Iceta Pé

Mirin. Hi ha dies en què escoltes un polític i, ho reconec, t'avorreixes. I no negaré que algun dia en el meu escó del Parlament repassava mentalment la llista de la compra ("compro iogurts Bio o normals?") o realitzava aportacions silencioses a la història de la filosofia mentre un diputat qualsevol (sí, potser era en Sirera) comparava Catalunya amb el descens a l'infern de Dante. I no negaré que hi ha dies en els que el nivell del debat en el Parlament s'apropa a les discussions de Salsa Rosa. Recordo amb horror el moment en què vaig fer una intervenció per debatre una moció sobre casaments. La proposta en qüestió suggeria que els capellans no puguessin imposar un fotògraf (i rebre així una comissió sota mà), i que es liberalitzés el mercat dels immortalitzadors dels dies feliços. Es veu que el diputat proposant s'havia casat uns mesos abans i havia patit aquest atemptat contra la lliure competència. Quin?. Busquin en el web del Parlament, que si els hi dic després pensaran que li he agafat mania. Comprenc que en dies com aquells, els espectadors pateixin crisis de fe democràtica.

Però hi ha dies en què escoltes un polític i aprens. Hi ha moments en què un polític dibuixa amb la precisió d'un cirurgià el què som i el què hem de ser. I en moments com aquests et reconcilies amb la política. Personalment, subscric fins i tot les faltes d'ortografia del document (que no en té, però si en tingués, hi estaria d'acord). Llegeixin aquest text si són tan amables, on es diu entre d'altres coses:

La temptativa de refundar el catalanisme resulta com a mínim pretensiosa perquè el catalanisme té unes arrels ben profundes i sòlides que difícilment poden ser substituïdes per l’acte voluntarista d’un dels dos partits d’una coalició en crisi. Quan parlem de catalanisme estem parlant d’un sentiment, de les moltes maneres d’identificar-se amb el país que no necessiten refundacions, ni reformulacions, ni pautes, ni models, ni receptes, ni carnets, ni cases comunes. Si m’apuren el catalanisme no necessita ni líders carismàtics, ni messies, ni herois. És un sentiment cívic, que no admet cap mena d’apropiació personal ni de patrimonialització partidista.

Hi ha una cosa encara pitjor que una política irresponsable, irrealitzable o equivocada… és senzillament que sigui irrellevant. Correm el risc de que la política, a casa nostra, acabi sent irrellevant per a la ciutadania: bé per allunyada, per incomprensible, o per preocupada per d’altres coses que no són les que afecten a la vida diària de les persones. Correm el risc no tan sols de no anar per davant, estirant, liderant o acompanyant la societat en la seva projecció cap el futur… sinó de ser una rèmora per ser incapaços d’entendre el moment i les necessitats.

La política no pot conrear la melangia, la hipocondria, l’ànim pusil·lànime, el derrotisme, la decepció... No ens ho podem permetre i no correspon a la llarga i exemplar tradició del catalanisme polític que no ha defallit mai, que no s’ha deixat vèncer, que no s’ha rendit davant de les adversitats.