Bolonya és Universitat 2.0
Ara fa uns tres anys vaig tenir una mena de crisi de fe. Explicava els estudiants de Geografia d'Europa de la Universitat de Girona les característiques generals de l'agricultura atlàntica, un powerpoint carregat de dades, de models, d'informació. I fou en aquell moment en el que em vaig adonar que allò no tenia sentit: La transmissió oral d'una informació que ja estava en un altre format, en una interacció monòtona i ineficient de dades (professor - estudiant) i en un format lent, passiu i genèric.
Les universitats catalanes funcionen sovint com si els sistemes de transmissió de la informació mantinguessin els mecanismes del segle XIX: Uns pocs savis disposen d'una informació inaccessible i la transmeten als deixebles. Però la realitat és una altra i el sistema universitari hauria de ser capaç de transformar-se, cap a un model diferent, cap a una Universitat 2.0. Són moltes les coses que hauríem de ser capaços de transformar, però deixeu-me que en destaqui les tres més rellevants: la gestió de la diversitat, la gestió de l'accés a la informació i l'aprenentatge actiu.
1. Unidiversitat
Cada estudiant és un conjunt de capacitats i aptituds. Uns tenen molta facilitat memorística, altres són més hàbils en les operacions tècniques, uns són intuïtius i altres necessiten la informació estructurada. El sistema clàssic de formació universitària, que gravita sobre la classe magistral, tracta tots els estudiants per igual. Un sol emissor s'adreça per un sol canal a receptors molt diversos. Una Universitat 2.0 és aquella que permet modular el sistema d'aprenentatge a cada estudiant, que és capaç d'oferir eines i recursos diferents a estudiants diversos.
2. L'accés a la informació
La Universitat ja no és el dipòsit del coneixement. Afortunadament. Es poden aprendre moltes coses fora de la Universitat i això planteja un interessant debat, que són els límits de la Universitat i la seva capacitat per formar no només els estudiants universitaris, sinó també els no estudiants. Sigui com sigui, la Universitat ja no pot ser únicament un contenidor d'informació reservada, que es revelada durant una classe magistral. Avui les tesis es poden consultar on line, les revistes especialitzades es publiquen en format digital i la xarxa de biblioteques o les e-llibreries permeten accedir a molta més informació de la que podem digerir. Per això, la Universitat ha de canviar el seu paradigma i deixar de ser un mer transmissor d'informació per a esdevenir un gestor de l'accés a la informació.
3. L'aprenentatge actiu
Si alguna cosa hem après de la web 2.0 és el valor de l'edició col·lectiva. Ho explica molt bé en Dutta a La Contra de La Vanguardia d'avui: "Ningú no sap més que tots junts". De fet, es tracta d'aplicar els principis del Manifest Burning Man (2004), ja saben inclusió radical, autoconfiança també radical, esforç comunitari amb expressió individual i responsabilitat cívica, participar sempre en tot i ja... ¿S'imaginen una Universitat on els estudiants creen, comparteixen, amplien, critiquen, regalen i dubten?. És a dir, una Universitat que no fa dels apunts a classe (i les preuades fotocòpies dels apunts) el seu particular Sant Grial.
Epíleg. La Universitat 2.0 és Bolonya
La Declaració de Bolonya no és més que un breu text en el que els estats europeus es proposen homogeneitzar els estudis, per a afavorir la mobilitat d'estudiants i un únic mapa universitari europeu. Però aquest principi ha obert el debat sobre el mateix model universitari. Bolonya ha obert les portes a una Universitat 2.0 i jo no puc més que celebrar-ho.
Les universitats catalanes funcionen sovint com si els sistemes de transmissió de la informació mantinguessin els mecanismes del segle XIX: Uns pocs savis disposen d'una informació inaccessible i la transmeten als deixebles. Però la realitat és una altra i el sistema universitari hauria de ser capaç de transformar-se, cap a un model diferent, cap a una Universitat 2.0. Són moltes les coses que hauríem de ser capaços de transformar, però deixeu-me que en destaqui les tres més rellevants: la gestió de la diversitat, la gestió de l'accés a la informació i l'aprenentatge actiu.
