Símbols nacionals

Catalunya és un bressol d'alcaldes brillants. No em feu escriure la llista perquè seria injusta i incomplerta, però ja us avenço que de bons alcaldes n'hi ha a tots els partits. El país al que aspiro és un país on els municipis tenen més competències, més recursos, més dignitat. Aquesta és la revolució pendent del federalisme català. Ens ha deixat un dels alcaldes que més respecte m'ha inspirat en la meva vida política, L'Antoni Ferrés, el batlle que transformà Sabadell en la ciutat de les persones i de les oportunitats.

Hi ha un instant en els darrers dies de Ferrés, quan el seu destí s'escolava irreversiblement cap al trist fi, que té la força simbòlica de les pel·lícules de l'Emir Kusturica. És el moment en què rep la visita del President Pujol. M'imagino els silencis còmplices, el callat reconeixement, les mirades d'admiració mútua, barnisades d'una conversa intranscedent. Hi ha en aquest gest una èpica discreta, si em permeteu l'oximoron. En aquella darrera conversa entre adversaris polítics, situats als antípodes ideològiques, hi ha l'essència del país que necessitem. És en aquesta conversa, l'imagino a veu baixa, que reconec els símbols nacionals que (també) fan país.