es la adecuada.
Yo presté poca atención a las Olimpíadas. Un juicio, por una urbanización en el que me declararon inocente, me retuvo dos meses en la cárcel de Gerona. Una terrible estancia en una celda con cinco gitanos y su guitarra. Pero fue peor el trato con la sicóloga, castigándome con cambio de módulo (la diferencia, cuatro o seis por celda, dos literas de tres con medio metro de separación) por no cumplir un baremo de “actividades” que el propio verano por vacaciones de los funcionarios y “técnicos” convertía en imposible. Y se me ocurrió escribir mi primera novela: “LOS 10…, 100…, y 500.000 MILLONES DE PTLOS. DE LA ROSA”, con más disgustos que un cambio de módulo. Los grandes triunfadores olímpicos, Samaranch, Pujol, Serra, Maragall, o los segundos en el podium, que en mi ingenuidad creía se derrumbaban, De la Rosa, Piqué Vidal, Pascual Estevill, me demostrarían como se aplasta una mosca cojonera.
A nadie le hizo maldita la gracia las aventuras amorosas del sesentón Antonio de la Rosa con el “je t´aime Antoine”, susurrado al oído, bailando en el Sporting de Montecarlo con una preciosa francesa que le traía de cabeza, pero que aquella noche le negó la entrada a su camarote. Estrategia femenina. O la desesperada reacción ante su despedida invitando al yate al anochecer a tres prostitutas “para él solo”. Por si alguno de sus multimillonarios descendientes se queja, tengo las fotografías (unas sospechosas fotos que ni de lejos inspiré). Tras también despedirme (aquello era inaguantable), pasado el tiempo supe que al día siguiente apareció el hijo Javier y familia, fraguándose el desastre que se me avecinaba (la propia francesa declararía contra mí en el juicio, sin nada concreto, suponiendo engaños y orgías). Y menos gracia anunciar la que sería la próxima gran estafa del club De la Rosa - Piqué Vidal, al que yo añadía Pujol, único personaje sin seudónimo, Gran Tibidabo - Port Aventura.
Mi abogado, Rucabado, fallecido el día antes de mi primer permiso, después de negadas una decena de peticiones faltándome unos escasos meses para entrar en “condicional” y hasta la libertad total, fue cáustico, “te has divertido pero lo estás pagando caro, y lo pagarás más”. Lo de escribir solo es rentable si se elogia al Poder, y la Gran Corrupción demasiado poderosa para lanzarse lanza en ristre a lo quijote contra los molinos. Pero a mí aquellos molinos me jodieron la vida, y entre aquellas paredes me pareció la mejor de las ocupaciones embestir a quien con los años se ha demostrado eran las más retorcidas y amorales mentes de la Gran Barcelona.
La novela no tuvo ninguna resonancia, aunque varías publicaciones, entre ellas El País, le dedicaran unas líneas. El País se portó bien, imprimió mi nombre, aun haciéndome secretario de Antonio de la Rosa. En otras referencias, solo “un preso” en pleno ataque vengativo. La distribuyeron por toda España, por la intervención del grupo Z (Interviú y el Periódico) de Antonio Asensio, cabreado por doscientos millones estafados por su financiero de los 80, pero reaccionaron a tiempo de detener la venta y a las órdenes de Maciá Alavedra, consellé de la Generalitat, se retiró de muchas librerías, hasta amenazando a la distribuidora, que contestaba “agotada la edición” a pesar de que años después comprobé una gran existencia de libros, cubiertos de polvo, en un almacén de San Boi de Llobregat.
Y Pujol ganó más elecciones, y los BILLONES de la Gran Corrupción se “coronaron”, en argot del narcotráfico, con la operación TACOS (consultar Internet). La detención de Piqué Vidal y sus hombres de paja, administradores de sus sociedades “ful”, instrumentales, dicen. Miles de “instrumentales”. El 26-5-2006. Solo unas horas, acusado de blanqueo. 2.000 kilos de cocaína, valor en la ciudad, 10.000 mil millones de las antiguas pesetas, y que generarían en toda Europa, mezclados y en papelinas, varias decenas de miles de millones, y un reguero de degenerados y muertos. No es la primera vez que en diligencias se mezcla su nombre, siempre en operaciones de gran calado, ni supuestamente la única operación. Se le detiene por orden del Juzgado n. 4 de la Audiencia Nacional, y las noticias, dicen, han intervenido Policía y Guardia Civil, pero con la insistencia de la DEA norteamericana. En Barcelona “tabú”, tras casi cincuenta años dedicados a la Gran Corrupción (con un bufete de hasta cien abogados y varios pequeños bufetes de apoyo). Tanto es así que cuatro meses después entra a cumplir la condena de siete años por extorsión y los “técnicos penitenciarios” de la Generalitat le sueltan a los dos meses. Será por librar de la cárcel al gran Pujol, y además por contribuir al PIB local. ¡Que gentuza!. Para rematar…me cayeron encima tres denuncias falsas y otras menudencias, que ya contaré. ¡Y ni de lejos soy la única víctima!, que cuanto más escribo, ahora en Internet, sin que nadie apague mis ordenadores, más descubro.
Han pasado quince años de la llama olímpica, y los grandes casos siguen pendientes, Hacienda con Núñez y el delegado Huguet, con De la Rosa…Gran Tibidabo…¿tendrá algo que ver en los retrasos el Presidente de la Audiencia Barrera Cogollos, amigo y compañero de Sala de Fernández Oubiña, íntimo de Piqué Vidal y Javier de la Rosa, con quien tanto departió en el oscuro rincón de la coctelería Ideal?.
Para detalles www.lagrancorrupcion.com