1. Unidiversitat
Cada estudiant és un conjunt de capacitats i aptituds. Uns tenen molta facilitat memorística, altres són més hàbils en les operacions tècniques, uns són intuïtius i altres necessiten la informació estructurada. El sistema clàssic de formació universitària, que gravita sobre la classe magistral, tracta tots els estudiants per igual. Un sol emissor s'adreça per un sol canal a receptors molt diversos. Una Universitat 2.0 és aquella que permet modular el sistema d'aprenentatge a cada estudiant, que és capaç d'oferir eines i recursos diferents a estudiants diversos.
2. L'accés a la informació
La Universitat ja no és el dipòsit del coneixement. Afortunadament. Es poden aprendre moltes coses fora de la Universitat i això planteja un interessant debat, que són els límits de la Universitat i la seva capacitat per formar no només els estudiants universitaris, sinó també els no estudiants. Sigui com sigui, la Universitat ja no pot ser únicament un contenidor d'informació reservada, que es revelada durant una classe magistral. Avui les tesis es poden consultar on line, les revistes especialitzades es publiquen en format digital i la xarxa de biblioteques o les e-llibreries permeten accedir a molta més informació de la que podem digerir. Per això, la Universitat ha de canviar el seu paradigma i deixar de ser un mer transmissor d'informació per a esdevenir un gestor de l'accés a la informació.
3. L'aprenentatge actiu
Si alguna cosa hem après de la web 2.0 és el valor de l'edició col·lectiva. Ho explica molt bé en Dutta a La Contra de La Vanguardia d'avui: "Ningú no sap més que tots junts". De fet, es tracta d'aplicar els principis del Manifest Burning Man (2004), ja saben inclusió radical, autoconfiança també radical, esforç comunitari amb expressió individual i responsabilitat cívica, participar sempre en tot i ja... ¿S'imaginen una Universitat on els estudiants creen, comparteixen, amplien, critiquen, regalen i dubten?. És a dir, una Universitat que no fa dels apunts a classe (i les preuades fotocòpies dels apunts) el seu particular Sant Grial.
Epíleg. La Universitat 2.0 és Bolonya
La Declaració de Bolonya no és més que un breu text en el que els estats europeus es proposen homogeneitzar els estudis, per a afavorir la mobilitat d'estudiants i un únic mapa universitari europeu. Però aquest principi ha obert el debat sobre el mateix model universitari. Bolonya ha obert les portes a una Universitat 2.0 i jo no puc més que celebrar-ho.
Comentaris
Pero creo que hay un problema de fondo mucho más grave y es que los estudiantes no solo no tienen interés por las clases, es que no suelen tener interés por la universidad en general. Esas clases tipo "Club de los Poetas Muertos" son en España algo de ciencia ficción. Sobre todo si te vas a las carreras menos vocacionales, que suelen ser las de ciencias sociales: Economía, LADE, Derecho, Sociología... turismo! Yo estudié economía y realmente menos de un 20% de la clase se preocupaba por el tema e intervenia en clase, leia por su cuenta cosas de economía, etc.
Y en mi opinión la culpa de todo esto, y atención porque estas son las palabras prohibidas en España, es que la Universidad en nuestro país es demasiado accesible. Primero porque no hay excelencia dentro de nuestras universidades, nadie se mata por intentar entrar en la universidad X para estudiar tal cosa porque es super renombrada. Si Ok, estudiar Economía en la Autonoma es un poco mejor que hacerlo en Universidad de Cuenca... Pero vamos, que no hay diferencia, si quieres estudiar economía lo podrás hacer con unas notas mediocres sin ningún problema.
Por otro lado, y creo que aqui está la madre del cordero... La universidad española es demasiado barata.
