Twitts i política

Com saben la majoria de vostès, utilitzo el twitter des del meu escó. També ho fan l'alcalde de La Seu d'Urgell, Albert Batalla, en Carles Puigdemont, la Montserrat Capdevila o en Pere Aragonès. D'aquesta manera, un ciutadà pot preguntar, criticar comentar o discrepar amb un diputat al mateix temps que se celebra la sessíó parlamentària. No és un fet aïllat: La diputada d'IU a l'Asamblea de Madrid, Reyes Montiel, ha tingut la feliç idea d'utilitzar el seu twitter per a explicar les incidències de la comissió d'investigació sobre els casos d'espionatge. Incomprensiblement, la Presidenta de l'Asamblea ha prohibit a la diputada que utilitzi aquesta eina, amb excuses que semblen rescatades d'altres èpoques.

La blogosfera ha reaccionat de forma immediata. Poden estirar el fil de les crítiques en els blogs d'Hugo Martínez, don Ricardo, Enrique Dans, Mangas Verdes, Dos Punto Cero, Viramundeando, Albert Medran (i II), Romenauer, Daniel Martínez, Kabila i a la majoria dels mitjans tradicionals. Tots ells insisteixen en l'absurd. Un diputat pot enviar un sms, pot parlar pel mòbil, pot escriure a la seva bitàcola i, en canvi, no pot utilitzar el twitter.

La política avança cap a un altre escenari. Fa temps que opera, per exemple, el tweetminster anglès. En el discurs de la nació d'Obama, els twitters dels congressistes treien fum. I en unes poques setmanes, un parlament donarà un salt de gegant en la concepció 2.0 de la institució. En uns pocs anys, la prohibició de l'Asamblea de Madrid serà un anacronisme perdut en el calaix del temps i de la vergonya.