Esto que puede sonar demasiado clasista es una realidad en España. En ningún momento un estudiante español ha tenido que hacer el mínimo esfuerzo por entrar en la universidad, ni en términos académicos, ni en términos de esfuerzo financiero. Es gratis (o casi, yo pagué 3200 Euros por toda la carrera), y lo que no cuesta, no se valora. No hablo de llegar al nivel de USA, pero por lo menos al de otros países europeos como Uk.
Todos los paises que tienen sistemas de educación superior de prestigio los han construido sobre la base de cierta exclusividad. La universidad no es que sea elitista, DEBE serlo, la universidad debe ser un lugar de excelencia. Aplicando por supuesto unos principios meritocráticos, pero en definitiva la universidad debe estar llena de A) Buenos estudiantes becados por el gobierno, B) Estudiantes mediocres pero muy interesados lo que demuestran pagando una "multa" C) Estudiantes malos, pero con dinero, que no se puede evitar que estudien (por lo menos no en Universidades mediocres) pero que van a pagar por el privilegio subvencionando a los estudiantes mejores (pagando mayores tasas por créditos repetidos).
De otra manera la universidad se convierte en algo común, un lugar de charlas vanales en la cafetria en lugar de interesantes debates académicos, que convierte las clases en ambientes apáticos y desinterasados, que sobre produce licenciados lo que degrada el valor unitario de cada título (economía básica: Coste Unitario = CT/Q, si la cantidad sube... Licenciados al peso! Llevese 2 ingenieros y un abogado de regalo!) y de hecho obliga a gastarse más dinero para diferenciarse (masters).
Si Bolonia trae esa competitividad, esa excelencia, ese pagar por algo, pero de calidad, esa unificación de criterios en Europa y esa movilidad (lo que puede solucionar otro de los grandes lastres de la universidad española, los idiomas), etc, estaremos más cerca de tener ese grupo de estudiantes participativos, que interactuan y se interesan de los que hablas, Donaire.
Un abrazo y perdona por enrollarme!
David
Lamento no haver pogut assistir a la xerrada.
Recomano edunomia, el veritable Think Tank de la Universitat 2.0 a Catalunya.
La cuestión es que Bolonia no entra en el debate sobre precios públicos o privados, sobre tasas universitarias o sobre el modelo de acceso. Eso es una cuestión política en la que cada Gobierno puede tener su propia línea.
Bolonia incide en dos cosas. la primera es equiparar los títulos españoles a los títulos europeos y la segona es mejorar la forma de transmisión de la información .
Hectorpal
Cierto. Se atribuye a Bolonia responsabilidades que no son suyas.
Mertxe
1. La UOC és una Universitat 1.5 (o 1.8). Pionera, de referència, és cert, però no és 100% 2.0.
2. Què pot guanyar el sistema universitari?. Fer que totes les universitats siguin com la UOC (o fins i tot, més 2.0 encara)
3. I, el que és més important de tot, permet que els estudis catalans siguin equiparables al conjunt dels estudis europeus
Si creus que la UOC és un bon model i creus que Bolonya dissenya un model similar al de la UOC, llavors entenc que et sembla bé Bolonya.
Però Bolonya no és Universitat 2.0, en tot cas Bolonya POT ser Universitat 2.0. Igual que la Universitat sense Bolonya també pot ser 2.0. Són coses independents.
Totalment d'acord amb els 3 aspectes més rellavants a transformar.
Salut!
Potser s’hauria de començar a deixar de parlar de Bolonya i començar a parlar de les noves titulacions de grau i postgrau a les universitats espanyoles. Perquè el que anomenem Bolonya només és una part d’aquestes noves titulacions. En aquestes noves titulacions hi ha l'esforç de molta gent per millorar la formació dels futurs titulats. Però el que realment farà que ens acostem a la universitat 2.0 és que entre tots aprofitem les tecnologies per reintrepretar les nostres noves tasques com a docents i com a estudiants en el marc d'aquestes noves titulacions.